Les últimes setmanes no ha cridat gaire l'atenció el pla del PP i Vox per bloquejar l'agenda de la nova majoria progressista i impedir la celebració dels plens programats pel president, Cándido Conde-Pumpido. El Tribunal Constitucional acumula 65 recusacions des que es va constituir. Una allau de recursos que responen a una estratègia planificada de paràlisi a l'agenda d'un òrgan que surt de deu anys de majoria conservadora. De tota una dècada de retards amb una bateria important de recursos a resoldre que afecten la ciutadania en general i diverses lleis de la Generalitat.

L'estratègia no és judicial, és política. La dreta continua torpedinant el normal funcionament d'un tribunal la majoria conservadora del qual va perdre al juliol i es resisteix a deixar-la anar des d'aleshores. Primer, amb el bloqueig de la renovació. I ara, amb unes recusacions obstruccionistes amb doble finalitat: retardar sentències clau i forçar la imatge d'un tribunal de garanties disfuncional. L'elecció de Cándido Conde-Pumpido es va llegir des de sectors conservadors com un triomf de Pedro Sánchez; l'intent de desbaratar l'agenda de plens respon a vendre un suposat fracàs en diferit. A marcar una agenda que no els correspon.

De les 61 recusacions, 9 són del Partit Popular al magistrat i exministre Juan Carlos Campo i 8 contra Laura Díez, ambdós proposats pel govern espanyol. Vox ha registrat 44 recusacions contra Campo, Díez, la magistrada María Luisa Segoviano i contra el mateix president Cándido Conde-Pumpido. El partit de Santiago Abascal el recusa ara per les seves decisions com a fiscal general de l'Estat del 2004 al 2011, quan no havia actuat contra Conde-Pumpido mai, membre de l'òrgan de garanties des del 2017. Segoviano tampoc no havia estat recusada al Suprem per Vox, ara sí. I el fet que Campo hagi d'abstenir-se motu proprio fins i tot en vint ocasions per la decisió de l'executiu de nomenar un exministre no justifica la bateria de recursos dels últims dies.

L'anterior composició conservadora havia retardat sentències durant anys. L'anomalia era tal que només es resolien 100 dels 7.000 recursos d'empara presentats cada any

La jugada va sortir malament amb l'avortament. La intenció era que les abstencions dels conservadors —Concepción Espejel, entre elles— i les recusacions de cinc exdiputats del PP contra el recurs de l'avortament evitessin la celebració del ple i col·lidís amb la reforma de la reforma de la llei sortida del Senat fa una setmana. D'aquesta manera, la decisió podia dilatar-se fins al mes de juny. 13 anys d'espera des de la seva aprovació amb José Luis Rodríguez Zapatero no semblaven suficients.

N'hi ha més. Unes 27 recusacions aniran al pròxim ple, més de 40 al següent. Això significa que el tribunal ha de nomenar ponent, tramitar i resoldre les impugnacions. Un filibusterisme que ha aconseguit ajornar el debat de l'eutanàsia per estudiar si aparta Campo i Díez a petició també del PP. La reforma educativa de la llei Celaá o la llei catalana que esquiva el 25% del castellà podrien córrer la mateixa sort.

El Constitucional ve de diversos episodis traumàtics. Els vocals conservadors del Poder Judicial van desobeir el seu mandat constitucional durant mesos. La mateixa institució va prohibir la celebració del ple del Senat sobre la reforma de la seva renovació, a proposta del PSOE, via esmenes. Per fi, va arribar el desbloqueig i l'elecció de la presidència.

L'anterior composició conservadora havia retardat sentències durant anys. L'anomalia era tal que només es resolien 100 dels 7.000 recursos d'empara presentats cada any. Cándido Conde-Pumpido va presentar un pla per resoldre'n molts en un mes. Una cosa tan elemental com agilitar les decisions i fer la seva feina. El PP acusa el govern espanyol de fer servir estratègies espúries en les institucions i la judicatura a favor seu. És precisament el que ha fet tota la legislatura als òrgans de govern dels jutges i constitucionals on ha perdut la majoria. Aquest filibusterisme de recusacions és un altre capítol més.