La manera com "celebrem" la mort és indestriable de la manera com col·lectivament entenem la mort. Escric "celebrem" perquè, més que celebrar-la, el que històricament han fet els catalans ha estat recordar els seus difunts. Sembla un matís capriciós, però no ho és. Fossars guarnits amb creus, ossos i calaveres; coques i pans que servien d'ofrenes per a les animetes o per a l'Església; visites al cementiri, candeles per als difunts morts aquell any, i la creença que, el dia de Tots Sants al migdia, les ànimes que havien traspassat feia poc sortien del purgatori per passar unes hores amb els seus familiars vius. El foc encès perquè se sentissin acollides, un lloc i un plat a taula per al difunt. A mesura que la societat catalana s'ha anat secularitzant, a mesura que la fe que sostenia moltes d'aquestes pràctiques tradicionals s'ha anat esllanguint, sembla que algunes festivitats han acabat perdent la seva raó de ser. No és arriscat afirmar que, avui, molts pensen en la castanyada estrictament en termes gastronòmics: en moniatos, castanyes i panellets. I en el Halloween com en una mena de carnaval de tardor.
Sense eines per enfrontar-se a determinades incògnites, avui molts trien —ingènuament— eliminar el patiment de les seves vides. O trien intentar-ho. La idea que el patiment és intrínsecament dolent i que cal esquivar-lo sempre que ens sigui possible, però, neix truncada quan el patiment parteix d'un absolut, d'un esdeveniment inevitable: la mort d'algú que estimem, per exemple. És quan la vida ens planta davant d'un dolor que només pot ser travessat —i no vorejat— que ens adonem que la meitat de la nostra pena és la solitud. El dolor íntim pesa doblement a causa de la incomprensió que carrega. En una societat, en una època, en un context en què la mort és als mitjans amb afany purament sensacionalista, en què el pacte col·lectiu que ens permetia tractar-la col·lectivament s'ha trencat, en què sembla que ningú recorda que celebrem la castanyada perquè l'endemà és Tots Sants, el nostre tracte amb la mort ha quedat limitat al despatx del psicòleg. Pagant cinquanta, seixanta, setanta euros l'hora, mirem de trencar la condemna de la solitud i la incomprensió. Fem el dol procurant no molestar. Abans deixàvem un plat a taula per si el difunt tornava i ara, a moltes famílies, la taula es reorganitza i, en silenci, es paeix l'absència desitjant que els anys la facin menys present.
A mesura que la societat catalana s'ha anat secularitzant, a mesura que la fe que sostenia moltes d'aquestes pràctiques tradicionals s'ha anat esllanguint, sembla que algunes festivitats han acabat perdent la seva raó de ser
Parlem de la substitució de la castanyada pel Halloween, però en realitat la criatura plora exactament del mateix lloc. La castanyada i Halloween són dues festes que, d'arrel, fixant-nos en la pràctica dels nostres ancestres, no són tan llunyanes: ambdues volen ser preludi del retorn dels difunts. Ambdues volen, sobretot, que aquest retorn serveixi per recordar-los. De la primera en queda la gastronomia; de la segona en queden costums importats dels Estats Units, disfresses i una fal·lera per la gatzara que no acaba de casar amb el sentit original de la cosa. En el cas dels catalans, la mort no és a l'escenari. En el cas dels forasters, la mort és un zombi o una mòmia i la possibilitat de fer el tabalot amb els amics per primera vegada trucant al timbre dels veïns. Un cop extirpada la festa del seu sentit, l'enfrontament entre la castanyada i el Halloween es fa, simplement, en termes de diversió. Sotmesos, vestirem els nostres fills amb robes estrambòtiques del basar i els desitjarem que s'ho passin bé quan surtin per la porta. I quan toqui posar-los a dormir i vulguin saber "què passa quan et mors?", no sabrem què contestar-los. Quan ens preguntin "però, on és, l'avi?" el dia que visquin la pèrdua a la pròpia pell per primera vegada, no sabrem què dir. Quan els facin por els cementiris, no sabrem com acompanyar-los. I si totes aquestes incògnites s'acaben convertint en malestar, trucarem al psicopedagog perquè ens doni un cop de mà. I traspassarem l'afany per la jovialitat i el gaudi, però també traspassarem el silenci. Qui vol recordar col·lectivament els morts, en una societat en què la mort s'ha convertit en un assumpte privat?