En els últims dies, alguns mitjans han optat per explotar les emocions i simplificar en excés el contingut de la vista celebrada davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en relació amb la llei d'amnistia espanyola. Una vista que ha estat presentada —erròniament— com una espècie de combat polític entre la Comissió Europea i l'independentisme català, quan en realitat es tractava d'un exercici jurídic, tècnic, precís i allunyat de la lògica polaritzada que domina certs espais mediàtics.

L'objectiu de la vista era clar: determinar, en termes estrictament jurídics, si la llei d'amnistia podria entrar en col·lisió amb alguns principis del Dret de la Unió, com la protecció dels interessos financers de la UE o el funcionament del sistema de cooperació judicial penal. Res més. No es tractava de jutjar persones ni validar o condemnar projectes polítics.

Tanmateix, el més revelador de tot el procés ha estat el que no va passar: cap estat membre de la Unió Europea no va participar en el procediment prejudicial. Aquesta absència és, per si sola, una contundent declaració d'intencions. Quan un tema té dimensió europea real —quan afecta el Dret de la Unió o interessos nacionals dels estats membres—, els Estats hi van, intervenen i fan sentir la seva veu. Aquesta vegada, no ho han fet. La raó és senzilla: Europa percep la llei d'amnistia com un assumpte intern espanyol. No hi veu un risc sistèmic ni una amenaça per a l'ordre jurídic europeu.

Aquest fet, que ha passat desapercebut en moltes cròniques, tranquil·litza els qui apostem per l'aplicació efectiva i serena de la llei. Europa no es mobilitza davant d'una qüestió local degudament tramitada per un estat membre, emparada per la seva Constitució i aprovada pel seu Parlament. La Unió confia en el principi de subsidiarietat i en l'autonomia dels ordenaments nacionals, tret que es vulneri de forma evident i greu el Dret comunitari. No és el cas.

Tornant a la vista, els titulars difosos per certs sectors han preferit ignorar la complexitat del debat i reduir-lo a frases cridaneres: "Brussel·les qüestiona l'amnistia" o "La Comissió ataca l'independentisme". Però els qui vam estar atents al desenvolupament de la sessió sabem que l'essencial no va estar a les declaracions pomposes i buides de contingut jurídic del predicador de la Comissió, sinó a les preguntes incisives de l'Advocat General i de diversos jutges del TJUE. Preguntes dirigides a Urraca, l'advocat de la Comissió, format a la Universitat de Navarra, que van evidenciar les debilitats, contradiccions i buits jurídics de la seva política argumentació.

La llei d'amnistia no és una solució màgica, però sí un primer pas imprescindible cap a la descompressió i la resolució democràtica d'un problema polític. Negar-se a veure-la així és demostrar miopia estratègica inexcusable i falta total de compromís amb el futur

Igual com va passar a la vista d'abril del 2022 —que va desembocar en la sentència del 31 de gener de 2023—, els jutges no es van deixar emportar per consignes ni per pressions mediàtiques, sinó que van buscar rigor, coherència i respecte al marc legal. Aquella sentència ja va deixar clar que el Tribunal Suprem espanyol no era competent per instruir cap causa contra eurodiputats independentistes i que el Dret de la Unió no pot utilitzar-se per encobrir extralimitacions judicials o persecucions polítiques.

El Dret europeu no és una eina per arbitrar lluites internes, sinó un sistema de garanties que protegeix la legalitat, els drets fonamentals i l'equilibri institucional entre els Estats. Si la Comissió Europea ha oblidat aquesta funció i ha actuat amb un biaix polític evident —com va semblar percebre's durant la vista—, serà el mateix TJUE qui el corregeixi, com ja ha fet en el passat.

