La guerra es fa com es pot, que per això és una guerra. Ja sigui una guerra convencional, entre dos o més exèrcits regulars, promesos de la mort, nascuts per matar i tal, o bé com aquesta guerra nostra d’independència tan improvisada, tan entretinguda, tan telemàtica i tan belga, o d’implementació que diuen ara les nenes toves de la CUP oblidant que els diputats i les diputades del poble han d’enraonar com enraona el poble, sense paraulotes estranyes, ties. És absurd que li reclamin a l’exèrcit irregular de voluntaris catalans, a un exèrcit que no és exèrcit perquè és pacífic i es nega sistemàticament a la confrontació violenta, que es comporti com un exèrcit sublim, idealitzat, oi? El soldat català contemporani, anarquista permanent, ja no té res d’almogàver ni obeeix cap de les normes marcials de, per exemple, l’acadèmia militar de Saragossa, on el generalíssim Franco ho tenia tot previst i determinà que els cavallers cadets havien de dormir a les cambres de tres en tres perquè si dormien de dos en dos es lliuraven a la sodomia més bíblica. I qui diu les sublims normes espanyoles diu les de la 10a. divisió de Muntanya, 2a. brigada de Combat de l’exèrcit dels Estats Units d’Amèrica, d’on va sortir la bufona Chelsea Manning.

L’independentisme no va per aquí. És un antiexèrcit perfecte, pacífic i surrealista, informal, afortunadament més proper de la conya irreverent del ¡Cu-cut! que de l’homicida exèrcit colonial del Marroc. Per aquest motiu pretén guanyar la batalla pel camí retorçat de l’absurd i de l’esgotament psicològic de l’enemic. La guerra de l’independentisme és una incruenta guerra de guerrilles, tan digna o tan indigna com la que menaven Carrasclet o el Timbaler del Bruc. No només fa la guerra com pot sinó que, de moment, la va guanyant. Fixeu-vos si és gros. Per aquest motiu esdevé absurd, ridícul, grandiloqüent, qualificar el president Carles Puigdemont de covard per haver-se traslladat estratègicament a Brussel·les. La primera obligació del guerriller sempre és sobreviure, retirar-se a temps i tornar a atacar més endavant. Carles Puigdemont és tan llest, valent, digne i gloriós com ho pugui ser, posem per cas, el famós heroi conegut com l’Empecinado, el coratjós guerriller espanyol que es va enfrontar com va poder a l’exèrcit de Napoleó. Mentre la retòrica de la premsa espanyola sembla treta de Calderón de la Barca repetint una i una altra altra vegada que “el honor es patrimonio del alma, y el alma sólo es de Dios”, amb la mesura i el sentit del ridícul habituals, la premsa catalana continua fascinada pel ritual democràtic, per les formes, la pompa i la circumstància del Parlament, per la fe immoderada en la democràcia, una autèntica superstició política que ens durà sempre a la victòria. Segons una enquesta recent d’El Español, la societat espanyola valora com les millors institucions, per aquest ordre, la Guàrdia Civil, l’Exèrcit i la Corona. I la pitjor, naturalment, segons els nostres veïns, és el Parlament. Quina vergonya que fa Espanya.