Fa massa temps que se'ns vol convèncer que els grans conflictes entre Catalunya i l'Estat eren, en el fons, discussions parcials, problemes tècnics, malentesos administratius o simples discrepàncies d'enfocament. Se'ns ha dit que una cosa era la llengua, una altra el finançament, una altra les infraestructures, i que barrejar-ho tot era caure en l'exageració. Però potser l'error més persistent de la conversa pública espanyola ha estat precisament aquest: considerar episodis separats el que en realitat forma part d'una mateixa estructura. Perquè quan un observa amb un mínim d'atenció el que passa amb l'escola catalana, amb Rodalies i amb el debat sobre el finançament singular, el que apareix no és una suma de polèmiques, sinó una mateixa lògica de poder. En els tres casos, sota formes diferents, emergeix la mateixa frontera: l'autonomia catalana és tolerada mentre no pretengui convertir-se en capacitat efectiva de decisió.
La qüestió de fons, per tant, no és només jurídica, ni només administrativa, ni només pressupostària. És una qüestió molt més profunda: qui pot decidir sobre els elements materials i simbòlics que fan possible la continuïtat d'una comunitat política. Un país no existeix únicament perquè té institucions, banderes o competències enumerades en un text legal. Existeix de veritat quan pot organitzar la seva escola, sostenir les seves infraestructures bàsiques i disposar d'instruments financers suficients per orientar el seu propi destí. Si en aquests tres plans decisius la decisió última es desplaça constantment fora de la seva esfera de control, llavors el que existeix no és ben bé autogovern, sinó una forma d'autonomia condicionada, revocable o tutelada. I la tutela, encara que de vegades es disfressi de legalitat, de prudència tècnica o de solidaritat territorial, continua sent tutela.
L'escola catalana ofereix potser l'exemple més delicat, perquè en ella no es discuteix només una política pública, sinó la reproducció cultural d'una societat. Quan un tribunal ordena l'execució provisional d'una sentència que anul·la parcialment el decret del 2024 destinat a blindar el català com a llengua vehicular, no està intervenint en una qüestió menor. Està entrant en el cor mateix del mecanisme pel qual una comunitat transmet a les noves generacions no només una llengua, sinó una determinada idea de convivència, d'espai compartit i de continuïtat històrica. El problema no rau únicament en la discrepància sobre quin pes ha de tenir cada idioma en el sistema educatiu, sinó en una cosa anterior: en què una decisió adoptada per una majoria política i articulada a través d'una arquitectura institucional pròpia queda subordinada a una instància que actua com a poder reordenador. El control de legalitat deixa de funcionar com a límit extern i passa a comportar-se com a instància substitutiva de la voluntat democràtica.
La conseqüència intel·lectual i política d'això cal ser explicada amb claredat. La llengua no és un adorn identitari ni un residu sentimental del passat, sinó una infraestructura civil: el mitjà a través del qual una societat educa, integra, discuteix, crea i es reconeix a si mateixa. I quan la intervenció judicial sobre aquest model es produeix sempre en la mateixa direcció, quan l'espai propi de decisió de Catalunya apareix reduït una vegada i una altra precisament en allò que afecta el seu nucli cultural, el que aflora no és neutralitat institucional, sinó una determinada concepció de l'Estat: aquella que admet la diferència com a fet folklòric, però la recela quan vol convertir-se en estructura.
A Espanya, la pluralitat s'accepta amb relativa facilitat mentre no alteri la distribució efectiva del poder i dels recursos. El problema comença quan la diferència vol convertir-se en capacitat material
Amb Rodalies passa una cosa diferent en la forma, però idèntica en el fons. Aquí no apareix la tutela en el llenguatge solemne de les sentències, sinó en el desgast material de la vida quotidiana. La prolongació de la gratuïtat fins al 30 d'abril no és el senyal d'un sistema generós, sinó la confessió implícita d'un sistema incapaç de recuperar la normalitat. I la situació de línies com l'R3, convertides durant llargs períodes en una suma d'autobusos substitutoris, esperes, incomoditats i pèrdua de confiança, mostra que el problema ja no pot descriure's com una incidència puntual. Estem davant d'una erosió estructural d'una infraestructura bàsica.