La inquietud de diversos jutges davant de l'actuació de l'advocat de la Comissió va ser palpable. Van qüestionar, per exemple, que s'ometés deliberadament la recent sentència del Tribunal Constitucional espanyol que avala la constitucionalitat de la llei d'amnistia. Van assenyalar la falta de substància en algunes intervencions i la distància entre la retòrica i el Dret. Tot això reforça una conclusió encoratjadora: el TJUE continua funcionant com el que és —un tribunal jurídic, no polític— i la seva lògica es guia per principis —entre ells el democràtic, no per titulars.

Tampoc no s'ha explicat amb claredat que el TJUE no dictarà una sentència general sobre "l'amnistia espanyola", sinó que resoldrà qüestions concretes plantejades per jutges concrets en casos específics. No es tracta d'un examen abstracte de la llei ni d'una votació sobre la situació política espanyola, sinó d'una anàlisi jurídica delimitada per l'article 267 del Tractat de Funcionament de la UE. Les altres coses són ficcions mediàtiques que només busquen crear tensió.

Ni la Comissió ni els qui instrumentalitzen el Dret han aconseguit oferir una alternativa creïble, mínimament rigorosa i, sobretot, compatible amb el dret de la Unió que va ser el gran absent del sermó del representant de la Comissió

I en aquest context no podem oblidar ni perdre de vista que hi ha, en ambdós bàndols, un sector que, per interessos que no tenen a veure res amb el Dret ni amb la justícia, s'aferra al conflicte com a mode de vida. Són els qui se senten més còmodes en la confrontació permanent, no perquè creguin en les seves raons, sinó perquè fora del conflicte no sabrien què fer ni de què viure. Aquesta posició no només revela una alarmant falta d'altura política i nul coneixement de la història, sinó també una despreocupació profundament irresponsable per les conseqüències humanes de l'enfrontament crònic. Tot conflicte prolongat desgasta, i sempre desgasta més els més febles, els qui viuen la repressió o l'exili, les famílies i les institucions tensades fins al límit. La llei d'amnistia, en aquest context, no és una solució màgica, però sí un primer pas imprescindible cap a la descompressió i la resolució democràtica d'un problema polític. Negar-se a veure-la així és demostrar una miopia estratègica inexcusable i una falta total de compromís amb el futur.

En tot cas, no pot oblidar-se, a més, que aquestes qüestions prejudicials no sorgeixen d'un dubte genuí, sinó de la resistència d'un sector del poder judicial espanyol a aplicar una norma legítima i vigent. Finalment, i en la vista, el TJUE va tenir accés a documents interns que revelen estratègies poc compatibles amb el principi de cooperació lleial, essencial en el marc jurídic europeu; em refereixo especialment que avui el TJUE ja sap que les prejudicials —a excepció de la remesa per l'Audiència Nacional— no sorgeixen dels dubtes legítims de jutges i tribunals sinó d'un manual de resistència generat per una opaca plataforma.

El desenllaç d'aquest procés serà jurídic, no mediàtic. No es decidirà en tertúlies ni en columnes d'opinió, sinó en una sala on els arguments, la jurisprudència i el respecte al Dret marcaran el ritme. En aquest terreny, la defensa de la llei d'amnistia compta amb una base sòlida, ben fonamentada i perfectament alineada amb la lògica jurídica europea. Ni la Comissió ni els qui instrumentalitzen el Dret no han aconseguit oferir una alternativa creïble, mínimament rigorosa i, sobretot, compatible amb el dret de la Unió que va ser el gran absent del sermó del representant de la Comissió.

El que va passar a Luxemburg no va ser un enfrontament polític, sinó un exercici tècnic d'interpretació jurídica, propi d'una Europa que, si vol continuar sent espai de llibertats, ha de protegir no només les seves normes, sinó també els valors democràtics que les sostenen. Entre aquests valors, el respecte a la voluntat del legislador nacional ocupa un lloc irrenunciable.

En Dret, com en democràcia, no preval qui més soroll fa, sinó qui millor argumenta. I en aquesta causa, els arguments estan —amb serenitat i convicció— del costat dels qui defensem que el Dret no pot utilitzar-se per perpetuar conflictes polítics, sinó per resoldre'ls amb justícia i dignitat.