S’ha arribat a un punt de polarització política, que determinades iniciatives semblen ser rebutjades pel simple fet de qui les presenta. I a vegades, fins i tot, alguns projectes de llei es tomben només no aparèixer a la mateixa fotografia al costat de ves a saber qui. Aquest maniqueisme fa que el debat es converteixi en una cosa molt superficial i en què ni tan sols s’entra a debatre, i menys a negociar, el fons de la qüestió. És el cas de la llei contra la multireincidència. Una simple lectura del text proposat porta a pensar en quins són els arguments reals per oposar-s’hi.

La normativa -ara embussada al Congrés- planteja una sèrie de canvis per combatre, per exemple, la sensació que el furt és un delicte assumible i que els delinqüents gaudeixen d’una impunitat per fer del furt el seu modus vivendi. A Espanya es cometen cada any 2,4 milions de delictes de tot tipus, dels quals 700.000 (és a dir, un 30%) són furts. I el problema no és aquest robatori sense violència sinó que aquesta sensació d’impunitat porta els seus autors a una escalada delictiva amb fets més greus. És a dir, és molt habitual el salt de prendre el mòbil en una terrassa de bar a una estrebada de bolso.  

La llei actual ha quedat desfasada; no és el mateix robar un mòbil ara que fa vint anys

Per combatre això, la llei preveu diverses mesures: per exemple, actualment la legislació està desfasada respecte el què representa el robatori d’un telèfon mòbil. L’actual marc legal es va fer quan aquests dispositius era només això, un aparell amb el que trucar. Actualment, un telèfon mòbil és una eina de feina, un dispositiu central per la vida quotidiana, on a més de contactes a qui trucar, hi ha correu electrònic, accés a dades bancàries, títols de transport i molta més documentació i aplicacions. Això vol dir que quan un lladre furta un mòbil, una tauleta o un portàtil, no està robant un aparell valorat amb uns determinats euros sinó que roba un objecte molt més valuós. El què proposa la llei és que, en lloc d’esperar-se a que el lladre repeteixi fins a tres vegades per començar a contemplar petites penes de presó, en aquest cas concret de robatoris tecnològics ja s’apliqui directament una pena més dura que, efectivament, comporti presó de manera automàtica. A banda dels sectors més radicals del políticament correcte i del queda-bé-amb-tothom, qui pot estar en desacord amb què robar un mòbil comporti, com a mínim, l’ensurt d’ingressar a una temporada a la presó i no deu minuts a una comissaria?

Més mesures: actualment, els ajuntaments no es poden personar en les causes contra delinqüents multireincidents que actuen als seus municipis. I aquesta qüestió és cabdal. Posem el cas de Barcelona, Lloret o qualsevol altre destí turístic. Quan un lladre roba a un turista, normalment, el cas judicial es perd en els llims perquè o bé prescriu, o bé quan es celebra el judici, la víctima no hi és perquè ja ha tornat al seu lloc d’origen. Això deixa en no res el robatori i ajuda a augmentar la sensació d’impunitat. En canvi, si l’ajuntament de Barcelona o el de Lloret es poden personar en aquells delictes que han passat al seu municipi, això permetrà que els consistoris siguin considerades part i per tant, ara sí, es podrà fer un seguiment del cas fins arribar al judici, condemna i ingrés a presó. Quin ajuntament, del color que sigui, podria rebutjar fer un seguiment dels expedients judicials contra aquells delinqüents que causen alarma social al seu municipi? O a la inversa, quin partit polític pot votar en contra d’una mesura que beneficia els ajuntaments que governa?

Quin partit es pot oposar a destinar més jutges per accelerar els judicis abans anomenats ràpids? I sobretot, per quin motiu?

A més d’aquestes novetats, la llei contra la multireincidència preveu millorar l’eficàcia del marc actual. Allò dels judicis ràpids, que tan de moda es va posar, s’ha anat diluint, i ara s’ha arribat a una situació què, si s’arriba a judici, massa sovint no són ràpids. La mitjana dels anomenats judicis ràpids per delictes menors és ara de 10 mesos quan la mateix llei preveu que siguin celebrats en quinze dies.  Els motius són múltiples però un de bàsic és la combinació explosiva d’augment de denúncies i manca de recursos humans i econòmics. A Catalunya, sense anar més lluny, actualment hi ha 35 jutges, anomenats d’adscripció territorial, que intenten agilitzar processos i evitar la prescripció de delictes. El text preveu que es dupliquin aquests agents i arribin fins a 70. No cal saber molt de matemàtiques per concloure que duplicar recursos comporta rebaixar els calendaris a la meitat, i això resulta essencial en un àmbit -el judicial- on el pas del temps juga a favor de la injustícia.

El PSOE no gosa portar aquesta proposta de Junts a votació per por a perdre-la. Perquè fins i tot els socialistes estarien d’acord amb tirar-la endavant sense que la formació independentista els ho exigís: diferents veus com l’Ajuntament de Barcelona (a través del seu responsable de seguretat, Albert Batlle), han manifestat la necessitat de canviar la llei per evitar la multireincidència i dissoldre els grups que concentren la major part de les detencions i sensació d’inseguretat (A Barcelona, 283 persones van concentrar 5.600 delictes l’any 2022, últim any que es van poder creuar dades).  I quan es pregunta qui es pot oposar aquesta llei, cal mirar a banda i banda. Quins partits d’esquerres, i sobretot per què, poden votar en contra d’un paquet de mesures així? Quin és el motiu últim, que ho presenta Junts? Abans permetre multireincidència que coincidència (amb Junts)? I a l’altra banda, el PP, formació que amb els seus vots també ho podria desencallar: quin és el problema, votar-li una cosa al PSOE? Abans multireincidència que coincidència (amb el PSOE)? Expliquen els Mossos i les policies locals que, quan els delinqüents surten en llibertat poca estona després d’haver estat arrestat s’acomiaden amb un somriure i dient ‘fins la pròxima’. Si aquesta llei no s’aprova, a aquest to foteta hi podran afegir un element nou: el de saber que són impunes per culpa dels polítics que, amb els seus càlculs electorals, han tornat a reincidir.