Versió en italià traduida per Fulvio Capitanio a continuació de la versió en català.
Vivim temps d'etiqueta. Etiquetar-nos els uns als altres i, d'alguna manera, fer-ho amb nosaltres mateixos sembla ser una tendència. Vegans, vegetarians, omnívors, d'esquerres, de dretes, apolítics, agnòstics, ateus, creients, nacionalistes, sobiranistes, independentistes, unionistes. Tot són etiquetes. I després hi ha l'etiqueta dels que no volen etiquetar-se.
Quan una s'afilia a un partit polític, en molts casos sol ser perquè té ganes de participar, d'aprendre, de sumar en un projecte que més o menys li sembla interessant. Una altra història és quan ja t'has afiliat i comences a adonar-te que la militància va "d'una altra cosa". Sol succeir que comences a veure que no tothom defensa el mateix projecte, que de vegades ni l'entén, altres vegades a més arribes a veure a les teves pròpies files a "companys" que més aviat es comporten contràriament al que se suposa que defensa el partit on militen. Passa amb militants de base, que estan més perduts que un pop en un garatge, però de vegades també passa amb dirigents, que s'entossudeixen a donar missatges que no tenen res a veure amb el que s'estableix als documents del partit.
I comença a passar-te que et veus militant en un lloc amb el qual cada vegada tens menys en comú. I els teus amics, els coneguts, t'"etiqueten" com si combreguessis amb tot el que plantegen les cares visibles del partit on milites. És incòmode. Sobretot si formes parteix de l'"aparell" (òrgans propers al poder de l'estructura), perquè llavors es dona l'estrany esdeveniment de repetir com si fos un mantra allò que diuen des de dalt fins i tot si no hi estàs d'acord. Per facilitar-te la tasca t'envien els "argumentaris" i així pots repetir frases que no entens però que et garantiran seguir on ets. Per desgràcia això passa molt. Es diu "disciplina de partit".
No cal dir que les etiquetes poden ser més pesades, més incòmodes: diguem que el partit on milites és assenyalat com a responsable d'actes il·legals. Suposem que governava i es dedicava des del Govern a gestionar un terrorisme d'Estat amb diners públics. I que va arribar a assassinar gent. Doncs bé: encara que tu no haguessis nascut llavors, encara que tu detestis allò, encara que no tingui a veure res amb la ideologia del partit, sempre hi haurà algú que vingui i et digui que tu, per militar-hi, ets responsable d'aquella barbaritat. T'ho retrauran.
Podem parlar també de corrupció. Si milites en un partit on una tropa dels seus membres s'han dedicat a robar, i a sobre els han agafat generant tota mena de titulars, tu seràs possiblement etiquetat com un lladregot més. Perquè milites amb ells.
I això sol utilitzar-se també pels altres partits polítics, és clar: llançar-li els GAL al PSOE, els ERO d'Andalusia, la corrupció de la Gürtel (i d'un infinit llistat de casos més) al PP, ETA a Bildu... De fet, diria jo que bàsicament la major part de l'energia que dediquen els partits polítics a criticar-se entre ells se centra en aquest tipus d'escombraries, en lloc de confrontar els arguments d'índole política. L'estil Sálvame que tenim fins i tot a la sopa.
I passa que una s'afilia a un partit perquè creu que representa una determinada ideologia. I resulta que no és veritat. Jo, progressista, d'esquerres, demòcrata, vaig pensar quan m'afiliava al PSOE que era el lloc on podria aprendre i desenvolupar les meves idees. Vaig dubtar també de fer-ho a Izquierda Unida. I per això sempre he estat en aquesta línia difusa de la socialdemocràcia a la pràctica i del comunisme en l'ideal.
Pari, pari, que ja veig que em vindrà a dir el comunisme és mort, pobresa, assassinats i dimonis vermells. Etiquetes. El comunisme, com a projecte polític, és en el que jo crec. El que hagin fet utilitzant-ho com a argument és del mateix calibre que els GAL al PSOE: no pot ser definitori d'una ideologia.
