Les eleccions presidencials franceses han estat un gran cop de puny als partits convencionals de la dreta i de l’esquerra, tot i que s’ha de reconèixer que Emmanuel Macron és el convencionalisme extrem, al qual la gent vota no pel que és sinó pel que sembla que no és i el vota sense ganes, tapant-se el nas i vomitant amb nàusees després d’haver introduït la butlleta a la urna amb la única intenció que no mani l’extrema dreta i ho compliqui tot encara més. Tanmateix, l’extrema dreta ha fet el sorpasso però no només a la dreta convencional, sinó que ha determinat el discurs de l’esquerra. O hem oblidat el discurs del socialista Manuel Valls? Què fa ara Macron sinó competir en populisme amb la seva rival Le Pen fent campanya de bar en bar?

Coincidint amb les eleccions franceses, el Partit Popular espanyol ha arribat a un acord de govern amb Vox per governar conjuntament la regió de Castella i Lleó. Immediatament els portaveus del Partit Socialista (PSOE) s’han esquinçat les vestidures acusant el nou líder del PP, Núñez Feijóo, d’obrir les portes de les institucions a l’extrema dreta. Costaria molt defensar i encara més demostrar que l’extrema dreta espanyola hagi passat alguna temporada fora de les institucions. I seria més fàcilment demostrable que els que han estat fora de les institucions s’han enriquit més amb la democràcia que amb el franquisme, començant per la pròpia família Franco. Però, qüestions locals a banda, que la extrema dreta ja és un referent, un actor principal a les democràcies europees és com dirien els francesos “un fait accompli”. I el que cal és preguntar-se per què, o més ben dit, per què els abanderats del progrés, específicament els socialdemòcrates, són incapaços d’oferir perspectives de canvi i de redreçament de les desigualtats. El drama per als socialdemòcrates d’Europa i dels Estats Units és que Donald Trump i Marine Le Pen han trobat el més gran suport entre la classe obrera industrial que abans havien confiat en ells.

I ara el PSOE ataca Núñez Feijóo perquè és el seu nou adversari, probablement més perillós que aquell noi que va gastar tota la seva intel·ligència en treure’s els estudis sense estudiar ni aparèixer per la facultat. Tanmateix, l'única diferència entre el PP de Casado i el PP de Núñez Feijóo és el to del seu discurs. El to és diferent però el discurs és el mateix. Per descomptat, tampoc ha canviat la ideologia, ni l’estratègia, i Feijóo manté amb una actitud condescendent amb aquesta cleptomania que ha afectat i continua afectant els principals dirigents nacionals, regionals o municipals d’aquest partit que sorprenentment els jutges encara no consideren una organització criminal.

El Deep State, el felipisme político-financer i la monarquia jugaran fortament un cop més la carta de la gran coalició, perquè sempre serà més estable que un govern d’extrema dreta que tard o d’hora tindria encès el carrer i acabaria resultant una amenaça per al règim.

La diferència de to entre Casado i Feijóo és un canvi de tàctica —no d’estratègia— per fer front a la principal amenaça que se’ls ve a sobre, com és que els seus antics correligionaris, ara organitzats en Vox, els passin al davant. És el que va passar a Itàlia quan l’ensulsiada de la Democràcia Cristiana i més de manual el que ha passat a França. I l’extrema dreta va pujant més o menys a tot arreu. Els estrategs del Partit Popular han considerat que l’estridència verbal de Casado i del Ciutadans d’ Albert Rivera ha tingut l’efecte d’abonar el terreny als franquistes que no se n'amaguen de ser-ho i els ultraconservadors que expressen sense embuts el seu pensament retrògrad. Ara amb Feijóo es tracta, doncs, no tant de contribuir a l’agitació que acaba capitalitzant competència com d’oferir-se com a alternativa seriosa de canvi a la Moncloa. Dit d’una altra manera, el PP es presenta com el vot més útil per descavalcar del poder el PSOE i la seva coalició Frankenstein, títol que li va atribuir el gran Alfredo Pérez Rubalcaba, al cel sigui. De moment les enquestes no es posen d’acord sobre qui serà el partit guanyador, però el que gairebé totes aventuren és que PP i Vox sumaran majoria. Falta temps i han de passar moltes coses que poden moure el tauler. Sempre recordo una màxima de Churchill, que deia que el temps és més important en política que en gramàtica. El que passa és que la situació actual i les previsions alimenten els pitjors auguris per a un home que sol tenir la sort de cara com Pedro Sánchez. La crisi és greu i ara mateix no es veu la llum al final del túnel, i els governs, siguin del color que siguin, acaben pagant les conseqüències electorals. Tothom dona per fet que el que ha passat a Castella i Lleó tornarà a passar a Andalusia, i, home, un pacte de la dreta amb l’extrema dreta al principal feu del PSOE, suposaria un precedent històric i per al PSOE guanyar les eleccions generals amb Andalusía en contra és, més que difícil, del tot improbable. I a Pedro Sánchez encara se li poden posar les coses més complicades. No només la pujada constant de preus. Per exemple, els advocats de Puigdemont asseguren que la justícia europea es pronunciarà enguany a favor seu i fins i tot Puigdemont podria tornar a Catalunya de manera triomfal. No es pot dir blat, però si arriba a passar el cataclisme seria fascinant.

I resulta que, per evitar el triomf de les dretes, sembla que els estrategs socialistes només saben aplicar la tàctica Macron, és a dir, no oferir res més que la disposició a impedir la victòria de les dretes com si el Govern més progressista de la història hagués convençut gaire els que hi van confiar el 2019. Des del punt de vista aritmètic corre el risc de ser una aposta perdedora. Perquè sense oferir res més, el màxim que pot aconseguir el PSOE és, en nom del vot útil, arrabassar uns quants vots a Unides-Podem i això no altera la correlació de blocs. El PSOE pot ser la llista més votada, però si la dreta suma, la dreta governarà i tornarem a tenir les dues espanyes enfrontades i s’obriria un escenari de conflictivitat a les Institucions i al carrer més propi dels anys 30. La paradoxa és que perquè l’extrema dreta no entri al Govern, l’alternativa serà la gran coalició, però liderada pel PP. Perquè si el PSOE guanya les eleccions però el PP pot sumar amb Vox voldrà la presidència. Ara, si el PP aconsegueix un vot més que el PSOE segur que temptarà els socialistes amb la gran coalició. De fet, consta que hi ha gent que ja ho treballa. Des del punt de vista de la dreta seria tant com neutralitzar el PSOE, si més no, per una generació, com ha passat a França, a Grècia i al Regne Unit. Si no accepta —la imatge de marca de Pedro Sánchez és el no-és-no— serà el responsable de no haver aturat la incorporació de l’extrema dreta a la governació de l’Estat, però la pressió serà brutal. No cal dir que el Deep State, el felipisme político-financer i la monarquia jugaran fortament un cop més la carta de la gran coalició, perquè sempre serà més estable que un govern d’extrema dreta que tard o d’hora tindria encès el carrer i acabaria resultant una amenaça per al règim. I Catalunya... entretinguts i a veure-les venir.