Té raó Salvador Illa quan assegura que l’actual Govern presidit per Pere Aragonès actua d’esma, arrossegant els peus. Illa va deixar-ho anar durant el debat de política general de la setmana passada i ho va repetir en l’entrevista que va fer-li en Jordi Basté divendres passat. Aquest Govern és, certament, un dels més dèbils i desorientats de tots els que han ocupat la Generalitat des del seu restabliment. La ineficiència d’aquest Govern supera amb escreix els que va presidir José Montilla, quan el conseller d’Interior, Joan Saura, assistia a manifestacions que atiaven el boicot a Israel. No sé si se’n recorden. Era aquella manifestació en què un individu va exhibir una pistola i el conseller va voler treure ferro a la cosa i va explicar que es tractava d’una “joguina” que formava part d’una “performance”. Al·lucinant! Així s’entén que al cap d’un any, el 2010, Artur Mas guanyés les eleccions i acabés amb l’experiència del segon tripartit. Ara els consellers no van a les manifestacions, sinó que més aviat s’amaguen perquè tenen por de ser-hi escridassats, i els lideratges sectorials són inexistents, cosa que s’ajunta a la feblesa de la presidència d’Aragonès.

En política, els gestos sovint indiquen realitats que no es diuen amb paraules. Quan més necessitat tenim de disposar d’un executiu fort, ens trobem que el Govern Aragonès no té rumb i està integrat per supervivents polítics en els quals no deu creure, vist el que s’ha vist, ni el líder d’Esquerra. No ho ha destacat ningú, però, tot i que és costum quan el lideratge del partit no coincideix amb el lideratge governamental, Oriol Junqueras no va assistir en cap moment al debat de la setmana passada al Parlament. Va deixar sol el president Aragonès, a qui ja ha menystingut més d’una vegada. No li té el respecte institucional que emana del càrrec. Junqueras, en canvi, es va traslladar a Madrid per reunir-se amb els diputats i senadors del seu grup i fer declaracions dedicades als socialistes en l’imperial escenari dels lleons de la portalada del Congrés. Els gestos, com he dit, delaten actituds i les prioritats de cadascú. Madrid és avui la prioritat d’Esquerra. A més, com tothom sap, la tropa dels republicans a Madrid és el sector més propacte amb el PSOE. Els federalistes d’Esquerra —amb Rufián al capdavant— s’han empassat els falsos judicis apocalíptics madrilenys, com els descriu Ignacio Sánchez-Cuenca, i per a ells el més important, abans de res, és aturar la dreta i l’extrema dreta espanyoles. Junqueras, Rufián i Tardà tornen a donar crèdit al PSOE sobre l’amnistia i l’autodeterminació, tot i que els socialistes són els principals beneficiaris d’aquest dramatisme exagerat, i semblen disposats que Sánchez els enganyi de nou. Els desastres d’Esquerra durant els anys trenta també van protagonitzar-los els federalistes, el grup de L’Opinió, creat per Joan Casanelles, qui el 1984 va ser elegit diputat independent, dins les llistes del PSC-PSOE, després d’abandonar el partit republicà. Al Palau de la Generalitat ja han detectat el risc de repetir la història.

De la mateixa manera que ningú reclama al PSOE que renunciï al socialisme per pactar amb qui sigui, cap independentista no pot renunciar, sigui o no constitucional avui, a un referèndum d’autodeterminació