Per conèixer si algú o alguna cosa "és" de determinada manera, crec que el més correcte és fugir de les etiquetes. Anar vestit amb xandall no em converteix en esportista. Caldrà veure la meva forma física per comprovar-ho.
Tot això ve a tomb del que succeeix amb Puigdemont. Un polític que agrada encasellar a la dreta. Que agrada responsabilitzar del 3% de CIU. I és clar, a mi, per donar-li suport -cosa que no oculto perquè defenso la seva visió de la democràcia, del joc net i de la coherència- em condemnen perquè "m'he passat a la dreta".
No és que m'importi la crítica, ja que qui la planteja no té gaire interès ni ganes d'encertar. Evidentment. N'hi ha prou amb aprofundir una mica per poder entendre millor les coses. Però com que és una qüestió constant, que no només em passa a mi, sinó que li passa a qualsevol que li doni la raó al polític català, em suscita curiositat el "fenomen".
A Josep Miquel Arenas, o sigui, Valtònyc, li passa el mateix. Un jove filocomunista, anticapitalista, de bracet de Puigdemont. I el noi rebent insults, atacs, dels qui li diuen que s'ha "venut" a la dreta. Altres que no s'assabenten de res. Entossudits a posar etiquetes que, a més, són absolutament errònies.
És Puigdemont de dretes? Vet aquí la qüestió. Doncs miri, no. De dreta espanyola segur que no. Perquè la dreta espanyola és una dreta d'herència feixista, del franquisme, amb tints totalitaris. Hereva d'una dictadura que va arribar al poder amb un cop d'estat militar. Amb persecució de les idees polítiques contràries. Repressió absoluta. Aquesta és la dreta espanyola.
Entenc que hi hagi esforços per arribar a ser "dreta europea", però és que no té res a veure. Es confon el neoliberal amb la dreta espanyola, i no és el mateix, encara que beguin de la mateixa galleda. A Espanya hi ha intents de partits liberals, però no els surt, perquè cauen de morros al bassal hereu del franquisme.
Encara no ha arribat clarament una formació que sigui liberal en l'econòmic i social, ecologista i feminista. Bé, ja, em diran que això és més o menys el PSOE. I pot ser que sigui veritat. De fet, l'error del PSOE segons la meva opinió és la d'autoetiquetar-se a l'esquerra, quan no passaria res si d'una vegada es definís com el que a la pràctica demostra ser: liberal europea. I no passa res. Sense complexos. Però per a això haurien de ser taxatius amb la monarquia. I pel que es veu, els fa mandra. Així que tècnicament són un partit bastant conservador encara que als seus estatuts posi el contrari.
Els fets són els que marquen la ubicació més o menys ideològica.
El fet que una persona cregui en la Justícia Universal, en l'imperi de la llei fonamentada en principis democràtics; el fet que algú defensi els Drets Humans fins a les últimes conseqüències; el fet que algú apel·li a la democràcia participativa; el fet que una persona s'assegui a dialogar amb qui sigui, amb l'únic requisit que respecti els Drets Humans; algú que aposti per la cultura, per la igualtat d'oportunitats, pels drets de les dones, per la integració intercultural, no pot ser "de dretes". Algú antimonàrquic, no pot tampoc ser titllat de conservador a Espanya.
D'altra banda, algú que creu que l'imperi de la llei està per sobre de la Democràcia; algú que no respecta els Drets Humans; que persegueix l'opinió contrària; que jutja i sotmet qui és homosexual, a qui és de diferent raça a la seva; algú que es nega a dialogar amb qui pensa diferent -encara que respecti els Drets Humans-; algú classista, o que defensi la figura de la monarquia a Espanya, no pot considerar-se "demòcrata".
Doncs bé, demà Vox anirà a Sardenya. En un comunicat que van escriure tot just conèixer-se que el TGUE rebia la sol·licitud de mesures cautelars per part de l'advocat del president, deien així: "Dilluns vinent, 4 d'octubre, la vicesecretària jurídica de VOX, Marta Castro, atendrà els mitjans després de la vista per decidir sobre l'ordre de detenció europea emesa pel Tribunal Suprem d'Espanya contra Puigdemont. Marta Castro anirà, juntament amb un equip jurídic italià, a la cort de justícia de Sàsser (Sardenya) per intervenir en la vista que decidirà sobre l'extradició de Puigdemont".
