Cada volta que esclata alguna espurna al voltant de la qüestió islàmica, es repeteix tossudament el cicle barat del populisme. Davant d’una realitat complexa que no acabem de saber com confrontar, el cervell reptilià de les ideologies s’activa sense cap dosi de racionalitat. I és així com s’inicia l’espectacle fútil de la baralla dialèctica a dreta i esquerra, sempre sobreexcitada de consignes i buida de contingut.

El darrer cas és el de Jumilla on hem pogut contemplar el més florit de la demagògia. A la banda dreta, l’ordre, la llei i el Sant Crist, tot amanit amb el més pueril del simplisme. A la banda progre, el clàssic paternalisme d’una esquerra superba i moralista que pateix urticària si veu la creu, però perd l’oremus quan veu la mitja lluna. Ambdues bandes de la graella contemplen l’islam com un magma compacte, uns des del rebuig, els altres des de la sobreprotecció, sense matisos, sense esquerdes, sense entendre l’enorme complexitat del problema. I en tots dos casos, confonent un problema ideològic amb una qüestió religiosa.

Anem a pams. El primer que cal dir és que la raó està força repartida. Per exemple, és evident que no és un problema que la gent practiqui la seva fe religiosa. Però sí que és un enorme problema el creixement imparable del fenomen islàmic. I no, la manera de confrontar-lo no és prohibint l’exercici de la fe. Però també és cert que fe és la coartada del fenomen salafista per imposar una ideologia contrària a la civilització democràtica. Ras i curt, no estem davant d’una qüestió de creença religiosa, sinó davant la penetració, dins de les comunitats musulmanes, d’un fenomen ideològic totalitari contrari als valors i als drets de les democràcies liberals. Allò que André Glucksmann anomenava “l’islamofeixisme”.

No estem davant d’una qüestió de creença religiosa, sinó davant la penetració, dins de les comunitats musulmanes, d’un fenomen ideològic totalitari contrari als valors i als drets de les democràcies liberals

El 2011 vaig escriure un llibre titulat La República islàmica d’Espanya on ja plantejava els problemes que es derivarien si no érem capaços de conciliar el respecte a la fe religiosa dels musulmans, amb la confrontació amb el fenomen ideològic salafista que copava les comunitats i les radicalitzava. Les dades ja eren, aleshores, molt preocupants. Com a exemple, a Catalunya vivien alguns dels líders salafistes més importants d’Europa, i augmentaven sense aturador els congressos salafistes a casa nostra. També era evident la lenta radicalització de barris en ciutats i pobles, a l’estil d'allò que a la Londres s’anomena el Londostan o a Bèlgica o França, els barris gihad.

Tot ha empitjorat des d’aleshores, sense que mostrem cap capacitat de reacció intel·ligent, més enllà de la picabaralla inútil dreta/esquerra. De la demagògia populista d’uns al paternalisme patètic dels altres, tan exacerbat que ha derivat en un fenomen ideològic nou. El que Alain Finkielkraut descriu en el seu llibre La Seule Exactitude com a “islamogauchisme”, definit com l’aliança ideològica entre l’extrema esquerra i l’islamisme. De fet, no és un fenomen nou, no endebades cal recordar que molts intel·lectuals d’esquerres van defensar “la revolució social” de Khomeini, fins i tot quan el règim ja penjava centenars dels seus opositors i les dones havien perdut tots els seus drets. I ara mateix, als Maduro, Petro i companyia els cau la bava amb països com l'Iran, mentre destrueixen els drets democràtics dels seus països. Hi ha una esquerra que, en el seu odi als valors occidentals —la democràcia liberal— s’han convertit en aliada tàctica del fenomen islàmic.

És evident que les receptes dels corrents extrems de la dreta són pur populisme oportunista, incapaços de planificar adequadament la resposta al repte ideològic que l’islamisme ens planteja. Però també és evident que el capteniment bonista i protector de l’esquerra no només no resol la qüestió, sinó que protegeix i dona impuls als ideòlegs salafistes, l’objectiu dels quals és destruir el nostre sistema de drets.

El problema és enorme i no pararà de créixer. Però ni fem el debat seriós pertinent, ni estem disposats a prendre les decisions necessàries per frenar un repte que amenaça directament la democràcia. No és la religió. És la ideologia, una ideologia que fa servir els instruments i la tecnologia del segle XXI, però ens vol enviar directament al segle VI. I sí, és una ideologia de conquesta que té recursos i no té pressa. I nosaltres, anem fent la migdiada.