En els últims dies, la Flotilla de la Llibertat ha tornat a ser objecte d’atacs mediàtics i polítics. Les crítiques no s’han quedat en la burla de sempre —“performance inútil”, “excursió propagandística”— sinó que han fet un salt qualitatiu: han arribat a equiparar una missió humanitària amb el terrorisme. Pilar Rahola va arribar a escriure en una piulada: “Greta Thunberg, Jaume Asens i Ada Colau navegant amb terroristes. Hi ha esquerres que, en el vostre odi, arribeu al deliri”. Isabel Díaz Ayuso, per la seva banda, va comparar les protestes propalestines a la Vuelta amb ETA. Aquest pas de la ridiculització a la criminalització és greu: no només deslegitima, sinó que prepara el terreny per a la repressió.
El mecanisme no és nou. Ja s’havia aplicat a moviments socials. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) va ser acusada de connivència amb ETA per dirigents del PP. També l’independentisme català ha estat assenyalat amb la mateixa etiqueta. Fins i tot, el Tribunal Suprem va obrir una causa per terrorisme contra Carles Puigdemont i Ruben Wagensberg arran de les mobilitzacions de Tsunami Democràtic. Equiparar una protesta massiva i pacífica amb la violència armada obeeix a un patró clar: quan no es pot vèncer la dissidència en el terreny polític, se la criminalitza. Però quan s’aplica en contextos colonials i de guerra, l’escala canvia. Ja no es tracta només de desactivar la dissidència, sinó d’obrir la porta a formes de violència molt més greus —des de la persecució i l’empresonament fins a l’assassinat selectiu o, en el cas dels pobles ocupats, l’extermini planificat.
La història n'és plena d’exemples. Primer es deshumanitza: es degrada l’altre per fer-lo eliminable sense reserves morals. Els nazis anomenaven “paràsits” als jueus. L’apartheid a Sud-àfrica, “éssers inferiors” als negres. En les colonitzacions europees, els pobles originaris eren “salvatges” o “primitius”. Avui, Israel descriu els gazians com a “cucs” o “infrahumans”. Aquesta és sempre la primera fase: despullar d’humanitat l’adversari.
La segona fase arriba quan algunes d’aquestes víctimes es resisteixen a la seva aniquilació: llavors se les acusa de “terroristes”. Així van ser assenyalats els opositors al nazisme a Europa, el FLN algerià, el Viet-minh al Vietnam, o Mandela i aquells que lluitaven contra la segregació a Sud-àfrica. En el cas d’Israel, l’eliminació dels nens i nenes es justifica també amb l’argument que són els “terroristes del futur”. La perversió arriba al punt de capgirar el relat: el botxí es presenta com a víctima i la víctima és acusada de ser la culpable de la seva pròpia mort. Israel, per exemple, invoca constantment la “legítima defensa”. Però, segons el dret internacional, aquest dret no existeix en un territori ocupat il·legalment. L’ocupació mateixa és la font de la violència. En canvi, el poble ocupat sí que té dret no només a l’autodeterminació, sinó també a resistir, fins i tot amb la resistència armada.
Etiquetar de “terrorista” la Flotilla és un senyalament que pot traduir-se en detencions, empresonaments, tortures o fins i tot assassinats
Aquesta inversió semàntica també es produeix en el cas de la Flotilla. I pot tenir conseqüències materials. Etiquetar de “terrorista” la Flotilla és un senyalament que pot traduir-se en detencions, empresonaments, tortures o fins i tot assassinats. Ja va passar el 2010, quan la marina israeliana va matar deu activistes del Mavi Marmara en aigües internacionals. Ha passat aquest 2024, amb un atac amb drons a un vaixell humanitari, provocant un incendi i ferits, i amb l’assassinat de set cooperants de World Central Kitchen, en una missió conjunta amb Open Arms, tot i anar clarament identificats i en zona desescalada. Netanyahu ha matat centenars de metges, periodistes i treballadors humanitaris. Criminalitzar-los abans és el pas previ per legitimar-ne la mort després. Existeix fins i tot una unitat militar especialitzada a difamar periodistes i activistes per tal de convertir-los en objectius eliminables sense cost polític. Aquest mateix dimarts, un dels vaixells de la Flotilla ha estat atacat mentre era al port de Tunísia; una prova més que Israel no només vol silenciar Gaza sinó també aquells que intenten ajudar-la.
Per això, la diferència entre Ayuso i Rahola és significativa. Ayuso utilitza la paraula terrorista com a insult domèstic, per polaritzar i agitar. Rahola, en canvi, repeteix gairebé literalment la narrativa oficial de l’Estat israelià, que ha amenaçat de tractar els tripulants de la Flotilla com a terroristes. I prepara el terreny perquè qualsevol atac pugui ser presentat com a legítima defensa.
La responsabilitat de les paraules és enorme. Ho recordava Hannah Arendt: les paraules, quan es buiden i es repeteixen com a clixés, fan que el mal esdevingui banal, quotidià, digerible. I ho ensenyava Frantz Fanon: la colonització no es conforma amb dominar cossos i terres. Colonitza també el pensament, la memòria, l’imaginari. Quan es repeteix sense filtres el relat de l’opressor, s’està ajudant a colonitzar la realitat.
Cap violència s’ha sostingut sense abans deformar el llenguatge. I cap resistència ha sobreviscut sense abans rescatar les paraules de la boca de l’opressor. Per això, resistir avui significa també defensar les paraules. No acceptar la semàntica de l’extermini i els seus còmplices. Anomenar amb precisió. Dir genocidi al genocidi, víctima a la víctima, botxí al botxí. Cada paraula invertida obre la porta a un crim, i cada paraula defensada manté viva la possibilitat de la justícia i la veritat. Al gueto de Gaza, com abans a Sud-àfrica o a l’Europa ocupada, anomenar amb dignitat és el primer acte de desobediència davant l’horror.
Quan la paraula terrorista s’aplica a qui salva vides o vol trencar un bloqueig il·legal, es travessa una línia vermella: la que converteix el llenguatge en còmplice del crim. Vist des d’aquesta perspectiva, cal dir-ho amb tota claredat: la Flotilla no “navega amb terroristes”, sinó amb persones que es posen en joc per alleujar el sofriment d’una població assetjada per un dels genocidis més espantosos després de la Segona Guerra Mundial.
Com recordava la relatora de l’ONU, Francesca Albanese, aquestes persones fan el que haurien de fer els governs: complir amb el mandat del dret internacional. L’exèrcit israelià, si les ataca, cometrà crims de guerra i de lesa humanitat en aigües internacionals, com ja va reconèixer la Cort Penal Internacional el 2014. Per això, acusar la Flotilla de terrorisme és posar-la en el punt de mira de Netanyahu, acusat de genocidi pel Tribunal de la Haia, i sobre qui recau una ordre de detenció internacional. Banalitzar el concepte de terrorisme i les seves autèntiques víctimes. I és, alhora, disparar contra l’últim mur de contenció: el dret internacional i la memòria dels “mai més”.