“Barcelona ha superat la dècada perduda del procés i ha arribat el moment del retrobament, la unitat i la priorització de les polítiques públiques per damunt de les quimeres”. D’aquesta manera escopia Collboni a la cara a la meitat dels habitants de Barcelona, perdonant-los la vida per simpatitzar amb l’independentisme i convidant-los a abandonar la queixa permanent per passar a rebre la pura gestió convivencial que el socialisme proposa. “Barcelona ha tornat”, que és el mateix que deia Salvador Illa (o Félix Bolaños) sobre Catalunya, un retorn que tothom té clar cap a on és, sobretot atès l'escenari escollit per Collboni per fer la seva conferència. El retorn és a Espanya, tots els camins duen a Espanya, a l’equador de la legislatura, anem a proposar cocapitalitats a Espanya i a oferir Barcelona a Espanya. El missatge ha quedat més que clar.
La quimera de Collboni és creure que la gent protesta perquè sí, reivindica més sobirania per caprici, abandona la ciutat perquè el Maresme és més bonic, per pur avorriment es queixa del turista o (cada cop més) de l’expat, pateix per la llengua perquè és gent tancada i provinciana, boicoteja la Copa Amèrica perquè té algun odi visceral i incomprensible contra els vaixells. La frivolitat de l’actual alcalde el porta a fer conferències per exhibir orgull per la seva política cultural, consistent bàsicament en celebrar l’adquisició d’edificis, en la construcció de biblioteques “provincials” o en obrir museus a les baronesses. Collboni oblida de manera descarada, explícita i ofensiva els projectes culturals més atrevits i innovadors de la ciutat per centrar-se en l’immoble, en el glamur i en tot allò que es pugui replicar de Madrid. La concepció de ciutat de Collboni ja no és la de vendre la ciutat, sinó la de regalar-la, limitant-la a un aparador bonic i instagràmic. Una barreja de Marbella, Las Vegas i Madrid amb mar i muntanya i premis Goya. Al públic assistent a la conferència, només com a pista, un dels únics representants culturals era l’actriu Karla García Gascón. Sí, la de les piulades catalanòfobes.
Barcelona no ha de “tornar” enlloc. Millor que torni l’alcalde de les seves festes madrilenyes i s’oblidi de la quimera de fer-nos una ciutat de províncies més.
La quimera és creure que Barcelona ha de “tornar” a alguna banda. Com la parella desobedient que alguna vegada es va creure que podia ser lliure i emancipada. La quimera és pretendre una cocapitalitat espanyola que Madrid ni es planteja, en comptes de centrar-se en la veritable vocació de la ciutat com a capital de la Mediterrània. El que és veritablement quimèric, en referència a l’habitatge, és dir que “el mercat ha fallat” per justificar les mesures intervencionistes actuals: el mercat no ha fallat, alcalde. Ha fallat l’especulació afavorida pel socialisme durant tots aquests anys a la ciutat, sense haver-se construït pràcticament cap habitatge nou de preu assequible. El que ha fallat és vendre’s el Poblenou i Diagonal Mar a preu de saldo, en lloc de preveure, com no era gens difícil preveure, que tothom voldria venir a viure a una ciutat bonica i marítima. La quimera, allò que no saben veure els il·lusos gestors del no-res, és creure que el barceloní acceptarà de bon grat anar-se’n a viure als municipis de la rodalia havent de dependre del nefast servei de Rodalies, mentre que la mateixa proposta no es fa als nouvinguts o als inversors. De tot això no va parlar Collboni a Madrid, però sí d’ofrenar noves glòries a Madrid a l’equador del mandat. Hola. Alcalde. Som aquí, ens veu?
Barcelona no ha de “tornar” enlloc. Millor que torni l’alcalde de les seves festes madrilenyes i s’oblidi de la quimera de fer-nos una ciutat de províncies més. La ciutat soleta ha sabut col·locar-se en la línia de l’economia del coneixement i de la creativitat, i això no té res a veure amb les purpurines autoreferencials de l’actual consistori. Malgrat l’arrogància i la manca de projecte del govern, la ciutat, en efecte, no s’atura i sap trobar el seu lloc en un entorn global. Els ciutadans s’espavilen, fan negocis, estudien carreres, impulsen entitats i associacions, tenen cura de la llengua, n’aprenen d’altres, col·laboren, se solidaritzen entre ells, protesten quan cal, pateixen per si podran pagar el lloguer, s’indignen quan es malbaraten els diners públics i es consideren insultats quan se’ls acusa de perseguir quimeres o de practicar l’esport de la queixa. Barcelona no ha de tornar a Madrid: el que ha de tornar és el barceloní a Barcelona. I si ens van faltant al respecte, la tornada es farà sentir d’una manera gens agradable.