En els darrers dies es malbarata molta tinta, quota de pantalla i consigna partidària per separar el judici a Laura Borràs del concepte “judici polític”. Tanta tinta, pantalla i consigna que al final pot semblar que el fet que la presidenta del Parlament es reclami una hereva més de l’1 d’Octubre és també un delicte. Sobretot, si s’hi afegeix la certesa de no tenir pedigrí convergent. Això, que pot veure’s com un mèrit per persones d’esperit més obert i ànim menys sectari, crea tensions afegides entre militants de velles escoles quan Laura Borràs es reclama d’un “grup objectivament identificable”… que té per cognom “independentista”.

Tota la munió de falsos raonaments conservadors i temorencs que ja vàrem patir quan parlàvem de presos i exiliats polítics semblen haver reviscolat i deixen sentir el seu alè en el nostre clatell. En sentit contrari, explicava Josep Costa:

Vaig seguir apassionadament el judici que presidia Marchena al procés de totes, i vaig lamentar, ja aleshores, que les defenses no estiguessin prou ben afinades. Algun defensor es despenjava cap al president del Tribunal amb lloances ben rebudes però gens agraïdes i les tècniques que es pretenien neutrals diferenciaven estils que al final varen caure en la mateixa terra erma. Semblaven dubtar que la millor defensa és la de la causa comuna.

No és el cas de la lletrada Elbal i el lletrat Boye. Una i altre són excel·lents professionals i n’han vist de tots colors. I saben també de la foscor de maniobres pactades per vestir acusacions. Ho varen denunciar diverses associacions d’advocats l’any 21 en defensa de Gonzalo Boye, contra la jutgessa Maria Tardon, el fiscal antidroga Ignacio Miguel Lucas Martín i la lletrada del jutjat central d’instrucció núm. 3 María Ángeles Monedero. A l’estrany pacte pel que s’incriminava de blanqueig de capital l’advocat del president Puigdemont, el president Torra i la presidenta Borràs, també hi va haver un acusat-acusador. En aquest cas va ser Puentes Saavedra, després d’un suposat pacte molt i molt més permissiu, oblidadís i substanciós, qui va aconseguir la llibertat provisional.

A l’estrany pacte pel que s’incriminava de blanqueig de capital l’advocat del president Puigdemont, el president Torra i la presidenta Borràs, també hi va haver un acusat-acusador. En aquest cas va ser Puentes Saavedra, després d’un suposat pacte molt i molt més permissiu, oblidadís i substanciós, qui va aconseguir la llibertat provisional

Seguint el fil del Consell d’Europa, la qualificació de judici polític no va tant pel que es diu que es jutja sinó per qui és la persona que es jutja i el context i la manera com es determina l’acusació. Per la sobreabundància de lawfare que no s’estronca i que permet afegir que no sols aquest és un mes dels judicis polítics que no s’adiuen amb les “normes estrictes”, sinó que, ja que hi som, també podem parlar d’escoltes, censures i escorcolls polítics, de creació política de proves falses, i potser, fins i tot, de capteniments poc ètics i poc polítics que tenen l’ efecte secundari  —i greu—   d’indefensió. Personal i social. Com diu la Normativa de l'Advocacia Catalana del Consell dels Il·lustres Col·legis d'Advocats de Catalunya en el punt III de la seva Exposició de motius, en la regulació de l'exercici de la professió d'advocacia “s'ha superat la visió merament corporativista de les normes que regulen l'exercici de la professió posant l'accent sempre en la millor prestació del servei cap a la societat”.

I el millor servei a la societat el va fer el passat mes d’octubre el lletrat i professor Josep Costa que no sols havia recusat el president del seu Tribunal (el mateix que ara jutja a Laura Borràs) sinó que va plantar la sala de vistes del TSJC. De fet, Costa, Elbal i Boye tenen davant els tribunals un capteniment que pot sobtar als partidaris dels lliris i als de jugar sempre amb avantatge, però que mostra la solidesa de qui no es doblega: “à la guerre comme à la guerre”.  I a més, posats a no ser del tot ben pensats, potser també hi te alguna cosa a veure que els fets pels que es vol jutjar Laura Borràs es remunten a quan era Directora de la Institució de les Lletres Catalanes, fundada el 1937 que va agrupar durant la guerra civil els intel·lectuals catalans republicans. En qualsevol cas, hi tingui o no res a veure, sí que val la pena, en temps de lletres catalanes maltractades, una i altra vegada, tenir-ne la dada.

Potser alguna lectora creu saber ja qui té por de Laura Borràs, i potser algú altre no hi estarà d’acord i argumentarà que els porucs són d’una altra colla. Però per tot plegat, i amb la sòlida defensa d’Isabel Elbal i Gonzalo Boye, es comença a témer que la por canviï de bàndol. Perquè sigui qui sigui qui té por de na Laura Borràs i Castanyer, n’hi té molta…”et pour cause”,  (locució francesa que s’utilitza per estalviar paraules, quan és massa evident l’argument del que s’explica ).