Ja fa uns quants anys que molts ciutadans de Catalunya compartim una mateixa sensació: que allò que havia de garantir-nos una vida digna i estable s’està ensorrant a poc a poc. La sanitat, l’educació, la nostra llengua (el català), la seguretat, l’habitatge, els salaris…, tot fa aigües. I no, no és una paranoia compartida, és una realitat com una casa de pagès. Els catalans en tenim la pipa plena, de tot plegat; necessitem que algú reiniciï el sistema i ho comenci tot des de zero, que faci una bona neteja (perquè no hi ha un pam de net) i que, un cop tot estigui ben net, comenci a construir uns bons pilars des de la base (ferms, racionals i gens demagògics, que ja sabem a quin atzucac ens porta la demagògia), sense nepotismes, tractes de favor, clientelisme o corrupció a l’hora de comprar el material del qual estaran fets, i, òbviament, sense comprar el material més barat del mercat perquè alguns es quedin el canvi i engreixin encara més el seu compte corrent. Semblen coses òbvies, però, per a alguns, no ho són gens.

A la meva generació ens van vendre la moto que si estudiàvem 300 màsters i viatjàvem per tot el món seríem feliços i menjaríem anissos en una casa amb jardí i vistes al mar. I les úniques vistes que tinc de moment són les dels números vermells del meu compte bancari. I no crec que sigui l’única. A mi no em fa res estudiar nit i dia i treballar el que calgui si a canvi tinc un sou digne; un sistema educatiu que no té por de la disciplina, de dir que no a un alumne, de suspendre algú que no fot ni brot o, fins i tot, de fer servir el color vermell per corregir un examen; un sistema sanitari que funciona com Déu mana —és a dir, que no et fa esperar vint anys perquè t’operin i que no enriqueix les farmacèutiques— i que t’atén i se’t dirigeix en la llengua pròpia de Catalunya, el català (vaig repetint que és el català perquè encara hi ha gent que no ho té clar i m’agradaria que ho anessin acceptant); uns serveis socials que ajuden la gent quan ho necessita i no quan ja són morts… Res de l’altre món, diria.

La sanitat pública, que tradicionalment havia sigut un gran orgull per a tots nosaltres, pateix constantment col·lapses i té unes llistes d’espera que superen els límits del que és raonable, uns quiròfans que retarden operacions essencials i uns metges que estan tan exhausts que ja no saben si estan operant algú o preparant un plat de pebrot escalivat a casa seva. O falten hospitals, metges, infermers i personal sanitari o sobren pacients. Una de dues. Sembla que la pandèmia no va servir per a canviar res del sistema tot i les promeses que tothom feia quan estàvem tancats a casa.

A les escoles, als instituts i a les universitats, la situació no és pas millor que als hospitals. Mestres i professors han d’afrontar una realitat acadèmica cada vegada més desoladora: el nivell acadèmic cada vegada és més baix, gràcies a la permissivitat que impera en aquesta societat, i els alumnes cada vegada estan més absents de la realitat (fem nens de vidre per a una societat que és una màquina piconadora). Si a això hi sumem un augment altíssim dels alumnes nouvinguts a cada classe —és a dir, de gent que encara no parla el català perquè acaba d’arribar a Catalunya (alguns dels quals no tenen gens d’interès d’aprendre’l) i que, per tant, no deixa que les classes avancin a un ritme normal, perquè no hi ha prou recursos per a pagar més mestres perquè se’n facin càrrec—, doncs tenim una bomba explosiva que dona com a resultat un augment de la ignorància i del fracàs escolar. 

El català no ho té gens fàcil dins d’un Estat que li té aversió i davant d’una forta immigració de castellanoparlants que creuen que han aterrat a la madre patria

I què en podem dir, de la llengua catalana —eix vertebrador de la cultura i de la identitat del nostre país—, que no s’hagi dit encara? Doncs, resumint-ho molt, que viu moments d’una gran fragilitat i que necessita que la consentim una mica. Sort en tenim, de la gent que s’ha encarregat de crear grans bases de dades en català per a la IA i dels influenciadors catalans, joves i no tan joves, que defensen la llengua amb les dents i les ungles. A tots ells, gràcies, de tot cor. Aquests sí que són herois de veritat. El català no ho té gens fàcil dins d’un Estat que li té aversió i davant d’una forta immigració de castellanoparlants que creuen que han aterrat a la madre patria (per la ignorància de la qual parlava abans a l’apartat de l’educació, que sembla que no és només cosa de Catalunya i dels catalans).

Pel que fa a la seguretat, per més que ens diguin que hi ha tants robatoris i assassinats com fa trenta anys, puja aquí dalt i balla! No s’ho creu ni el més ximple de la classe. Els cossos policials estan preparats per a totes les bandes de delinqüents i per a les cèl·lules terroristes que ja tenim a casa? Tant de bo! He dit casa? Perdoneu, la majoria de la gent al màxim que pot aspirar és a un pis de trenta metres quadrats amb vista al celobert, perquè, mentre els sous baixen, els preus no fan res més que pujar. Ho sé jo i ho sap tothom que no nega la realitat.

Però no vull ser pessimista, perquè normalment no ho soc i sempre penso que tot té solució (amb esforç, òbviament): cal voluntat política, cal gent honesta, cal invertir diners on toca i no on interessa a alguns, cal més humanitat, empatia i altruisme, i també cal que Catalunya tingui el nombre d’habitants que pot assumir, ni més ni menys (els 10 milions que se’ls fiqui a casa seva en Salvador Illa). El benestar de les persones no és un luxe, és un dret; ho hem de tenir molt clar.