Tres conclusions irrefutables, sobretot després de la darrera notícia, servida com a plat fred abans d’anar de vacances, en línia amb el que ja sabíem: que el més calent del famós acord de sobirania fiscal, està a l’aigüera. No només s’ha diluït fins a convertir-se en una estafa monumental, sinó que fins i tot les menudalles que resten, es releguen tres anys –“calendari realista”, diu l’ínclit Illa amb cinisme-, casualment quan acabaria el seu mandat. Una estafa a totes bandes: estafa als militants d’ERC que van empassar-se un acord “històric”, que d’històric només tenia l’eterna capacitat dels socialistes d’aixecar-nos la camisa. Estafa evident als votants d’un partit que havien sentit com la seva líder Marta Rovira travessava la frontera per “acabar la feina”, i la feina era col·locar un dels socialistes més agressius contra el procés català, a la presidència de la Generalitat. I estafa al país, que pateix una greu situació de depauperació econòmica i de sagnia fiscal, que no només no es resol, sinó que serveix com a coartada per repartir-se el poder.

El més calent del famós acord de sobirania fiscal, està a l'aigüera. Una estafa a totes bandes: als militants d'ERC, als votants del partit i al país, que pateix una greu situació de depauperació econòmica i de sagnia fiscal

Aquests són les tres conclusions a hores d’ara irrefutables. La primera, que l’acord de “sobirania fiscal” que ens va vendre ERC i va permetre investir Salvador Illa com a president de la Generalitat, es va basar sempre en una solemne mentida. No es tracta d’una maniobra fallida, o d’un acord que els socialistes haurien incomplert posteriorment, o d’un atac d’ingenuïtat supina dels líders d’ERC a l’hora de pactar, sinó directament d’una mentida. I ho és pel segon fet irrefutable: ambdues parts sabien perfectament, que allò que firmaven no avançaria, no es concretaria, no passaria el rastell de Madrid i no arribaria enlloc. Però varen jugar sense escrúpols amb una qüestió delicada per Catalunya, per tal que els militants republicans i l’espai independentista s’empassessin l’impossible gripau de fer president de la Generalitat a un defensor del 155. I totes dues conclusions menen a la tercera, la més contrastable de totes: l’acord real entre ERC i PSC no va tenir res a veure amb les necessitats i els drets de Catalunya, sinó amb els interessos d’uns partits concebuts com a partit-empresa, l’objectiu dels quals és la simple acumulació de poder. En el cas del PSC, aconseguir la presidència i el poder derivat; en el cas d’ERC, salvar càrrecs i sous, i mantenir cotes d’influència. Per això l’acord anava més enllà de la presidència, i es concretava en tots els espais de poder de Catalunya, amb les diputacions com a grans agències de col·locació. Algú sap què fan i a què dediquen el temps tots aquests feliços alliberats d’ERC que han aconseguit nòmina a fi de mes gràcies a regalar la presidència a Illa? Ni ho sabem, ni sembla que calgui...

L’acord real entre ERC i PSC no va tenir res a veure amb les necessitats i els drets de Catalunya, sinó amb els interessos d’uns partits concebuts com a partit-empresa, l’objectiu dels quals és la simple acumulació de poder

No cal dir que al darrere d’ERC hi havia altres motivacions més “polítiques”, com l’obsessió permanent dels republicans de neutralitzar Puigdemont i arraconar Junts, obsessió que ja ve de les èpoques en què els amoïnava més atacar Pujol, que no pas barallar-se amb el PP, i sé de què parlo. El tema de l’obsessió amb Junts i l’alta probabilitat d’un mal resultat electoral per a ERC si es convocaven eleccions, junt amb la voluntat de “salvar” espais de poder i nòmines, van acabar de reblar un acord que des de la perspectiva nacional no s’aguantava per enlloc, i des de la perspectiva independentista era un disbarat monumental. A partir d’aquí, qui dia passa..., varen anar-se diluint les grans paraules i la cosa ha quedat amb el fum del moment actual. No tenim sobirania fiscal, ni res del que s’assembli, però tenim l’Illa de president de la Generalitat, en ple procés d’espanyolització de Catalunya: aquest és el servei que ha fet l’ERC actual al país, un servei que ennegreix la seva història.

En aquest punt on l’estafa és evident, només queda demanar que deixen de vendre la mentida dia a dia, i deixin de tractar-nos com una colla de babaus. Ahir mateix Elisenda Alamany deia amb pompa i rutilància que “Illa ja sap el que ha de complir”, tot i que ella sap perfectament que no hi ha res per complir, i que les minúcies en què ha quedat l’acord s’ajornen fins al final de legislatura. No han tornat ni un euro del deute, ni tindrem IRPF, ni cap traspàs fiscal, però un cop i un altre continuen repetint la mentida com si una lletania bíblica. Ens tracten de cornuts i ens demanen pagar el deute. De fet, ells se’l cobren. Quants càrrecs? Quantes nòmines? Quantes esferes de poder?

I Catalunya? Catalunya s’ajorna sine die.