Fa molt de temps que corre la brama que hi ha dues versions d’Esquerra. En la confecció de la llista electoral per a les eleccions del juny ja es va poder constatar. En la negociació de la proposta de resolució (PR), presentada conjuntament al ple del Parlament per Junts i Esquerra, sobre com abordar la negociació de la investidura de Pedro Sánchez, la dissonància entre l’actitud de l’inquilí del Palau de la Generalitat i la del capitost del partit ha estat més que evident. El resultat de les eleccions ha col·locat Esquerra en una situació incòmoda. No tan sols per la irrupció de Carles Puigdemont, protagonista absolut de la negociació entre el PSOE i l’independentisme, sinó perquè ha hagut de rectificar la seva agenda política. De cop, quan Esquerra ja havia abandonat la idea que el Referèndum de l’1-O fos la principal font de legitimitat per reivindicar el reconeixement del dret a l’autodeterminació, ara ha hagut de recuperar l’octubrisme. Els de Junts van fer de la defensa de l’1-O l’eix de la seva acció política, cosa que va valer-los que els mitjans partidaris del “moderantisme” els qualifiquessin reiteradament d’intransigents. Esquerra s’ha posat a roda del ritme marcat per Puigdemont perquè no ha tingut més remei. I això és el que es defensa a la PR: reclama el dret a l’autodeterminació i, a més, afegeix que el mandat que “va sortir” de l’1-O només pot ser substituït per un referèndum acordat amb l’estat. Divendres l’entorn mediàtic dels republicans estava desconcertat perquè el text conjunt d’Esquerra i Junts planteja tombar la investidura de Pedro Sánchez si no es fan passos a favor d’un referèndum. Aquesta “radicalitat” no entrava en els seus plans. Ni en els de Junqueras, que només treballa per una amnistia que dificulti el retorn de Puigdemont, alhora que l’afavoreixi a ell per desbancar Aragonès. Les eleccions catalanes són a tocar i cal matar dos pardals d’un tret.

Aquesta resolució ha encès, també, els ànims del PSC i del PSOE, que la nit de divendres van respondre amb un comunicat conjunt criticant la posició maximalista dels dos partits independentistes. El PSOE continua amb la idea que la investidura és possible amb una simple promesa d’amnistia, contra la qual s’ha pronunciat fins i tot la Conferència Episcopal Espanyola, recuperant un protagonisme reaccionari i venjatiu que no es veia des del nacionalcatolicisme franquista. Quan hi ha arrels, els brots blaus reneixen. Carles Puigdemont va anunciar en la conferència de Brussel·les que buscava un “acord històric” que assentés les bases d’una resolució del conflicte amb garanties de veritat i que reconegués Catalunya com a nació. No seria just si ignoréssim que el PSOE ha fet alguns gestos de gran importància: la normalització de l’ús del català a les Corts, la presentació de la documentació perquè s’assoleixi l’oficialitat del català a la UE o bé la comunicació a l’Europol perquè desvinculi l’independentisme del terrorisme. Però tot això és xavalla —que no cal celebrar, com reclama Jordi Évole, perquè respon a la reparació d’uns drets conculcats durant anys—, sobretot si els comparem amb l’amnistia i el dret a l’autodeterminació, pilars d’un pacte de llarg recorregut entre els independentistes i el PSOE. De la mateixa manera que ningú reclama al PSOE que renunciï al socialisme per pactar amb qui sigui, cap independentista no pot renunciar, sigui o no constitucional avui, a un referèndum d’autodeterminació. A diferència del que propaga el líder del PSC-PSOE, donar veu a la ciutadania no divideix, sinó que és la manera democràtica de preservar la convivència i donar sortida a un conflicte que fa segles que està obert. Mostrar i fomentar la diversitat política és un tresor, com també ho és el multilingüisme, i forma part de les estratègies de la comunicació no violenta en la resolució dels conflictes. Només els partidaris de l’extinció de les minories nacionals poden defensar el contrari.

Tan legítim és voler arribar a la Moncloa com que els independentistes posin un preu alt, molt alt, per començar a entendre’s amb uns socialistes que, convé no oblidar-ho, en els moments de màxima tensió es decanten sempre per aliar-se amb el PP

