L'ocorregut amb les recents conclusions de l'Advocat General del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el professor Maciej Szpunar, sobre el recurs de cassació interposat per Toni Comín, el president Carles Puigdemont i Clara Ponsatí, ha tornat a ser tractat per bona part dels mitjans de comunicació com si es tractés de la crònica d'un partit de futbol. I, com ja és costum, les notes de premsa oficials han servit d'excusa per transformar un document jurídic complex en un marcador imaginari, una “clatellada” inventada o una derrota aclaparadora, segons la línia editorial i els interessos en joc. El que hauria d'haver estat un debat assossegat sobre immunitat parlamentària, separació de poders i garanties fonamentals al cor d'Europa s'ha reduït a titulars propis de tertúlia esportiva: “golejada”, “derrota”, “penals en contra”. S'agraeix la metàfora per a l'entreteniment de sobretaula, però no tant quan el que es dirimeix són drets fonamentals i l'estatut d'eurodiputats electes per milions de ciutadans.

La ironia és que la nota de premsa del TJUE, acuradament ambigua com sempre, ni tan sols es corresponia amb el que efectivament deia Szpunar a les seves 50 pàgines de conclusions. N'hi havia prou amb llegir el text original —exercici aparentment titànic per a molts redactors— per descobrir que, lluny de proposar la desestimació total del recurs, l'Advocat General plantejava que tres dels motius de cassació han de ser examinats a fons per la Gran Sala del Tribunal. Tres de sis. La meitat. I no precisament els menys rellevants, sinó els que afecten el nucli dur de la immunitat parlamentària, al control judicial sobre el Parlament Europeu i al principi de separació de poders en la Unió. Que d'allà es pugui deduir una “clatellada” per a l'exili català només s'explica si el periodisme de qualitat s'ha transformat definitivament en periodisme de barra de bar.

Convé recordar que aquesta demanda és de 2021. Des d'aleshores han canviat governs, correlacions parlamentàries i fins a la percepció internacional del conflicte català. Han canviat moltes coses, tret d'una: la correcta interpretació del Dret de la Unió i la manera en què el TJUE ha de garantir els drets fonamentals dels eurodiputats. Aquesta part és immutable. I és precisament aquí on rau la rellevància jurídica de l'exili català: en situar a Luxemburg un debat que supera de molt les fronteres espanyoles, han obligat a la justícia europea a pronunciar-se sobre qüestions que afecten tots els ciutadans de la Unió. No es tracta d'una anècdota local, sinó d'un cas paradigmàtic que ha deixat i continuarà deixant empremta en la jurisprudència europea.

Malgrat això, s'ha presentat el dictamen de Szpunar com si fos una derrota definitiva, com si el 2021 s'hagués jugat un partit i el 2024 l'àrbitre aixequés la mà per assenyalar que ja no val la pena seguir. Però el cert és el contrari: tres dels sis motius continuen plenament vius, i són els que més importen. Són, en realitat, els que poden definir una vegada per sempre si la immunitat parlamentària en la Unió és un escut davant arbitrarietats o una mera formalitat subjecta al caprici de majories conjunturals. El 2021, aquesta qüestió ja era crucial; el 2024 ho és encara més, perquè afecta l'equilibri entre poders en una Unió cada vegada més tensada.

Les conclusions de Szpunar no són un marcador final, ni una golejada contra ningú. Són una peça més en un procés judicial en el qual la qüestió essencial és si els eurodiputats poden ser privats de la seva immunitat sense garanties, sense motivació i sense control judicial

El periodisme futboler ha ignorat tot això. En lloc d'explicar que el TJUE té ara l'oportunitat de reforçar el seu paper com a garant dels drets fonamentals, s'ha preferit el titular fàcil: “Puigdemont perd una altra vegada”. Perd què, exactament? El recurs continua viu, la sentència està pendent i el fons de l'assumpte, l'essencial, serà examinat pel Tribunal. L'únic que perd és el lector, que es queda sense la informació necessària per comprendre què està realment en joc.

Si, malgrat tot, es vol seguir amb el símil esportiu, caldria explicar|comptar-ho com és: de sis motius de cassació, Szpunar proposa que se'n desestimin tres (el tercer, el cinquè i el sisè), però dona via lliure —suport implícit— als altres tres, que són, curiosament, els que tenen més potencial per canviar el tauler. És a dir, no s'ha xiulat el final del partit ni de bon tros; el que s'ha fet és permetre que la pilota continuï rodant en les jugades més decisives. Però clar, aquesta lectura resulta menys atractiva per a un titular de diari que “golejada contra Puigdemont”.

El cas de Toni Comín és particularment significatiu, perquè en mantenir el seu escó i continuar sent eurodiputat, el seu recurs es converteix a la clau que obliga el TJUE a pronunciar-se. Si s'hagués tractat només de Puigdemont i Ponsatí, que ja no formen part del Parlament, el debat podria haver-se tancat per pèrdua d'objecte. Però Comín garanteix que hi haurà sentència i que en ella hauran d'abordar-se de cara els arguments més sòlids: la interpretació de l'article 9 del Protocol d'Immunitats, el dret a la motivació de les decisions parlamentàries i l'obligació d'examinar si darrere d'una sol·licitud d'aixecament d'immunitat hi ha persecució política. Res d'això no és un detall menor, ni un tràmit irrellevant. Són els fonaments|embasaments del que significa ser eurodiputat en un sistema democràtic supranacional.

I aquí apareix, una vegada més, la contribució de l'exili català: en haver portat la seva causa a Luxemburg, s'ha forçat la Unió a aclarir conceptes que fins ara estaven en la penombra. La immunitat parlamentària europea no és un privilegi personal, sinó una garantia institucional perquè els electors estiguin representats sense interferències. El fumus persecutionis no és una llatinada sense importància, sinó un principi de civilització democràtica. I l'obligació de motivar les decisions no és un formalisme jurídic, sinó el cor de l'Estat de dret. Si avui discutim tot això en el TJUE és perquè el 2021 es va presentar un recurs que va obrir aquesta via. I perquè l'exili català es va negar a acceptar que la Unió es convertís en un mer espectador d'abusos nacionals.

El que està en joc, per tant, va molt més enllà del cas català. De la sentència que dicti el TJUE dependran els recursos de molts altres eurodiputats que han denunciat actuacions similars per part del Parlament i les resolucions dels quals han estat paralitzades pel TJUE en espera de resoldre aquest cas emblemàtic. Si el Tribunal avala que es pot aixecar la immunitat sense motivar, sense examinar indicis de persecució i sense garanties suficients de contradicció, la vulneració serà general, no particular. I si, al contrari, afirma l'obligació de motivar i de protegir els representants electes davant abusos polítics, l'abast serà universal. El que alguns mitjans despatxen com un “partit perdut” és, en realitat, la deliberació sobre el futur de la democràcia representativa a Europa.

En definitiva, les conclusions de Szpunar no són un marcador final, ni una golejada contra ningú. Són una peça més en un procés judicial en el qual la qüestió essencial és si els eurodiputats poden ser privats de la seva immunitat sense garanties, sense motivació i sense control judicial. Reduir aquest debat a una metàfora futbolística és no entendre res, o pitjor encara, voler que els altres no entenguin res. El periodisme, quan renuncia a la pedagogia i s'abraça a la caricatura, no informa: manipula. I en aquest cas, el que es manipula no és un simple partit, sinó l'estatut de la representació democràtica a Europa.