Els catalans ens reflexionem a sobre nit i dia. Cada dia apareix una nova ocasió i raó per reflexionar i per fer-nos responsables de tot el que passa. Des del canvi climàtic fins als atemptats del 17A a Barcelona i Cambrils. Per què cercar el veritable culpable dels atemptats si els catalans estem disposats a reflexionar sobre el que hem fet malament perquè ens vulguin matar i a assumir-ne totes les culpes? Suposo que ens mereixem que atemptin contra la nostra vida per intentar salvar la nostra llengua i cultura i per ser uns racistes, feixistes, intolerants, egoistes amb les pobres cèl·lules gihadistes.
També assumim amb humilitat la responsabilitat de la invasió de Ceuta —per més que alguns ens vulguin fer creure que res estava calculat ni programat i que més de 80.000 persones hi van anar al mateix dia per pura casualitat. Els catalans ho hauríem d’haver vist venir i frenar-ho abans que es produís el desastre. El pobre Pedro Sánchez va haver de parar les seves merescudes vacances per una simple invasió —que els catalans podríem haver evitat. Quina pressa tenien els ceutins per resoldre el conflicte? No podien deixar que el president descansés uns dies més? Reflexionant-hi profundament, amb la mà el cor i la mirada enfocada a l’infinit, he arribat a la conclusió que absolutament tot va ser per culpa dels catalans. Això de combinar tants pronoms febles al dia no podia acabar bé de cap manera. És normal que, per un efecte rebot, es produís la invasió i se’n desencadenessin les conseqüències posteriors (la interrupció de les vacances del president espanyol, que fa anys que prioritza el benestar dels més desvalguts per sobre de les seves necessitats).
Sort en tenim de gent com l’actor Enric Auquer, que ens fa reflexionar profundament sobre el nostre paper en totes les tragèdies i ens ensenya a ser més humils i a sentir-nos un xic més culpables cada dia
I què me’n dieu, dels pobres metges que emigren de l’Amèrica Llatina i ens parlen en castellà als hospitals? Quina culpa tenen que a Catalunya es parli català? Com podem ser tan egoistes i narcisistes d’obligar un pobre metge que arriba en avió a Catalunya i que tindrà un sou molt més digne que la majoria dels catalans a parlar català? Ens hem begut l’enteniment? Encara gràcies que ve a treballar a Catalunya i que cobra un sou més alt que el del seu país d’origen. Potser abans d’ofendre’ns perquè un familiar nostre passa els seus últims dies a un hospital atès només en castellà, ens hauríem de preguntar què hem fet malament perquè ara s’exigeixi a aquest pobre metge que parli la nostra llengua a casa nostra.
Sort en tenim de gent com l’actor Enric Auquer, un mestre zen més il·luminat que Vigo per Nadal o Las Vegas, que ens fa reflexionar profundament sobre el nostre paper en totes les tragèdies i ens ensenya a ser més humils (es veu que no n’hi ha prou amb deixar-se destruir la llengua i la cultura i entregar la nostra terra als nouvinguts, que cal ser encara una mica més humils) i a sentir-nos un xic més culpables cada dia.
El pa amb tomata ha oprimit moltes cultures. I l’allioli ha sigut culpable de coses molt pitjors. Per què us penseu, si no, que els pobres polítics (amb un sou tan humil que amb prou feines poden arribar a final de mes) s’han vist abocats a ser corruptes? N’estic segura que, si en comptes de menjar allioli, ens haguéssim conformat amb una maionesa, res d’això hauria passat. No podem anar per la vida amb aquesta actitud tan fatxenda i egoista. Si algú ens intenta matar, el mínim que podem fer és preguntar-nos què hem fet a aquesta persona perquè hagi arribat a la situació límit de voler-nos matar. Jo crec que cada català hauria de passar una temporada a la presó per entendre millor per què la gent entra a casa nostra per robar-nos i estomacar-nos (com ja ens va advertir la regidora de Seguretat de l’Ajuntament de Vic, l’Elisabet Franquesa, la culpa és nostra perquè som rics, i ja se sap què passa allà on hi ha riquesa…). En fi, ja veieu que tenim molta feina, catalans. Encara hem de declarar-nos culpables de moltes desgràcies per evitar que en un futur un menor reincident en llibertat vigilada ens clavi un ganivet per culpa nostra.