El PSOE s’ha adonat que Junts està arrossegant Esquerra cap al terreny d’on no s’hauria d’haver mogut mai. La prova és que el 2019 Esquerra hauria pogut reivindicar exactament el mateix que exigeix en aquests moments i no va fer-ho. Ja es poden esgargamellar tant com vulguin els neòfits del republicanisme, però si avui la investidura de Pedro Sánchez depèn de com resolgui la qüestió de l’amnistia i el referèndum, no és gràcies a la feina feta per Esquerra en els darrers quatre anys, sinó al protagonisme de Junts i, molt especialment, de Carles Puigdemont. No soc gens partidari que Esquerra i Junts negociïn conjuntament amb el PSOE. Aquesta no és l’hora de la unitat. La unitat caldrà recuperar-la quan es pacti amb l’estat i no amb un partit per investir el cap del govern. Que Junts i Esquerra presentin per separat les seves exigències és beneficiós. Fins i tot en el cas que s’haguessin de repetir les eleccions perquè el PSOE no afluixa i Junts perdés el “privilegi” de ser decisiu, l’actual negociació condicionarà l’agenda de la investidura següent. Què demanarà Esquerra si llavors té en exclusiva els vots necessaris per investir Sánchez? Si Esquerra es decidís per rebaixar les exigències que s’estan negociant per aquest primer intent, les conseqüències electorals posteriors serien catastròfiques. Si fins ara el càstig electoral ha estat sever per als republicans, en les pròximes eleccions el càstig seria mortal. En tots els escenaris, investidura o repetició electoral, Junts i la seva determinació independentista hi surten guanyant.

És legítim que els socialistes i els comuns defensin la seva posició. PSOE i Sumar volen repetir la coalició electoral de la passada legislatura amb el mínim cost polític. L’independentisme no pot permetre-s’ho, precisament perquè la desafecció electoral els ha portat a una crisi de legitimitat que els convé revertir. Els defensors de les urnes de l’1-O contra la brutalitat policial no admeten, amb tota la raó del món, que algú els digui que tot allò va ser inútil i que la seva lluita no és el punt de partida del camí cap a la independència. Els socialistes, que es mostren tan oberts en diverses qüestions de l’Agenda 2030, haurien de saber que els conflictes nacionals són persistents i que si no s’encaren amb valentia, tard o d’hora esclaten i no sempre de forma pacífica. Ho hem vist a molts llocs, a l’URSS, sense anar més lluny, que ha deixat ferides tan profundes que es poden veure avui dia en la guerra d’Ucraïna o en la neteja ètnica que els àzeris apliquen als armenis de l'Alt Karabakh, una república que deixarà d’existir l’1 de gener de 2024 per una ocupació militar il·legal. La violència no és cap solució, però tampoc no ho són les molles que ofereixen els mandataris europeus a les nacions tancades a pany i forrellat en uns estats envellits i centralistes. Els independentistes corsos rebutgen la promesa de Macron de donar-los més autonomia i més competències perquè no se’n refien, entre altres raons, perquè els canvis que proposa exigeixen una reforma constitucional que necessitaria el suport de la dreta per prosperar. Els independentistes catalans saben que Pedro Sánchez és un clon de Macron.

L’ofici polític que Salvador Illa reclama a Esquerra i Junts estaria bé que se l’apliqués. Tan legítim és voler arribar a la Moncloa com que els independentistes posin un preu alt, molt alt, per començar a entendre’s amb uns socialistes que, convé no oblidar-ho, en els moments de màxima tensió es decanten sempre per aliar-se amb el PP, la dreta que diuen combatre. En la negociació amb Junts, els socialistes s’equivocaran si cauen en la nostàlgia demostrada per Núñez Feijóo quan, en el debat de la seva investidura frustrada, s’enyorava de CiU i del “peix al cove”. Aquest catalanisme, que també anhela recuperar l’establishment regionalista instal·lat en diverses seus de la Diagonal, va deixar d’existir amb tot el que va passar durant la dècada sobiranista. Duran i Lleida no ressuscitarà. Així doncs, malgrat els escarafalls d’Esquerra, mentre l’octubrisme continuï viu, mentre l’enorme vigència del referèndum continuï viva, l’independentisme no es deixarà seduir pels cants de sirena d’un Pedro Sánchez que és traçut però excessivament superb. L’acord amb el PSOE no pot tenir un preu que suposi el suïcidi de l’independentisme.