O sigui, l'extrema dreta, que és qui representa l'acusació popular en el judici al procés, és la que anirà a Itàlia per dir-li al jutge que entregui Puigdemont a Espanya. Els que veien rebel·lió i cop d'estat en una consulta popular. Els que victoregen el rei i no es rebel·len davant de la seva possible corrupció. Els que fan campanya contra els menors estrangers no acompanyats. Els que deixen de banda el feminisme. Els que vanaglorien un dictador feixista, com va ser Franco. Aquests són els que aniran demà davant de la justícia italiana per deixar clar a Europa qui són els que "persegueixen" Puigdemont.
La seva presència deixa en evidència el que Suïssa ja va assenyalar en rebutjar l'extradició de Puigdemont en la segona ocasió: que se'l persegueix per qüestions d'índole política.
Demà, si algú tenia algun dubte del que està passant a Espanya, ho veuran molt clar. Sobretot l'esquerra italiana, que de feixisme també en sap. La foto quedarà meravellosa, sobretot per als qui han rebut el missatge que "Puigdemont és de dretes".
Puigdemont, segons la meva opinió, ha demostrat ser una persona contrària a sectarismes. Amb afany de sumar persones que tinguin en comú la defensa de la democràcia, dels Drets Humans, d'una justícia basada en principis democràtics, que s'expressi, que participi. Ningú no pot assenyalar-lo de finançar públicament terrorisme d'Estat, ni de corrupció. Va ser president, i va sortir sense cap tipus d'escàndol que el responsabilitzés. El seu escàndol ha estat "posar urnes" perquè la seva ciutadania s'expressi. I tanmateix, és el més perseguit en la història dels últims 40 anys de la "democràcia" espanyola, on no s'ha perseguit el senyor X, ni l'"elefant blanc", ni "m. Rajoy". Ells viuen tranquils, a cos de rei. Perquè no se'ls va ocórrer preguntar al poble, tret d'un, en una ocasió, i quan li van dir "OTAN No", va fer just el contrari.
Que sàpiguen a Itàlia, que sàpiguen a Europa, que sàpiguen a Espanya.
Fatelo sapere in Italia, fatelo sapere in Europa, fatelo sapere in Spagna.
Viviamo in tempi di etichette. Etichettarci l'un l'altro e, in un certo qual modo farlo con noi stessi, sembra essere diventato tendenza. Vegani, vegetariani, onnivori, di sinistra, di destra, apolitici, agnostici, atei, credenti, nazionalisti, sovranisti, indipendentisti, unionisti. Sono tutte etichette. Ed infine, c'è anche l'etichetta di chi non vuole essere etichettato.
Quando t’inscrivi ad un partito politico, di solito è perché hai voglia di partecipare, di imparare, di partecipare ad un progetto che trovi più o meno interessante. Un'altra storia è quando ti sei già unito e inizi a capire che la militanza politica è tutta "un’altra cosa".
Normalmente cominci a renderti conto che non tutti difendono lo stesso progetto, anzi che a volte non lo capiscono nemmeno, altre volte invece puoi arrivare a vedere nelle tue stesse fila dei “compagni” che sembra si comportino in modo contrario ai valori che dovrebbe difendere il partito in cui militano. Succede ai militanti di base, che sono più smarriti di un gatto in tangenziale, ma a volte succede anche con i dirigenti, che continuano a dare messaggi che non hanno nulla a che vedere con quanto stabilito negli accordi di partito.
Ed un bel giorno finisci per vederti militante in un luogo con cui hai sempre meno in comune. Ed i tuoi amici, conoscenti, ti "etichettano" come se fossi tu in piena comunione con tutto ciò che difendono i volti visibili, i leaders, del partito in cui militi. È una situazione scomoda. Soprattutto fai parte dell’“apparato” del partito (organi vicini alla direzione dell’organizzazione), perché succede lo strano fenomeno di scoprirsi a ripetere come se fosse un mantra quello che si dice dall'alto anche se non si è d'accordo. Per facilitare il tuo compito ti inviano già preparati gli "argomenti" ed i discorsi, così puoi limitarti a ripetere frasi che non capisci ma che ti garantiranno di salvare il posto raggiunto. Purtroppo, succede assai spesso. Si chiama "disciplina di partito".
