Estic cansada. Cansada que encara sorprengui que pugui parlar amb persones que pensen de manera molt diferent de mi. Cansada que hi hagi qui consideri sospitós que mantingui una amistat, senti afecte o treballi amb algú situat en una altra coordenada ideològica. Cansada que escoltar s'interpreti com una claudicació i reconèixer-li alguna cosa bona a l'adversari es castigui com una traïció.
M'ha passat moltes vegades. N'hi ha prou que conversi amb algú, que comparteixi un espai professional o que valori públicament una reflexió encertada perquè apareguin els encarregats de repartir carnets. De sobte, ja m'he mogut de lloc. Ja estic al bàndol contrari. Ja m'he venut, m'he rendit o he deixat de ser qui era. Tot perquè he comès el terrible pecat d'escoltar una altra persona sense exigir-li abans que pensi exactament com jo.
Quina merda de bàndols. I quina tabarra.
Quina vida tan petita deu ser aquella en la qual només es pot sentir afecte per aquells que voten el mateix, llegeixen els mateixos diaris i repeteixen les mateixes consignes. Quin avorriment relacionar-se únicament amb persones que confirmen cadascuna de les nostres idees. Que perillós, a més. Quan ningú ens contradiu, acabem creient que les nostres opinions són veritats universals i que qui les qüestiona només pot ser ignorant, pervers o totes dues coses alhora.
He conegut persones admirables amb ideologies molt diferents. També he conegut autèntics impresentables dins de gairebé totes elles. L'etiqueta política mai m'ha semblat una garantia de bondat, intel·ligència, honradesa o sensibilitat. Compartir sigles tampoc converteix ningú en amic. Discrepar en qüestions importants no impedeix reconèixer la generositat, el talent o la humanitat de qui tenim davant.
Quan ningú ens contradiu, acabem creient que les nostres opinions són veritats universals i que qui les qüestiona només pot ser ignorant, pervers o totoes dues coses alhora
Sembla elemental. A Espanya, però, continua resultant revolucionari.
Hem construït una cultura política en la qual pactar amb l'adversari es presenta com a feblesa. Cada acord necessita una justificació defensiva. Cada conversa s'ha d'explicar. Cada coincidència provoca sospites. Si una proposta del contrari és bona, es rebutja o es maquilla perquè no pugui apuntar-se el tant. Si una mesura funciona, costa reconèixer-ho. Si algú rectifica, en lloc d'agrair la rectificació, s'utilitza contra ell com a prova que abans estava equivocat.
Així és impossible avançar.
Els problemes romanen mentre els responsables es llancen la pilota d'una administració a una altra. El Govern culpa les comunitats autònomes; les comunitats assenyalen el Govern; uns invoquen competències i altres recorden pressupostos. Tots troben una declaració antiga, una norma pendent o una decisió aliena amb la qual protegir-se. L'escena recorda el vell acudit del paleta que, en contemplar la destrossa, pregunta molt seriós: "Senyora, qui li ha fet això?". Com si ell acabés d'arribar i la cosa no anés amb ell.
Mentrestant, ningú repara la paret.
Parlar amb algú no significa donar-li la raó. Escoltar-lo tampoc esborra les discrepàncies. Dialogar permet conèixer les seves raons, detectar coincidències i comprendre millor fins i tot allò que seguim rebutjant
Espanya crema. Cremen les nostres muntanyes, es buiden els nostres pobles i els qui viuen del camp acumulen dificultats per fer allò que durant generacions va ajudar a conservar-lo. Després arriba la catàstrofe i reapareix el ritual de sempre: les fotografies, les acusacions, les compareixences, el repartiment de responsabilitats i la solemne promesa que caldrà prendre mesures. Fins que canvia el titular i tot torna a esperar.
Les flames no pregunten quin partit governa el municipi. Una malaltia no distingeix entre votants d'esquerres i de dretes. Els problemes de l'educació pública, l'habitatge o la despoblació tampoc s'aturen en una frontera autonòmica. Necessiten continuïtat, coordinació i acords que durin més que una legislatura. Justament allò que la nostra política sembla incapaç d'oferir.
El més frustrant és que bona part d'aquests acords serien possibles. La majoria de la gent vol una sanitat que funcioni, escoles dignes, feina, seguretat, habitatge accessible i un camp cuidat. Podrem discutir com aconseguir-ho, quant invertir o quina administració ha d'assumir cada tasca. Per a això serveix la política. El desacord hauria de ser el començament de la feina, però l'hem convertit en l'excusa perfecta per no fer-ho.
La confrontació permanent resulta molt rendible. Permet mobilitzar els propis, mantenir una audiència fidel i eludir responsabilitats. Sempre hi ha un enemic a qui culpar. Sempre hi ha una provocació que exigeix respondre abans que asseure's a treballar. Mentre discutim sobre qui va començar, qui va ofendre més o qui pot fer-se la fotografia, els problemes continuen creixent.
I nosaltres participem en aquest joc cada vegada que exigim puresa ideològica als qui parlen, escriuen o treballen en públic. Cada vegada que fiscalitzem les seves amistats. Cada vegada que confonem una conversa amb un suport absolut. Cada vegada que obliguem a escollir entre blocs tancats, com si una persona hagués d'acceptar un paquet complet d'idees i renunciar a pensar per si mateixa.
Mentre uns protegeixen el seu bàndol i altres calculen qui es penjarà la medalla, el país continua esperant. I algunes vegades, literalment, continua cremant
Parlar amb algú no significa donar-li la raó. Escoltar-lo tampoc esborra les discrepàncies. Dialogar permet conèixer les seves raons, detectar coincidències i comprendre millor fins i tot allò que continuem rebutjant. També obliga a reconèixer una veritat incòmoda: cap de nosaltres posseeix tota la raó durant tot el temps.
Jo vull poder apreciar persones diferents. Vull treballar amb qui faci bé la seva feina. Vull escoltar arguments que posin a prova els meus. Vull reconèixer un encert encara que vingui d'algú amb qui discrepo profundament i denunciar una injustícia encara que la cometi algú pròxim. No penso demanar permís per fer-ho ni acceptar que altres decideixin on han de col·locar-me per mantenir una conversa, compartir una taula o expressar afecte.
Potser ha arribat el moment de deixar de premiar qui més crida i començar a exigir valor a qui s'asseu a parlar. Aconseguir un acord obliga a cedir, explicar, escoltar i assumir costos davant els propis. Això requereix molta més fortalesa que refugiar-se darrere d'una pancarta i repetir que tota la culpa és de l'altre.
Parleu amb tothom, si us plau. Reconeixeu els encerts aliens. Rectifiqueu quan sigui necessari. Resoleu els vostres conflictes i poseu-vos a treballar en allò que pertany a tothom: la salut, l'educació, el camp, les muntanyes, l'habitatge i el futur dels nostres fills.
Perquè, mentre uns protegeixen el seu bàndol i altres calculen qui es penjarà la medalla, el país continua esperant. I algunes vegades, literalment, continua cremant.