El diari britànic The Guardian va escriure que “un gran defecte de l’Espanya contemporània és l’existència d’una justícia molt polititzada i professionalment incompetent”. Això és de fa 15 anys! De quan les trampes conservadores per rebentar un Estatut que els catalans havien aprovat en referèndum. De llavors ençà, és obvi que les coses han anat a pitjor, a molt pitjor. La Justícia espanyola ha arribat a un grau de deteriorament i desprestigi insostenible. Una majoria llarga de ciutadans espanyols desconfia de la justícia, segons la darrera enquesta del CIS. Un sondeig publicat per ElDiario.es assenyala una altra dada significativa: només els votants del Partit Popular aproven amb un 5 pelat la tasca dels tribunals.

Diversos especialistes han descrit com el sistema judicial espanyol arrossega totes les herències dels règims autoritaris dels darrers dos segles. Destaquen que sociològicament l’accés a la judicatura està reservat a una determinada casta que s’autoregenera; que els mèrits per ascendir solen ser politicoideològics, que no hi ha cap control de qualitat de la seva feina, que els errors judicials són impunes i sovint premiats amb un ascens al Tribunal Suprem, com han estat els casos de Manuel Marchena i Carmen Lamela, per posar-ne només dos exemples.

La vaga política dels jutges i el tancament de files d’exsocialistes i exintel·lectuals exprogressistes en defensa del Règim fa pensar que estaven prou espantats, però amb Santos Cerdán, respiren alleujats perquè han trobat el que buscaven per seguir mantenint els seus privilegis

Aquesta evolució tan negativa té molt a veure amb la nul·la voluntat dels governs del Partit Popular per modificar l’statu quo i la manca de coratge o d’interès dels governs socialistes per reformar el sistema. De fet, els socialistes han exercit la major part del temps com a garants del sistema, repartint-se amb el PP les institucions i els organismes de l’Estat.

Això és el que ara semblava —i només semblava— que podia canviar. Com sempre, fent de la necessitat virtut, però tard i malament, el govern de Pedro Sánchez es va recordar de Santa Bàrbara quan començava a tronar damunt seu. Així i tot, va reincidir pactant amb el PP la composició d’un Consell General del Poder Judicial que tampoc acaba de funcionar. Segurament ho va fer com a moneda de canvi per poder renovar a favor seu el Tribunal Constitucional. Ara, però, el ministre de Justícia, Félix Bolaños, ha presentat una mínima reforma que com a ambició màxima pretén becar la preparació de les oposicions a jutge perquè no siguin només els fills de famílies riques els que accedeixin a la judicatura. I automàticament, jutges i fiscals s’han posat en peu de guerra i han declarat tres dies de vaga.

Que el poder judicial faci vaga resulta tan absurd com que faci vaga el govern o, arribats a aquest punt, que també faci vaga el rei, ara que diu que li han o s’ha abaixat el sou. En cap democràcia seriosa els poders no tenen dret a vaga. Tanmateix, el Consell General del Poder Judicial no ha volgut exercir la seva potestat, i és més: els jutges diuen que volen fer vaga com qualsevol altre funcionari públic, però no ben bé igual, sense donar la cara i impedint que els descomptin, com a la resta de treballadors, el salari proporcional als dies que no han treballat. Fan vaga i no pas per una reivindicació laboral, sinó com una mobilització política contra el poder executiu i el poder legislatiu, una actitud evidentment antidemocràtica que confirma la seva parcialitat.

La crisi del Règim es produeix quan la corrupció afecta totes les institucions i les previsions constitucionals s’alteren, i s’han alterat quan es nega legitimitat a partits legalment constituïts per participar en la governança de l’Estat per l’única raó que són susceptibles d’impulsar canvis estructurals al funcionament de l’Estat

Tanmateix, no és aquest un problema gremial. Les imatges dels jutges, del poder judicial, fent vaga contra el poder executiu formen part del setge institucional a l’executiu de Pedro Sánchez, i aquesta batalla és la prova més fefaent que Espanya travessa una crisi de règim. La crisi del Règim es produeix quan les previsions constitucionals s’alteren, i s’alteren quan es nega legitimitat a partits legalment constituïts per participar en la governança de l’Estat per l'única raó que són susceptibles d’impulsar canvis estructurals en el funcionament de l’Estat. I tot té una explicació.

A Espanya, la corrupció ha fet trontollar la monarquia; ha fet i fa trontollar els dos partits que s’alternen al govern; les policies practiquen impunement la guerra bruta amb càrrec als fons reservats, els jutges interpreten les lleis de la manera més retorçada i es neguen a acatar-les quan no són del seu gust. No menys, sinó més important és que les desigualtats augmenten, la classe mitjana va en retrocés, els joves no poden emancipar-se, i el dret a l’habitatge esdevé un luxe per a privilegiats. Amb aquest panorama, resulta del tot lògic que els ciutadans deixin de confiar en els de sempre i cerquin un altre tipus de representants, alguns més d’esquerres i altres més de dretes, i altres procedents de les nacionalitats històriques, defensors de la realitat plurinacional.

Un règim polític solia caure pel seu propi pes quan totes les seves estructures trontollen i deixa de funcionar. Així que semblaria que l’edifici de l’actual Estat s’ensorrarà en qualsevol moment i donaria lloc a un de nou. Malauradament, les coses no són com abans. La capacitat de resistència del poder establert és enorme i la rebel·lió de les masses ja només triomfa a les novel·les històriques. Es pot constatar la feblesa del Règim amb aquesta mena de moviment de resistència que dona lloc a coincidències significatives. Sap greu repetir-me, però ara Felipe González i José Aznar, tots dos presidents de governs corruptes, s’han vist obligats, motu proprio o per encàrrec, a irrompre en el debat del present amb uns discursos estridents, cridant a una mobilització contra una alternativa tan democràtica com qualsevol altra. Els exministres socialistes coincideixen ara amb els discursos de Feijóo i Isabel Díaz Ayuso. Els presumptes intel·lectuals que abans presumien de progressistes, de Fernando Savater a Félix de Azúa, passant pel factòtum Juan Luis Cebrián, tanquen files contra els que temen que puguin canviar les coses. Javier Cercas és autor de l’article més ben pagat de la història, “Sin el Rey no habría democracia”: què menys que cedir-li precisament el seient de la lletra R a la Real Academia Española. Sempre al servei de Sa Majestat, ha estat l’encarregat aquesta setmana de fer la compilació dels atacs contra Pedro Sánchez, exigint-li el mateix que els diputats del PP quan criden al Congrés: “Dimissió!”. Quan el nucli dur de la dreta i alguns farsants que es diuen d’esquerres tanquen files de manera tan bel·ligerant, vol dir que estan espantats. És a dir, efectivament el Règim està en crisi, però es resisteix a morir amb l’agressivitat pròpia d’un monstre malferit. Llàstima que ara que es posava un xic interessant, irromp Santos Cerdán amb tantes misèries que el sanedrí de l’Espanya eterna, la de Ferran VII, la de Primo de Rivera, la de Franco i la dels Borbons, torna a respirar alleujada. Ja no necessita l’Exèrcit.