Aquests darrers dies no hi ha àpat, trobada ni conversa on no surti la pregunta següent: “Per què he de votar-los?”. Com que fa temps que dic que hem de tornar als bàsics, la meva resposta va alineada en aquest sentit: “Perquè són catalans”. En el cas de partits polítics, entenc com a catalans aquells que responen a una estricta obediència catalana, no supeditats a Madrid. Més enllà de si ens agraden les seves estratègies o com n’estem de tips de les seves baralles estèrils. CUP, Esquerra Republicana i Junts per Catalunya. No, els comuns no hi són comptats. Són un partit completament subordinat a Sumar, un partit espanyol, i a una agenda espanyola, la que els porta a pactar amb Valls o el PP l’alcaldia de Barcelona. Per cert, que amb la campanya més gran a favor de l’abstenció —iniciada des d’una part de l’independentisme— en unes eleccions espanyoles la CUP es presenti, significa clarament que ja és un partit sistèmic. Veurem com evoluciona.

El més rellevant de contemplar a l’hora de votar aquest cop no és qui són els candidats o què fan els partits, sinó a qui representen: als catalans. Perquè el moment baix que vivim s’arreglarà i quan això passi serà bo tenir diputats a Madrid. La crisi d’ara no s’arreglarà sola, l’arreglarà la gent. Però cal una mica més de temps. Un marge que, d’aquí al 23 de juliol, no tenim. Fa falta generar les palanques que tornin a situar l’energia al camí positiu, constructiu, de proposta. Fa falta generar la il·lusió que ens tregui del camí negatiu, destructiu, de rebentada. D’aquest retret constant de les coses que no han funcionat en el passat i sobre les quals ja no podem fer res. I centrar-nos en les que sí que podem fer. És a dir, deixar de formar part del problema i passar a formar part de la solució. I què ens pot ajudar a recuperar la il·lusió i a generar un ambient positiu? La unitat. No hi ha alternativa. Ja s’ha provat tot per no exercir-la. I no va.

Si la reacció de Catalunya a l’espantall “que ve la dreta” és “doncs votem l’esquerra”, serà una notícia molt negativa. La reacció catalana ha de ser en clau nacional

Ara tenim un perill al davant, però que es pot convertir en una oportunitat. La història es repeteix i val la pena extreure’n alguns aprenentatges: vam deixar de dir independència per dir-ne república, no ha anat sortint del tot bé, i ara ve la dreta. Si la reacció de Catalunya a l’espantall “que ve la dreta” és “doncs votem l’esquerra”, serà una notícia molt negativa. La reacció catalana ha de ser en clau nacional. De defensa pròpia davant un estat sàdic contra les minories. Vingui qui vingui, perquè tant la dreta com l’esquerra van sense miraments. Només cal veure la reacció de la ministra de justícia, del PSOE, davant el posicionament del TGUE sobre la immunitat del president Puigdemont, o com Sumar es desdiu del referèndum. Contra nosaltres, a Espanya, tot s'hi val. Tant pels uns, com pels altres. Hem de prendre’n consciència d’una vegada i hem de saber defensar-nos. La diferència en les formes no ens ha de confondre la coincidència en el fons: volen arrasar-nos.

Per tant, cal una resposta nacional. Uns diputats catalans que actuïn en clau nacional i que defensin els interessos de la nostra nació. Un comportament nacional, ep!, en tots els àmbits: no s'hi val només demanar responsabilitats als polítics. I és això el que ens ofereixen els partits catalans de cara a les eleccions? Ja ho veurem. De moment ens ofereixen l’oportunitat de demostrar que existim. Poc ambiciós? Potser. Però som on som. Vindran temps millors, segur. Assegurem les posicions. Que voldríem propostes més concretes? Aquestes eleccions no van d’això. Van de si s’imposa un dreta-esquerra o si es manté un Catalunya-Espanya. Eix al voltant del qual, quan s’ha anat a Madrid amb programes ambiciosos, se n’ha tornat amb incompliments totals. Mani qui mani. Vingui la dreta o vingui l’esquerra. Contra Catalunya tot s'hi val. Això ha estat sempre així, però ara és pitjor. Espanya és un estat a la defensiva que no suporta la diversitat. L’única manera de mantenir-la és sent-hi.