1.- El més insòlit de l’esdeveniment de Perpinyà és la celebració d’un acte polític multitudinari a l’exili. Des del punt de vista europeu hauria de remoure les consciències i alguna cosa més, perquè som davant d’un precedent perillosíssim per la cohesió de la Unió Europea.
L’article 2 del Tractat de Lisboa diu ben clarament: “La Unió es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, Estat de Dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als Estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones”. Aquesta definició és incompatible amb l’existència d’exiliats d’un país membre en un altre. L’acte de Perpinyà crea un precedent perquè pot passar el mateix, si no és que ja ha passat, que els represaliats polítics de Polònia o d’Hongria busquin refugi en qualsevol altre país de la Unió. I això posa en qüestió el sentit mateix del projecte europeista.
La Unió Europea no pot permetre que milers de ciutadans d’un país membre es vegin obligats a exercir els seus drets en un altre
Dirigents del Partit Popular han considerat una deslleialtat que les autoritats franceses hagin permès l’acte de Perpinyà i hagin rebut el president Puigdemont com un honorable visitant, quan el problema és totalment el contrari. No és que França s’hagi saltat cap llei quan permet la lliure circulació i la lliure expressió de Carles Puigdemont, és l’estat espanyol qui incompleix arbitràriament les normes fonamentals de la Unió. Són les institucions catalanes i els demòcrates espanyols els que haurien d’interpel·lar les institucions europees pel fet de permetre a l’estat espanyol saltar-se les lleis. No és just i no és sostenible que centenars de milers de persones hagin de buscar refugi en un altre país de la Unió per poder exercir els seus drets polítics.
La mobilització no és incompatible amb la negociació sinó al contrari
2.- Els interessos dels grups que legítimament volen desescalar el conflicte polític i recuperar la normalitat política a Catalunya i a Espanya han volgut presentar l’acte de Perpinyà com un torpede contra l’opció del diàleg i la negociació amb l’Estat, com si la “mobilització permanent” fos incompatible amb la negociació quan és la primera que porta a la segona. Qualsevol conflicte, sigui polític, laboral, social o de qualsevol altra mena, comença amb la mobilització perquè és la manera en què els poders es veuen forçats a negociar. És obvi que si no hi ha mobilització desapareix el conflicte i, per tant, no cal negociar res. Per posar un exemple, és obvi que sense la gran manifestació del 1977 la Generalitat no s’hauria restablert i el president Tarradellas no hauria tornat de l’exili.
Puigdemont no és convergent, en tot cas els okupa l’espai. Amb K
3. Les angoixes electorals d’alguns els han portat a cercar convergents sota les pedres en l’acte de Perpinyà per poder proclamar que l’ofensiva de Puigdemont no és més que la nova estratègia electoral de la dreta catalana per mantenir-se en el poder. M’atreveixo a dir que aquest fenomen també s’està llegint al revés. El problema el tindran més tard o més aviat els convergents de sempre. No haurien de fer-se gaires il·lusions, perquè aquest moviment amb ínfules subversives vertebrat a l'entorn de Puigdemont els ha okupat l’espai. Okupat amb k.