Potser hi ha temes polítics, socials o econòmics amb més relleu, però pocs amb més rerefons ètic. Les imminents eleccions, la nova acusació contra l'independentisme amb el somni humit de fer-lo violent i amb morts damunt la taula, el fraccionament del mateix independentisme, la lluita contra la desigualtat i en favor d'uns serveis públics als quals costa enlairar i fer-los propis d'una societat avançada, la precarietat laboral, l'atur juvenil, tant dels menys qualificats com dels més altament qualificats... Temes n'hi ha per donar i per vendre.

Tanmateix, com un puntual ocell de mal averany, torna el demèrit emèrit, com a cal sogre, com si no hagués passat res i no passés res. Ara torna per preparar unes regates. A preparar unes regates? Com a tripulant? Com a patró? Sembla una broma, si no fos per la seriositat del tema. I torna a la llum del dia, com si no hagués passat res ni degués comptes —mai millor dit— a ningú.

La seva campechanía es va estroncar definitivament amb l'arrogància de la resposta a la premsa de "¿Explicaciones, de qué?". És difícil imaginar més barra després d'haver gravat la seva biografia amb un escàndol rere un altre. No només pel tema de l'enorme frau fiscal, que ha saldat amb quatre calerons, amb l'afinació de la Fiscalia i l'activa col·laboració de l'Agència Tributària en no fer més que acceptar uns pagaments endarrerits i mai verificats. No només per la cobertura dels serveis secrets —del CESID al CNI— de les seves aventures amoroses fora del matrimoni catòlic, únic i indissoluble, sinó per les accions, per dir-ho suaument, de pressing a algunes de les seves examants, fins i tot ventilades als mitjans sense embuts i davant els tribunals (anglesos!) amb tot luxe de detalls. Qualsevol d'aquests fastigosos fets ja farien màcula indesitjable. La cosa va més enllà: el seu regnat s'ha demostrat una pura enganyifa, una pura aparença de monarca constitucional. Ha estat una burla a tot déu, començant fins i tot per la seva pròpia família. Però ells ja s'ho faran.

Les coses poden canviar d'un dia per l'altre; els amors o indiferències populars es poden trocar en desafeccions virulentes i defenestradores davant la pèrdua de vàlua moral dels monarques

El que importa als ciutadans no són les seves relacions personals, sinó, d'una banda, l'absoluta manca d'exemplaritat, que es presenta com a primer motiu de justificar una monarquia, i de l'altra, la seva sobergueria quasi de rei de l'antic règim, de rei absolut.

En efecte, ja fora de la càrrega de la corona —com diria el clàssic: que difícil és ser rei!— Juan Carlos —prou ja de Joan Carles— es comporta de forma bananera, amb tota la fatxenderia del món. Una cosa és ser campechano i una altra tenir cara de ciment armat. Però ell és ell. I els cortesans hi són per riure-li les gràcies.

La cosa és que, aquí, ni l'actual titular de la Corona ni el govern de torn no són capaços de contenir el que es presenta com una poc comuna força de la natura, o ja els està bé que l'emèrit continuï arrossegant el seu demèrit, augmentant exponencialment el descrèdit de la monarquia. Perquè no oblidem que una monarquia desacreditada suposa un règim desacreditat. Com demostra la història, les coses poden canviar d'un dia per l'altre; els amors o indiferències populars es poden trocar en desafeccions virulentes i defenestradores davant la pèrdua de vàlua moral dels monarques.

L'argument que La Zarzuela i La Moncloa branden és tan formal com insubstancial. A Juan Carlos no se li pot prohibir l'entrada a Espanya. No hi ha res contra ell. És un ciutadà normal. Ciutadà normal? Quin ciutadà normal té els seus privilegis oficials, socials i patrimonials? Més que fer riure és un argument irritant. Tanmateix, cecs com estan, no veuen com desgasta enormement el sistema. Només cal mirar els monàrquics d'ocasió. Que l'Estat no pugui impedir l'entrada del demèrit emèrit sí que fa riure. Com si no hi hagués mitjans, legals òbviament, per fer-ho. Pobre feble estat!