Ara bé, el veritable significat polític de Rodalies no resideix només en les avaries del servei, sinó en el que aquest deteriorament revela sobre el repartiment real del poder. Durant anys s'ha intentat rebaixar la crisi al rang de simple fracàs de gestió, però és això precisament perquè abans és una altra cosa: la manifestació de l'escassa capacitat de Catalunya per ordenar una infraestructura central de la seva vida social i econòmica. L'usuari de Rodalies no necessita llegir tractats sobre la distribució territorial del poder per comprendre què significa no decidir. N'hi ha prou amb quedar-se tirat en una andana, amb enllaçar un tren amb un autobús improvisat, amb assumir com a rutina el que hauria de ser excepció. Aquí la teoria política esmaterialitza. Aquí la dependència deixa de ser consigna i passa a ser biografia. Perquè on no hi ha poder efectiu sobre allò que és important, la responsabilitat política es converteix en simulacre: es respon pel que no es decideix i es paga el preu electoral d'allò que algú altre administra.
El finançament singular introdueix el tercer element d'aquesta mateixa estructura. Aquí el llenguatge canvia de nou. Ja no s'invoca la legalitat educativa ni s'exhibeix el deteriorament ferroviari, sinó que apareixen la prudència fiscal, l'equilibri territorial i la por a la desigualtat. Però sota d'aquestes paraules batega la pregunta de sempre: si Catalunya pot disposar d'eines reals per governar-se o si s'ha de limitar a gestionar l'escassetat dins d'un marc decidit per altres. Les recents advertències sobre el “risc unilateral” d'un sistema de finançament singular, unides al rebuig frontal expressat per diversos presidents autonòmics socialistes, són reveladores no perquè tanquin el debat, sinó perquè mostren la seva veritable naturalesa. A Espanya, la pluralitat s'accepta amb relativa facilitat mentre no alteri la distribució efectiva del poder i dels recursos. El problema comença quan la diferència vol convertir-se en capacitat material.
El problema català consisteix en un problema d'arquitectura del poder. En saber si l'autogovern és una realitat substantiva o una forma elegantment administrada de subordinació. Si l'autonomia és un espai de responsabilitat real o un decorat institucional
La paradoxa espanyola és, en aquest punt, bastant transparent. S'exalten la diversitat, el reconeixement i la complexitat territorial, però se sospita immediatament de qualsevol fórmula que tradueixi aquesta diversitat en sobirania operativa. S'admet que Catalunya tingui una personalitat política singular, però s'observa amb alarma que vulgui dotar-se d'instruments d'acord amb aquesta singularitat. Se celebra la descentralització com a llenguatge, però es vigila amb prevenció la descentralització com a poder. I aquesta és la raó per la qual tants debats territorials a Espanya acaben convertits en una disputa no sobre si alguna cosa és útil, justa o eficient, sinó sobre si resulta tolerable que Catalunya en disposi.
Vistes així les coses, escola, Rodalies i finançament deixen de ser tres controvèrsies separades. L'escola afecta la capacitat d'una societat per reproduir el seu món cultural. Rodalies afecta la seva capacitat d'organitzar una vida quotidiana digna i funcional. El finançament afecta la seva capacitat d'orientar amb autonomia les seves prioritats polítiques. Cultura, vida material i recursos. És difícil pensar en un trípode més eloqüent per mesurar el gruix real de l'autogovern. I és precisament en aquests tres punts on reapareix, amb vestits diferents, la mateixa mà correctora: el tribunal que reescriu, l'estructura dependent que bloqueja, el sistema polític que tem cedir instruments reals.
Convindria, doncs, abandonar certa ingenuïtat analítica. El problema català, si es vol continuar usant aquesta expressió, no consisteix únicament en un desacord identitari ni en una tensió sentimental entre pertinences. Consisteix també, i potser, sobretot, en un problema d'arquitectura del poder. En saber si l'autogovern és una realitat substantiva —una comunitat que decideix sobre allò que la constitueix— o una forma elegantment administrada de subordinació. En saber, en definitiva, si l'autonomia és un espai de responsabilitat real o un decorat institucional que es retira tan bon punt les seves decisions comencen a importar de veritat.
La gran qüestió no és si cadascun d'aquests assumptes admet matisos tècnics. Naturalment que els admet. Tota política pública seriosa els conté. La gran qüestió és una altra: per què, quan es tracta de Catalunya, aquests matisos desemboquen tan sovint en una mateixa conclusió política, a saber, que decidir de veritat continua sent problemàtic. I potser aquí rau la clau d'aquest temps. No en què hi hagi conflictes sectorials aquí o allà, sinó en què tots ells remeten a una mateixa intuïció de fons: Espanya suporta millor la diferència catalana quan és simbòlica que quan aspira a convertir-se en poder efectiu. I mentre aquesta sigui la veritat oculta del sistema, cada debat sobre la llengua, sobre els trens o sobre els impostos continuarà sent molt més que un debat sectorial. Serà, en el fons, una nova escena de la vella discussió sobre qui mana, qui decideix i fins on arriba, en realitat, la llibertat política de Catalunya