Se sabia des del primer dia que, des de l’òptica catalana, una amnistia que no beneficiés absolutament tots els encausats pel procés sobiranista seria una amnistia profundament injusta. Ho sabia JxCat i, malgrat això, no va tenir inconvenient a donar suport a una proposta de llei que el mateix partit es vantava d’haver redactat. I és quan es va veure que alguns dels seus dirigents en podien quedar fora, per culpa de l’actuació prevaricadora de determinats jutges, que tot van ser corredisses i lamentacions i que fins i tot es va fer enrere. L’únic que l’ha preocupat és que Carles Puigdemont no pugui tornar de l’exili o que altres processats en els casos Tsunami Democràtic i Volhov siguin condemnats.

L’endarreriment en l’aprovació de la llei al Congrés provocat per JxCat ha molestat ERC, que ha vist com el seu líder, Oriol Junqueras, continua fora de joc a causa d’això o com alguns dels seus dirigents —Josep Maria Jové, Lluís Salvador i Natàlia Garriga entre ells— no podran evitar el judici que tenen pendent. Ningú, però, no s’ha preocupat, ni abans ni ara, dels imputats en el marc de l’anomenada operació Judes, tots membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR), acusats de terrorisme pel mateix jutge que persegueix Carles Puigdemont i Marta Rovira, Manuel García-Castellón, i que tenen tots els números per acabar pagant els plats trencats en no estar enquadrats ni alineats ni amb JxCat ni amb ERC. I tothom s’ha fet l’orni quan un fiscal de l’Audiència Nacional deia, en oposar-se que el 130è president de la Generalitat sigui investigat per terrorisme, que el cas de Tsunami Democràtic no és el mateix que el dels CDR, circumstància que dona a entendre que aquests sí que són culpables, o quan un altre del Tribunal Suprem no hi veia terrorisme, sinó desordres públics agreujats, que són els substituts de l’antiga sedició.

El més probable és que tot continuï igual en el segon intent d’aprovar la llei d’amnistia. L’única incògnita és que farà JxCat, si aquest cop hi donarà suport o la continuarà rebutjant després de tot l’espectacle que ha fet. I arribats en aquest punt cal preguntar-se a qui interessa realment l’amnistia, perquè després de tantes anades i vingudes no sembla que tothom ho tingui clar. L’amnistia va ser una de les condicions, irrenunciable segons ERC i JxCat, que van posar per tornar a investir Pedro Sánchez al capdavant del Govern d’Espanya. L’amnistia és, doncs, una qüestió que políticament parlant volen només les dues formacions catalanes. El PSOE es veu obligat a concedir-la, però, ras i curt, se li’n refot si al final no s’aprova. Al president espanyol li aniria bé per mostrar a Europa que, a diferència del PP que va incendiar la relació amb Catalunya, ell ha estat capaç de reconduir la situació i domesticar una fera tan perversa com l’independentisme català. Però, si no pot ser, ja té el que volia, que era continuar quatre anys més a la Moncloa. I això no hi ha ningú que li ho tregui.

Una part de l’independentisme va advertir en el seu moment que això de l’amnistia era una ensarronada i una claudicació; ara potser alguns més se n’adonen, però amb l’inconvenient que segurament fan tard per rectificar

JxCat ja es pot posar gall amenaçant de retirar-li el suport que a Pedro Sánchez no passarà de fer-li pessigolles. La de governs en minoria que han durat la legislatura sencera, sense anar més lluny, l’actual de Pere Aragonès a la Generalitat. Així que el partit de Carles Puigdemont veurà què fa. Si espera aconseguir una llei que els jutges espanyols no es puguin saltar, ho té cru. La justícia —és un dir— espanyola ha fonamentat tota la causa contra el moviment independentista en una mentida rere l’altra. Primer va ser la que llavors era jutgessa de l’Audiència Nacional Carmen Lamela qui va qualificar de tumultuària la protesta, absolutament pacífica, del 20 de setembre del 2017 davant la conselleria d’Economia, després el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena qui va titllar de rebel·lió els fets del referèndum de l’1 d’octubre, quan no hi havia hagut cap mena de violència tret de la dels cossos policials espanyols, i després el jutge Manuel Marchena, també del Tribunal Suprem, qui va aplicar la doctrina dels anteriors a la sentència contra els dirigents del PDeCAT (més tard JxCat) i ERC.

Tots havien retorçat tant la llei que s’havien carregat, pel cap baix, les llibertats d’expressió, de reunió, de manifestació i de participació. Però no va passar res, perquè a Espanya la judicatura és un dels poders encarregats de preservar les essències pàtries d’un estat autoritari i opressor que avui s’ha convertit en una casta rància i corcada que té butlla per marcar fins i tot el rumb polític. En qualsevol democràcia real, tots ells, més el magistrat de l’Audiència Nacional Manuel García-Castellón i el titular del jutjat número 1 de Barcelona Joaquín Aguirre, instructors respectivament dels sumaris dels casos Tsunami Democràtic i Volhov, faria temps que estarien inhabilitats per prevaricar. Perquè tots són plenament conscients que el que han fet i el que fan és un muntatge que vulnera la separació de poders. De debò que es pensen que algú es pot creure que els independentistes catalans són terroristes quan cap de les seves reivindicacions no ha tingut mai el més mínim brot de violència i quan tothom té ben present que terrorisme és el que va fer ETA i el que fa Hamàs?

Qui no els conegués pensaria que tots aquests jutges, i també alguns fiscals, o no en tenen ni idea o actuen amb mala fe. Qui els coneix sap que actuen amb mala fe, perquè la seva missió no és impartir justícia, sinó fer de justiciers. És per tot plegat que no pararan de perseguir Carles Puigdemont, per terrorisme, per alta traïció o pel que més convingui, digui què digui la llei d’amnistia, amb llei d’amnistia o sense, perquè per a ells el 130è president de la Generalitat és la presa principal que millor representa la burla i l’escarni que ha patit l’estat espanyol del 2017 ençà. I en aquest escenari JxCat haurà de decidir si diu que sí a la llei i permet que se’n beneficiï qui pugui o si diu que no i es posa al costat, encara que sigui per raons diametralment diferents, dels qui s’hi oposen i n’han fet el seu cavall de batalla, com és el cas del PP i Vox, i deixa que se surtin amb la seva. L’elecció no és fàcil, però en aquest embolic s’hi han posat ells solets, JxCat i també ERC. Als d’Oriol Junqueras, tanmateix, ja els va bé com està la cosa. Són els de Carles Puigdemont els que tenen el problema.

Una part de l’independentisme, probablement la més compromesa, la que en les últimes eleccions ha deixat de votar-los —també a la CUP— i s’ha abstingut, va advertir en el seu moment que això de l’amnistia era una ensarronada i una claudicació. Ara potser alguns més se n’adonen, però amb l’inconvenient que segurament fan tard per rectificar. Perquè resulta que tothom en parla, però el cas és que hi ha massa interrogants en l’aire sobre a qui interessa realment l’amnistia. Als dirigents d’ERC i JxCat per tornar a fer vida política normal? Als encausats anònims que paguen les conseqüències que els polítics catalans els hagin deixat penjats? A Pedro Sánchez per rentar la cara d’Espanya a Europa? A un PP que ha perdut la carta de navegació festejant fins i tot amb un indult al 130è president de la Generalitat i que necessita com mai munició per mantenir l’oposició al PSOE? Als jutges perquè és la manera de tenir collat el poder polític? Llàstima que en cap de les respostes el beneficiari no sigui Catalunya.