Que ser catòlic —o cristià, a grans trets— no és una ideologia política, ans una creença molt més profunda i vertebradora, aquests dies es fa més evident que mai. La fe viscuda, el sistema de valors que es desprèn de la doctrina de l’Església, i la interiorització i digestió de l’Evangeli fa frontera amb la ideologia i, per tant, pot manifestar-se políticament. Però, en aquest cas, l’expressió política és una crosta superficial i limitada per expressar la transformació radical —intel·lectual, emocional, espiritual, actitudinal— que suposa la conversió cristiana. Per la seva magnitud i fondària, i pel model vastíssim en tots els àmbits de la vida que ofereix Crist, tot i que la nostra fe pugui tenir una traducció concretable en unes polítiques determinades, no hi ha un partit polític que les capitalitzi totes. O que capitalitzi tots i cadascun dels interessos que podem tenir com a cristians, sobretot tenint en compte que l’Església és diversa i que acull manifestacions de l’espiritualitat —totes elles catòliques— diverses. O que la majoria hem assumit que esdevenir un mer lobby, o un partit com un altre, és rebaixar el llegat que hem rebut a les coses del món.
Això no vol dir que els catòlics siguin o estiguin cridats a ser apolítics: ni hi estan cridats, ni ho són. En general, però, hauria de voler dir que un catòlic és menys previsible de llegir en funció del partit amb què el catòlic en qüestió s’identifica, perquè les arrels del seu pensament són més fondes del que l’argumentari d’un sol partit pot manifestar. I perquè la política articula les dinàmiques del món, i la fe sempre li suposarà un punt cec. En funció de com es mou el pèndol polític global, a la llum del missatge de Crist que l’Església està cridada a preservar, un catòlic és vist com massa conservador en algunes coses i com a massa progressista en d’altres. Avui, per exemple, la doctrina social de l’Església o la voluntat de protegir l’immigrant que ja és aquí peca d’excés de wokisme a ulls de qui està disposat a veure wokisme en qualsevol marc de pensament que l’obligui a sortir una mica de si mateix. En un sentit similar, la moralitat que es desprèn de la proposta sexual de l’Església, per a d’altres, és d’un reaccionarisme que ens farà tornar a les cavernes.
De vegades la dreta es posarà el nom de Crist a la boca i de vegades ho farà l’esquerra, i serà feina dels qui creiem en Ell com a Fill de Déu i no com a instrument ideològic al servei de la política fer l’exercici de posar distància i entendre quin és el nostre lloc
Aquesta ambivalència, que sovint es manifesta en una dificultat personal per decidir quina política és la que s’alinea més a la creença, pot fer sentir al catòlic que sempre que diposita la papereta a l’urna està renunciant a defensar una part dels seus interessos. En realitat, però, aquesta adversitat no és una mala notícia: és una mostra que Déu està per sobre del temps, que el Cel plana per sobre de la terra i que, bo i que a través de la vida pública es pot fer molt de Bé, estem cridats a una altra vida. L’Evangeli és un pou d’idees fèrtil, sòlid i atemporal, i l’Església és l’encarregada que això continuï essent així perquè, el dia que caigui l’última moda ideològica, l’home encara tingui la possibilitat d’atansar-se a Déu i d’interioritzar les Escriptures. Mentre això sigui possible, l’Església estarà fent la feina que està cridada a fer.
El pèndol del món s’ha mogut i nosaltres no, i ara sembla increïble que siguin els bisbes dels EUA els qui han de sortir a recriminar a Trump les conseqüències inhumanes de l’aplicació de les seves polítiques migratòries, però no ho és. El cas de la nau B9 de Badalona és diàfanament exemplificador de l'ambivalència a què m’he volgut referir, perquè mostra la compatibilitat de pensar —si es dona el cas— que cal una regulació dels fluxos migratoris determinada i de creure que, alhora, el tracte institucional que s’ofereix als immigrants que ja són aquí i viuen en condicions precàries —o l’assenyalament indiscriminat de certs col·lectius— és degradant, deshumanitzador i, per tant, han de poder ser assistits i acollits en una parròquia. La possibilitat de no restar passiu al patiment aliè, vaja, o de renunciar a veure algú com a poca cosa més que un animal. El món anirà i tornarà; de vegades la dreta es posarà el nom de Crist a la boca i de vegades ho farà l’esquerra, i serà feina dels qui creiem en Ell com a Fill de Déu i no com a instrument ideològic al servei de la política fer l’exercici de posar distància i entendre quin és el nostre lloc. La meva experiència fent aquest exercici és que la tradició i la fe, sigui quin sigui el moment polític, sempre em salven de llampar-me.