Podria semblar impossible, endinsats com estem ja del tot en ple segle XXI, però es veu que encara hi ha zones del món on l'ésser humà no hi ha arribat. O, si més no, no ho havia fet fins ara. Després de la proesa de conquerir el pol nord, lo pol sud o l'Everest —com a confins i cims del planeta, exemples de fites de màxima dificultat—, recentment s'ha conegut la descoberta de l'arbre més alt de l'Amazònia: fa gairebé 89 metres d'alçada —com un edifici de 25 pisos—, 10 metres de perímetre —que ves i abraça'l— i no vulgues saber les rels que deu tindre i fins on profunditzen.

De l'espècie angelim vermelho, ha estat localitzat en una zona remota del nord del Brasil i l'expedició que ha assolit esta gesta ha tardat dotze dies a recórrer a peu i en barca riu amunt los 250 quilòmetres que separaven lo gegantí arbre del punt d'inici de la marxa. Dotze dies per dins la selva espessa i exuberant, dins la reserva natural de Rio Iratapuru. L'equip d'investigadors va estar-se dues setmanes al mig d'un bosc on la humanitat no hi havia estat mai, respirant aire pur i nou per a les narius de l'home. Los científics afortunats que van caminar la llarga distància i van aixecar el cap davant la seua soca qualifiquen l'experiència de divina. Com si no fos d'este món.

Pensar que encara hi ha indrets recòndits on natros no hi havíem posat los peus fa pensar, d'entrada, en la petitesa del nostre pas per l'univers, tant en mida com en longevitat

Este colós del regne vegetal es calcula que té entre 400 i 600 anys de vida. Veu passar el temps i les llunes des de fa segles i, si pogués parlar, com los arbres de Tolkien a El senyor dels anells, potser podria fins i tot explicar com va albirar, allà lluny, les naus conqueridores de Cristòfol Colom. Perquè ell ja hi era allí plantat. Com ja hi eren los indígenes a qui no calia que ningú els descobrís, que ells ja n'eren conscients de la seua existència. Indígenes que, per cert, ara han estat determinants per a guiar els exploradors pel bon camí, després de tres anys de planificació i cinc intents fallits anteriors.

Pensar que encara hi ha indrets recòndits on natros no hi havíem posat los peus fa pensar, d'entrada, en la petitesa del nostre pas per l'univers, tant en mida com en longevitat. Invita també a la reflexió —en una analogia terrícola— d'imaginar la de gent que mai no arribarem a conèixer per temps que visquem. Algunes sabem que hi són, de les altres ni tan sols en tenim coneixement de la seua presència a la Terra. Diverses més pensem tindre-les ataüllades i resulta que potser no tant... Totes, però, convivim sota una mateixa atmosfera i sense estos arbres la nostra respiració no seria possible.

Igualment, esta mena de troballes mos porten a rumiar en la d'incerteses que rodegen lo planeta que ens pensem tindre tan apamat, en una mostra d'insolència que convida a créixer en humilitat. Com també mos pensem tindre apamades persones del nostre entorn que, malauradament, acaben demostrant que tal vegada no valien tant la pena, que no en sabíem tant d'elles. Ser conscients que estem de pas i que només coneixem una part del nostre entorn natural i emocional més proper, dixa marge per a la sorpresa, tant la més agradable (l'angelim vermelho) com la més amarga (decepcions emocionals inesperades).

L'arbre més gran de l'Amazònia ha estat descobert després de quasi sis segles de vida. Restava amagadet, tot i la seua extraordinària talla. Ha pogut ser detectat gràcies a satèl·lits i a sensors situats a la panxa dels avions, que volien calcular la biomassa i es van trobar amb esta meravella inesperada. Èrtic, sense cap puntal, tirant amunt. La seua copa sobresurt imponent per entremig d'altres companys de jungla d'uns seixanta metres, que menuts tampoc no són. Què més no deurem conèixer mai? Primer, saber que hi és i després poder arribar-hi. De vegades, allò conegut pot passar a ser estrany de repent, malgrat la proximitat pressuposada, i allò ignot es mostra embolcallat en un paper de regal inesperat. Sortosament, encara poden aparèixer persones tan grans a qui no pugues abraçar amb només dos braços. Rames i humans que van i venen.