Passa a cada entrega dels premis Gaudí que assistim tots plegats a un aparador de la vergonya aliena. De vegades més obvi, de vegades més discret, però l’impuls d’acompanyar la recollida d’un premi d’una tirallonga de reivindicacions sempre és massa llaminer per deixar-lo escapar. Aquesta mena de discursos són un gènere propi en si mateix. Neixen d’un càlcul: que sigui prou crític per oferir la imatge que el món del cine —o de la cultura, grosso modo— cavalca alguna mena d'avantguarda intel·lectual i política, però que no qüestioni l’statu quo del qual, en realitat, mamen els implicats. Que apel·lin a lluites llunyanes o properes, però en abstracte. Que serveixin per, sigui quina sigui la qüestió, mostrar que són al costat bo de la història. És com si no n’hi hagués prou amb el premi que tenen a les mans, perquè el premi més dolç no és el de la validació artística, ni tan sols el de la validació laboral en termes genèrics: el premi de veritat és la validació moral.
Al faristol dels Gaudí, el cinema acaba passant a un segon pla i qui recull el premi parla del món per, en realitat, parlar d’ell mateix
Aquesta mena de discurs busca interpel·lar el públic posant el focus sobre les que interpreta que són les preocupacions d’un sector ideològic concret, però aquest mateix sector ideològic sovint viu desconnectat de la realitat d’aquells a qui diuen representar. Volent ser propers, volent manifestar fins a quin punt són conscients del seu “privilegi” o volent abanderar segons quin clam, només es revelen com un col·lectiu addicte a l’autoconsum, polititzat en la mesura que polititzar-se els revesteix de capital social de cara al seu públic objectiu, que és el que oferirà la carícia moral en retorn. Però aquesta politització impostada, desvinculada de l’arrel dels conflictes de fons que tensen la societat, és excessivament gestual i, fins i tot, un punt infantil. Al faristol dels Gaudí, el cinema acaba passant a un segon pla i qui recull el premi parla del món per, en realitat, parlar d’ell mateix.
La temptació neix del plantejament de donar veu a qui potser no en té, o de posar l’altaveu a disposició dels qui estan al marge. Però precisament perquè la cultura —o, com a mínim, la cultura que era representada als Gaudí— forma part de l’statu quo, les proclames sempre estan circumscrites a unes temàtiques estandarditzades i sempre funcionen a mig gas. I potser és això, el que ho fa un punt grotesc: allò que es fa —o que es diu que es fa— per als altres, per al col·lectiu que sigui en funció del discurs que toqui, en realitat és el lubricant que permet que el sistema —el que sigui— continuï funcionant tal com funciona; i que la crítica se cenyeixi al faristol, a l’emotivitat i al sentimentalisme justificats pel premi, i a la possibilitat de guanyar espectadors quan toqui publicar el següent artefacte cinematogràfic, a veure si el màrqueting del discurs de l’any anterior ha fet el seu efecte.
Diria que fins i tot els que ideològicament poden tenir punts en comú amb segons quines consignes detecten que la voluntat cosmètica les enterboleix, les potineja i en minva la credibilitat. Vull pensar, vaja, que això és així. Que hi ha alguna cosa en la teatralitat de tot plegat que grinyola i que destapa una dinàmica reivindicativa ideada per acomodar consciències i llocs de treball més que per sacsejar consciències assumint el risc que la feina se’n ressenti. I també per falcar un sistema polític que peix amb diners públics tot aquest enxarxat. Res no és casualitat. Tampoc ho és que no es parlés del caos de Rodalies, ara que els treballadors no es poden utilitzar com a arma contra la catalanitat. O que els comentaris sobre l’estat de la llengua catalana en la que hauria de ser la nit del cinema en català —que és la nit del cinema en castellà subvencionat pels catalans— fossin anecdòtics, adjectivant generosament. Aquest ambient d’interessos entremesclats acaba deixant de llampat aquell qui no s’hi doblega i el condemna a l’ostracisme. Que d’un escenari així en pugui sortir alguna reivindicació veritablement rupturista i amb potencial transformador, costa de creure. Potser n’hi hauria prou amb donar les gràcies i fer passar el següent.