Qualcosa del genere è ciò che accade con Carles Puigdemont. Un politico che viene sommariamente incasellato “a destra”, ed altrettanto sommariamente viene ritenuto responsabile dei casi di corruzione del suo vecchio partito già da tempo dissolto.
E naturalmente, per averlo sostenuto - cosa che non nascondo perché difendo la sua visione di democrazia, fair play e coerenza – anch’io vengo sommariamente condannata, rea di “essermi buttata a destra”.
A dire il vero, non m’infastidiscono le critiche, quando chi le solleva non ha molto interesse o voglia di essere onesto. Questo è evidente. Basterebbe scavare un po' più a fondo per poter capire meglio le cose. Ma siccome sembra una costante, che si ripete di sovente e non capita solo a me, che anche colpisce chiunque si mostri in qualche momento d'accordo con il politico catalano, il "fenomeno" mi incuriosisce.
La stessa cosa successe a Josep Miquel Arenas, in arte Valtònyc. Un giovane rapper condannato ad oltre 3 anni di prigione per i testi delle sue canzoni anti monarchiche, filocomunista, anticapitalista, ha scelto di continuare la sua battaglia legale da esule a Bruxelles insieme a Puigdemont. Ed allora subito viene sommerso d’insulti ed attacchi di persone che lo accusano di essere un "venduto" alla destra. Di nuovo tutta gente che non sa o non vuole sapere nulla. Però sempre pronta a mettere etichette che, oltretutto, sono assolutamente sbagliate.
Puigdemont è di destra? Questa è la domanda. Ebbene, guarda un po’ tu, la risposta è NO. Quantomeno non ha nulla a che vedere con la destra spagnola. Perché la destra spagnola è nella linea successoria diretta dell’eredità fascista, del regime franchista, con tratti totalitari. Erede di una dittatura arrivata al potere con un colpo di stato militare saldatosi con decine di migliaia di morti e scomparsi e che si è mantenuta saldamente al comando grazie alla persecuzione delle idee politiche contrarie ed alla repressione assoluta della dissidenza. Questo è il vero volto della destra spagnola.
È vero che almeno una parte abbia fatto degli sforzi per assomigliare ad una "destra europea", ma non ha nulla a che fare con tutto questo. Facilmente, visto da fuori, si confonde Il neoliberismo con la destra spagnola, ma sono due cavalli differenti, anche se bevono nello stesso stagno. In Spagna ci sono stati tentativi da parte di alcuni partiti liberali, ma non sono riusciti ad arrivare in porto, perché hanno finito per cadere a faccia in giù nella pozzanghera degli eredi del regime franchista.
Non è ancora arrivata una formazione di stampo chiaramente liberale in politica economica e sociale, ambientalista e femminista. Bene, adesso sicuramente mi direte che tutto questo è più o meno quello che incarna oggi il PSOE. E magari potreste anche avere ragione. In effetti, il fallimento del PSOE secondo me è l’avere scelto di auto etichettarsi di sinistra, quando non succederebbe nulla se invece si definisse una volta per tutte così come nella pratica dimostra di essere: una forza liberale europea. E non sarebbe un dramma. Senza complessi. Ma in questo caso dovrebbero essere contundenti con la monarchia. E a ciò che si vede, sembrano poco disposti a svegliare il can che dorme. Quindi tecnicamente sono un partito prevalentemente conservatore anche se i loro statuti affermano tutta un’altra cosa.
In fin dei conti, sono i fatti a segnare la collocazione ideologica.
Il fatto che una persona creda nella Giustizia Universale, nello Stato di diritto basato su principi democratici; il fatto che difenda i Diritti Umani fino alle ultime conseguenze; il fatto che appelli alla democrazia partecipativa; il fatto che una persona si sieda per dialogare con chiunque, con l'unico requisito invalicabile del rispetto dei Diritti Umani; Chi si impegna per la cultura, per le pari opportunità, per i diritti delle donne, per l'integrazione interculturale, non può essere "di destra". Qualcuno antimonarchico, non può essere bollato come conservatore neanche in Spagna.
