El govern espanyol ha decidit regularitzar per decret més de mig milió de persones immigrants perquè surtin de la clandestinitat. És una mesura que podríem dir que era inexorable, atès que són persones que ja són aquí, tot apunta que amb ganes de quedar-s’hi i, a més, el sistema productiu els necessita. La bona intenció de l’Executiu, que ha actuat a partir d’una iniciativa legislativa popular, té com a objectiu teòric que els nouvinguts puguin viure en condicions pròpies de la dignitat humana, però el que és evident és que per això no n’hi ha prou amb un decret.

La immigració, com qualsevol fenomen demogràfic, té unes conseqüències socials que obliguen el país receptor a gestionar-les. Les persones nouvingudes han de tenir accés al sistema públic —salut, educació, serveis socials— i han de poder accedir a un habitatge, perquè, si no, els conflictes es dispararan també inexorablement i, a més, sempre hi haurà gent —de totes les ideologies— que intenti treure profit polític i econòmic del conflicte. Això vol dir que caldrà esmerçar molts recursos.

El govern central decreta la regularització, però les competències per atendre totes aquestes necessitats corresponen a les comunitats autònomes, que, de moment, han mostrat una manca de recursos per satisfer les necessitats no pas dels que acaben d’arribar, sinó dels mateixos autòctons. El problema de l’habitatge, és a dir, la manca d’habitatge assequible, afecta també les classes mitjanes; les llistes d’espera a la sanitat pública afecten tothom que necessita operar-se i no paga una mútua privada; l’ajuda a la dependència arriba sovint quan la persona que la necessita ha traspassat...

La regularització d’immigrants és inexorable, però la seva incorporació augmenta els recursos de l’Estat i dispara la despesa a Catalunya

Així doncs, tenim un estat del benestar molt deficitari que va augmentant considerablement el nombre d’usuaris; per tant, caldrà reformular la distribució de recursos de l’Estat i modificar prioritats, perquè, de moment, amb la incorporació dels emigrants al mercat laboral, l’Estat augmenta els seus ingressos via impostos i cotitzacions i, al mateix temps, a les comunitats autònomes les seves despeses es disparen.

 Alguns dels que volen treure profit del conflicte ja van dient que és l’arribada d’immigrants el que posa en perill la sostenibilitat de l’estat del benestar, així que la política que proposen és impedir que vinguin i expulsar els que hi són. El cert és, però, que no dominen la demografia. El gran repte dels pròxims anys a Espanya, però sobretot a Catalunya, és resoldre el relleu de la generació dels baby-boomers, que s’estan jubilant, i no es troba personal per substituir-los.

A propòsit de la regularització d’immigrants, el problema immediat amb què es trobaran serà el viacrucis per aconseguir els papers. I serà un viacrucis perquè no hi ha prou funcionaris per atendre’ls. El cas és especialment complicat a Catalunya. Als negociats barcelonins de l’Administració de l’Estat s'hi percep una reducció dràstica de personal. S’ha produït una jubilació massiva de funcionaris, els nous encara no han arribat... i potser no arribin mai. A penes hi ha aspirants catalans, i els opositors espanyols rebutgen els destins catalans, per molts motius, però alguns tan obvis com que el cost de la vida i de l’habitatge és molt més elevat. Els que venen forçats demanen el trasllat de seguida que poden.

El dèficit de personal en l’àmbit de l’Administració o a les empreses i als serveis públics altera el funcionament del servei. En un altre àmbit, ja s’ha publicat que falten maquinistes de tren, i que hi ha una cua interminable d’aspirants per treure’s el carnet de conduir per manca d’examinadors. Per no haver-hi, ni secretaris municipals troben els ajuntaments. En aquest sentit, l’Estat no fa ni deixa fer perquè es nega a traspassar competències a qui podria fer més i millor tenint com té el problema més a prop.

Tanmateix, el problema no és només a l’Administració estatal. Els rectors universitaris han fet sonar l’alarma perquè abans que acabi 2030 es jubilaran a les universitats públiques gairebé 1600 tècnics de gestió, administració i serveis i prop de 1200 docents investigadors. M’ho explicava un bomber, que s’ha jubilat la seva generació, la dels baby-boomers, i la reposició és lenta, de manera que els veterans se’n van a casa i els nous, que arriben en comptagotes, no troben ningú que els ajudi a entendre i aprendre l’ofici.

Aquest és un problema molt generalitzat. L’Enric té un forn-pastisseria en un municipi del Vallès, un negoci d’èxit que se li està complicant perquè se li jubilen els que fan un pa tan bo i tan bons pastissos i no troba professionals que sàpiguen fer la feina. Tothom que ha sofert una avaria a casa sap el que costa trobar un lampista, un electricista, un mecànic, un fuster... En aquest terreny el problema és doble: n’hi ha menys dels que es necessiten i els que hi són no en saben prou.

Segons un informe de la patronal CECOT, que cita dades de la Guía del Mercado Laboral 2025, es percep un dèficit generalitzat de talent. Fins al 89% de les empreses han expressat dificultats per trobar personal ben format i el 22% ho considera el factor principal que dificulta el creixement de la mateixa empresa.

Menció específica mereix la manca de metges a Catalunya, un país que sempre ha estat capdavanter en l’àmbit de la medecina amb cognoms de prestigi universal: Trueta, Puigvert, Caralps, Barraquer... Ara a Catalunya falten metges i en bona part no són catalans, i no pas per manca de vocacions. Amb el districte únic universitari (PSC, PSOE, PP, Vox), les places catalanes a les facultats de medicina del Principat són ocupades per estudiants d’altres comunitats amb notes de tall sospitosament elevades que, un cop acaben la carrera o l’especialitat en els bons hospitals catalans, se’n tornen a casa seva amb un bon currículum i on es guanyaran millor la vida. Si els catalans no arriben i els espanyols se’n van, qui atén els pacients de Catalunya? Evidentment, metges estrangers, alguns ben formats i d’altres no tant.

Així que són faves comptades. Una demanda tan generalitzada de treballadors en tots els àmbits, atesa l’escassa natalitat autòctona, només podrà ser coberta amb persones que vinguin de fora. Alguns s’exclamen pel fenomen de “la substitució”, però la realitat és que el canvi demogràfic és inexorable i requereix un esforç de gestió que afecta a tots els camps: al model econòmic, la distribució dels recursos públics, l’urbanisme, l’educació i la formació professional, les finances i les estratègies productives i les competències pròpiament dites en immigració. És obvi que a Catalunya el repte és específic i que institucionalment està lligada de peus i mans perquè no disposa dels instruments per poder assegurar la incorporació ordenada dels immigrants. Si els que arriben no s’incorporen a la catalanitat, no hi haurà progrés comunitari, perquè les diferències ètniques o culturals impediran la cohesió social.

Els partits espanyols, tant els de dretes com els d’esquerres, neguen a Catalunya les competències en immigració, no fos cas que els immigrants africans o llatinoamericans aprenguin català i s’apuntin a la causa catalana

La gestió del canvi demogràfic és el gran repte de la Catalunya del segle XXI i, sense anar més lluny, les competències en immigració només les ha reclamat un sol partit, ni tan sols l’actual Govern de la Generalitat, i els partits espanyols, tant els de dretes com els d’esquerres, s’hi neguen rotundament, no fos cas que els immigrants africans o llatinoamericans aprenguin català i s’apuntin a la causa catalana.