París, 10 de desembre de 1898. Fa 128 anys. Eugenio Montero Ríos, senador del Partit Liberal i president del Senat d’Espanya, com a cap de la representació diplomàtica espanyola en la negociació amb els Estats Units signava el lliurament de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam als nord-americans per posar fi a la Guerra hispanoamericana (1898). La pèrdua de les darreres colònies espanyoles d’ultramar, culminava la desaparició de l’Imperi hispànic, construït a partir dels Reis Catòlics (1479) i que havia iniciat la desfeta amb la independència de Riu de la Plata (1810). Quins efectes va tenir en la política espanyola a cavall dels segles XIX i XX la pèrdua de Cuba, és a dir, la definitiva desaparició de l’Imperi hispànic d’ultramar?
La crisi política, la primera a esclatar
La vergonyosa actuació espanyola en la Tercera Guerra de Cuba (1895–1898) i la humiliant derrota a mans de l’aliança independentistes cubans–exèrcit nord-americà (juliol, 1898) provocaria una colossal onada d’indignació social. Espanya no tan sols havia perdut Cuba. També havia perdut 55.000 soldats de lleva, la immensa majoria procedents de les capes més humils de la societat (aquelles famílies que no podien pagar les 1.500 pessetes de l’època per evitar el compliment del servei militar). I la immensa majoria a causa de les malalties —especialment, la febre groga— i no de les bales. Les societats catalana i espanyola de l’època es van girar contra el règim polític de l’època i el van assenyalar com el gran culpable de l’anomenat "Desastre del 98".
Quin era el règim polític de l’època?
L’Espanya que va lliurar Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, estava governada per un règim anomenat "Restauració borbònica", creat pel polític conservador Antonio Cánovas del Castillo després del cop d’estat militar que havia soterrat la I República (1873-1874). Aquell règim havia restaurat la monarquia —en la figura d’Alfons XII— i havia creat un sistema de democràcia censatària (només votaven els homes alfabetitzats i amb cert volum de patrimoni) i bipartidista (l’oferta electoral estava limitada als partits conservador, liderat per l’incombustible Cánovas del Castillo, i liberal, dirigit per l’etern Práxedes Mateo Sagasta, el president del moment en la cessió de les darreres colònies).
Per què les societats catalana i espanyola van assenyalar el règim polític de la restauració com el culpable del "Desastre del 98"?
La "Restauració borbònica" era un dels règims polítics més corruptes de l’Europa de l’època. També anomenat "turnista" perquè els dos "partits dinàstics" (el liberal i el conservador) es rellevaven al govern de forma pactada, amb pràctiques com el "caciquisme" (el sentit del vot per la via de l’amenaça) o els "diputados cuneros" (candidats que, a cada elecció, canviaven de circumscripció i de partit per a conservar l’escó i blindar els torns pactats pel sistema). Aquests governs, totalment incapaços de gestionar el poder més enllà dels interessos personals i familiars dels seus dirigents, es revelarien, també, del tot incompetents per afrontar la crisi de Cuba. I les societats catalana i espanyola els responsabilitzarien del "Desastre del 98".
Quines conseqüències va tenir en la política espanyola el "Desastre del 98"?
El "Desastre del 98" va tenir unes conseqüències tan devastadores que la història de la primera meitat del segle XX espanyol s’explica a partir d’aquella crisi. El desprestigi i erosió dels "partits dinàstics" i l’emergència dels partits socialista, comunista, republicans radicals, republicans federalistes, tradicionalistes carlins i dels partits perifèrics (d’obediència catalana, valenciana, basca o gallega), enviarien la classe política "turnista" a la paperera de la història, i tot el que passaria a continuació seria una seqüència de crisis correlatives que no tenien aturador. L’assassinat dels presidents del govern José Canalejas, del Partit Liberal (1912) i Eduardo Dato, del Partit Conservador (1921) il·lustren aquests contextos de profunda crisi.
El "Desastre del 98", un accelerador del pèndol de la història
El "Desastre del 98" va actuar com un accelerador del pèndol de la història. Aquest fenomen, en el vedat de poder castellà dominat per la idea de l’Espanya atàvica i eterna, va tenir un impacte formidable. La reaparició de l’estament militar en l’arena política, les sanguinàries guerres de colonització d’Àfrica (1909 i 1924), el cop d’estat i la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), que posaria fi al règim de la "democràcia de la Restauració" però no al règim monàrquic, la II República (1931-1939), que posaria fi a la monarquia, i el cop d’estat, la Guerra Civil (1936-1939) i la dictadura franquista (a partir de 1939), que posaria, de nou, els militars al centre de la vida política espanyola, són una successió de crisis que s’expliquen a partir del "Desastre del 98".
