Madrid és un remolí econòmic, polític i cultural sense fons. Sense personalitat pròpia ni bagatge històric que li serveixi de fonament, la capital espanyola és una construcció psicològica fal·laç feta per seduir-nos perquè la identifiquem com a centre de l’èxit més enllà de la política. No és només que treballi per aprofitar-se dels complexos de la decadència barcelonina —i fins i tot catalana—, sinó que ho fa des d’un paradigma trampós i, francament, poc reeixit. Com que Madrid és un buit al mig de l’estat espanyol, com que ningú sap què implica ser espiritualment i cultural madrileny més enllà de la caricatura, i com que no poden dedicar-se a explotar cap tret de la seva unicitat perquè no existeixen —les fotografies de la torre amb el cartell de Schweppes en són una mostra—, Madrid ha de regar-se amb el millor dels altres per continuar viu. Al final, haver de dir constantment que la millor pizza de l’univers és a Madrid només prova que són La Tagliatella cultural del món.
Com que Madrid no té res per defensar, pot acceptar i xuclar tot el que Barcelona rebutja amb afany de defensar-se o allò que no sap protegir
Aquesta tendència homogeneïtzant de la globalització, perceptible sobretot a les grans ciutats, ha estat la seva salvació. De totes les urbs que són iguals, Madrid vol ser la millor. Jugant al seu joc, Barcelona es perd ella mateixa i, com que la tendència homogeneïtzant encara troba alguna resistència, no pot competir amb Madrid. Per entrar al nou ordre ens hauríem d’oblidar de nosaltres mateixos, però Madrid no té res per oblidar. És un Primark en un desert i, per poder-hi competir —estrictament en aquests termes—, Barcelona hauria de transformar-se en un desert i esdevenir un Primark. Com que no tenen res per defensar, poden acceptar i xuclar tot el que Barcelona rebutja amb afany de defensar-se o allò que no sap protegir.
Madrid és una ciutat única al món perquè no té res d’únic —i ara tu tampoc
El joc econòmic és estafador. Primer de tot, perquè els termes en què juguem no són els mateixos. En segon lloc, perquè cada català desvinculat de la història de la seva capital i del seu país —això és, desconeixedor de la profunditat de tot el que ha caracteritzat la seva identitat durant generacions— troba en Madrid la superficialitat aclaparadora que el seu interior, tan fred com la capital espanyola, és capaç de digerir. Si el teu ideal d’aparador a Instagram és la instastory d’uns espaguetis remenats en un parmesà gegant ubicada a Madrid i l’etiqueta d’un restaurant-discoteca, segurament el teu complex identitari és més gran del que et penses. Si creus que a Madrid la gent va més ben vestida perquè els termes en què defineixes anar ben vestit són a la madrilenya, potser no tens l’autoestima on l’has de tenir. Madrid és una ciutat única al món perquè no té res d’únic —i ara tu tampoc.
Que els nostres barems d’èxit els marqui la capital de la nació de què ens volem alliberar, només és una altra manera d’esdevenir captius
La capital espanyola tapa la seva ferida atacant les ferides de les altres. Per a l’Espanya vaciada, és el lloc on passen coses. Per a les nacions perifèriques de la península Ibèrica, és el centre polític del qual no poden escapar. Per als catalans, concretament, és el miratge de prosperitat econòmica que enveja un catalanisme concret, el que omple el mot “prosperitat” d’un neoliberalisme desbocat que, mentre eleva Madrid perquè a sota no hi té res, a nosaltres ens pot convertir la capital i el país en una casa de barrets. Que el centre de la nostra autoestima com a nació sigui el centre polític de la nació que ens vol esborrar només farà que, volent competir en els seus termes, ens hi mimetitzem més. Que els nostres barems d’èxit els marqui la capital de la nació de què ens volem alliberar, només és una altra manera d’esdevenir captius.