Quan Mariano Rajoy va delegar la gestió política del procés al poder judicial, l’antic president espanyol poc sospitava que estava a punt d’afavorir un contrapoder que podria dur l’Estat a un futur col·lapse. Fixeu-vos com, després d’estar a punt d’enderrocar el Gobierno de Sánchez amb la revelació del cas Cerdán-Ábalos, un jutge de Tarragona ha anivellat el tauler de les corrupteles amb una lenta investigació sobre Cristóbal Montoro i la seva tendència a dictar lleis per afavorir els clients del seu despatx i amics (quelcom que, tot sigui dit, perpetrà tota la vida un tal Josep Antoni Duran i Lleida sense tants escarafalls). Sigui com sigui, la inèrcia judicial i el narcisisme dels magistrats a l’hora d’intervenir en política —que també va començar, cal recordar-ho, amb els casos Pretòria i Pujol— pot acabar devorant el bipartidisme espanyol sense acabar d’afavorir els satèl·lits de PP i PSOE.
El Consell d’Europa ja fa temps que intenta collar Espanya (al Baròmetre V-Dem l’ha fet baixar del número 23 al 14 de països més corruptes de l’OCDE) per no combatre prou les malifetes de la classe política. Però tot això no és l’essencial, car, com ja vam advertir alguns habitants d’aquesta nostra tribu, la maquinària judicial que havia trinxat els líders del procés acabaria decantant-se tard o d’hora als aparells ideològics de l’Estat. Molts analistes diuen que tota aquesta cacera judicial, de moment, només afavorirà l’auge de Vox; però jo no seria tan alarmista, puix que si a l’aflautat Montoro li han trobat una guingueta després d’anys de furgar, amb gent com Santi Abascal (un home que viatja contínuament pel món i que fot cara de viure molt bé amb un sou mitjanet de diputat) la cosa pinta molt més fàcil. Els jutges fatxes podrien salvar-lo, però també n’hi ha de progres amb prou salivera.
L’entorn que ens espera fa pinta de girar cap a formes noves d’autoritarisme pseudoil·lustrat
Aquesta lluita de poders va començar fa lustres als Estats Units, quan els republicans intuïren la influència que tindrien els magistrats del Tribunal Suprem i George W. Bush va començar a omplir-lo de togues afins. Això ha continuat durant el mandat de Donald Trump, amb l’afegit que l’actual mandatari del món ha tingut més barra lliure a l’hora de coquetejar amb l’autocràcia i perfilar un nou model en el qual els països —sota l’antiga forma d’un estat demòcrata— podrien funcionar en realitat com a monarquies aconsellades pels technobros de Silicon Valley. No voldria caure en la tecnofòbia, però, com escrivia fa temps Sean Thomas a The Spectator (Is AI eating your brain?), la propagació de la intel·ligència artificial a escala planetària podria convertir ràpidament la massa occidental en individus manipulables sense prou activitat cerebral per llegir un text ni comprendre’l...
Aquesta situació, inèdita a la humanitat, podria dur-nos a una escissió del saber entre una aristocràcia d’empresaris que puguin accedir al coneixement i una massa oceànica de gent susceptible d’ésser manada pel logaritme. Això, evidentment, no és només un problema antropològic i cal ser molt naïf per creure que no afectarà les formes de governació mundial. Fa ben poc llegia un excel·lent profile d’Ava Kofman sobre Curtis Yarvin al New Yorker; Yarvin és un matemàtic-bloguer que ha esdevingut arxifamós als Estats Units a través de la propagació de la teoria del dark enlightenment, una estructuració política que basaria la gestió pública en una agrupació de directius conduïda per un CEO-monarca quasi omnipotent. Si el món del canvi de mil·lenni que derivà en l’1-O es va regir per la set democràtica, l’entorn que ens espera fa pinta de girar cap a formes noves d’autoritarisme pseudoil·lustrat.
A nivell espanyol, encara ens trobem davant la putrefacció del sistema dels tres poders i del parlamentarisme, que Pedro Sánchez ha volgut salvar ara disfressant-se de feminista, ara de propalestí, i a Catalunya la palesem cada dia en la igualment agònica tendència del Govern Illa a reduir el país a una gestió funcionarial. A diferència dels Estats Units, on l’àmbit de la tecnologia ara ocupa el glamur dels antics moguls del ferro i la construcció, Espanya no té una oligarquia que no sigui la funcionarial i la dels empresaris de la casta madrilenya, una secta que ha corromput el bipartidisme, però que mai no és convocada ni tan sols a declarar en cap dels judicis estrella. Qui manarà el món? Qui ens menarà vers el nou paradigma? Molts diuen que ens acostem a un nou tecnofeudalisme, però diria que les diferències entre política i massa seran molt més radicals que a l’edat mitjana.
La pregunta d’abans és massa bèstia (i és massa d’hora) per respondre-la taxativament; el que sí que sabem és que la nostra petita tribu, en aquest marasme de titans, ho tindrà francament cardat per sobreviure.