D'altra parte, chi crede che lo stato di diritto sia al di sopra la democrazia; non rispetta i Diritti Umani; perseguita la dissidenza politica; giudica e sottomette chi è omosessuale, o considera di una razza diversa dalla sua; rifiuta di dialogare con qualcuno che la pensa diversamente -anche se rispetta i Diritti Umani-; un classista, o che difende la figura della monarchia in Spagna, non può essere considerato un "democratico".
Ebbene, domani Vox (il partito spagnolo d’estrema destra che ricevette gli effusivi pubblici complimenti per i buoni risultati la stessa notte elettorale niente meno che da Salvini e Le Pen) andrà in Sardegna. In un comunicato che hanno scritto non appena si è saputo che il TGUE ha ricevuto la richiesta di misure cautelari dall'avvocato del presidente Puigdemont, hanno detto: "Lunedì prossimo, 4 ottobre, la vicesegretaria per gli affari legali di VOX, Marta Castro, offrirà ai media una conferenza stampa dopo l'udienza per decidere sul mandato d'arresto europeo emesso dalla Corte Suprema spagnola nei confronti di Puigdemont. Marta Castro si recherà, insieme ad un gruppo di legali italiani, alla Corte di Giustizia di Sassari (Sardegna) per intervenire nell'udienza che deciderà l'estradizione di Puigdemont”.
In altre parole, l'estrema destra, che è quella che rappresentò l'accusa popolare nel processo ai dirigenti politici catalani per i fatti del 2017, è la stessa che andrà in Italia per dire al giudice di consegnare Puigdemont alla Spagna. Coloro che videro ribellione e golpe in una consulta popolare. Quelli che inneggiano al re e non si ribellano davanti agli indizi del suo possibile coinvolgimento in casi di corruzione. Coloro che vorrebbero cacciare gli immigranti minori d’età non accompagnati. Quelli che mettono in un angolo il femminismo. Quelli che lodano un dittatore fascista, come Franco. Questi sono coloro che domani andranno davanti alla giustizia italiana per far capire all’Europa chi sono quelli che "perseguitano" Puigdemont.
La sua sola presenza pone di manifesto ciò che la Svizzera ha già sottolineato quando ha respinto l'estradizione di Puigdemont la seconda volta: che viene perseguitato per motivi politici.
Domani, se qualcuno avesse ancora dei dubbi su ciò che sta accadendo in Spagna, lo potrà vedere molto chiaramente. Soprattutto la sinistra italiana, che eppure sa cos’è stato il fascismo in Italia. La foto sarà meravigliosa, soprattutto per coloro che hanno creduto al messaggio che "Puigdemont è di destra".
Puigdemont, secondo me, ha dimostrato di essere una persona contraria al settarismo. Con il desiderio di aggiungere alla sua causa tutte quelle persone accomunate dalla difesa della democrazia, dei diritti umani, della giustizia basata sui principi democratici, che partecipano, si esprimono. Nessuno può accusarlo di finanziare con fondi pubblici il terrorismo di Stato o organizzare una trama di corruzione sistematica (il PSOE ed il PP non possono dire altrettanto). È stato presidente della Catalogna, e ne è uscito senza alcun tipo di scandalo che gli si possa addebitare. Il suo scandalo è stato quello di "usare le urne" affinché i suoi cittadini si esprimessero. Eppure, è il più perseguitato nella storia degli ultimi 40 anni della "democrazia" spagnola, dove "Mr. X", o "l'elefante bianco" (riferimento implicito Felipe Gonzalez), o "M. Rajoy" non sono stati mai identificati né perseguitati dalla magistratura spagnola. Vivono tranquilli, trattati come dei re. Perché a nessuno di loro è venuto in mente di chiedere l’opinione diretta dalla gente.
A dire il vero, in un’occasione lo fecero un referendum, e quando gli spagnoli dissero NO alla NATO, fecero esattamente il contrario.