Quines conseqüències va tenir en la política catalana el "Desastre del 98"?
La idea que Catalunya no és Espanya es posa en relleu amb l’evolució pròpia i diferenciada de l’etapa del "Desastre del 98" en la política catalana. Romero Robledo, ministre d’Hisenda espanyol del primer govern postguerra de Cuba (1899) va multiplicar la pressió fiscal sobre el teixit productiu, però només a Catalunya. Quan es va filtrar l’escàndol a la premsa es va produir el Tancament de Caixes i la primera gran manifestació catalanista de la història contemporània: 10 d’octubre de 1899, 100.000 persones al passeig de Sant Joan. La brutal resposta espanyola (confiscacions, empresonaments) impulsaria la creació de la Lliga Regionalista, la primera força política contemporània d’obediència exclusivament catalana (1901).
Catalunya, definitivament, no és Espanya
Però la Lliga, amb l’articulació de Solidaritat Catalana (el primer triomf electoral català, 1907) i amb la creació de la Mancomunitat (l’organisme preautonòmic que havia de conduir el país a la restauració de l’autogovern, 1914), no seria l’únic element trencador. També prendria volada la CNT anarquista, que lideraria els grans moviments de reivindicació dels obrers catalans, la Setmana Tràgica (1909) i la Vaga de la Canadenca (Catalunya seria la primera societat d’Europa a aplicar la jornada de les vuit hores). I apareix l’independentisme, dels voluntaris catalans que lluitarien a la I Guerra Mundial (1914-1918) per internacionalitzar la realitat nacional catalana. I per iniciativa de Francesc Macià (1922) futur president de la Generalitat restaurada (1931).
Ceuta i Melilla poden generar una crisi com la de Cuba el 1898?
Fa temps que Ceuta i Melilla tenen el seu destí escrit. Una altra cosa és que poder espanyol no ho vulgui revelar. Però des de les dècades centrals de la Guerra Freda (1945 – 1989) el mapa geoestratègic del món s’ha alterat notablement. Fa temps que el Pentàgon va decidir que els "policies d’occident" a l’Atlàntic oriental serien la Gran Bretanya, al quadrant nord, el Marroc, al quadrant central, i Sud-àfrica, al quadrant sud. Aquesta idea és molt important, perquè revela dues dades fonamentals. La primera és que, per al Pentàgon, Marroc és un aliat més necessari que Espanya perquè, a més, té la missió de contenir l’islamisme. Paradoxalment, el que passa amb les massives onades migratòries marroquines cap a Europa respon a aquest propòsit.
El paper del Marroc
La prova més evident de tot això és la seqüència d’aquests fets, El 1956, el Pentàgon imposava al règim nacionalcatòlic de Franco el lliurament del Protectorat del Rif (excepte Ceuta i Melilla) per crear el regne modern del Marroc (el nou "policia d’occident" al quadrant central-oriental de l’Atlàntic). El 1969 passaria el mateix amb la possessió espanyola de Sidi Ifni. I el 1975 amb el Sàhara Occidental (aquest cop amb l’esperpèntic espectacle que el successor del dictador i futur rei i l’exèrcit espanyol van servir al món). I ara toca el torn a Ceuta i a Melilla perquè, des del 1989 (enderroc del mur de Berlín amb tot el que comportaria) la geoestratègia del planeta s’ha alterat de nou intensificant el paper que Washington tenia assignat al Marroc.
Ceuta i Melilla, la rèplica de Cuba
La il·lusió espanyola de recuperar Gibraltar —com a compensació a la pèrdua de Ceuta i Melilla— és un miratge. Recordem que la Gran Bretanya és el "policia d’occident" al quadrant nord-oriental de l’Atlàntic. Per tant, la pèrdua de Ceuta i Melilla, representarà pels espanyols —al marge dels costos econòmics— la constatació d’una dura realitat: els Estats Units prioritzen la relació amb el Marroc i, en conseqüència, Espanya —amb independència del color polític del seu govern— juga en una posició secundària. En aquest quadrant geoestratègic, Espanya és una potència sotmesa als interessos del Marroc. S’albira una gegantina crisi política que dinamitarà el règim del 78. ¿Quin benefici serà capaç de treure’n l’independentisme català?
