Espanya passa una fase avançada de degradació institucional. El que abans podien semblar excessos puntuals ara es mostra com un sistema. Un sistema que ha utilitzat, i continua utilitzant els aparells de l'Estat —policials, judicials, fiscals, mediàtics i polítics— per fabricar causes, manipular realitats i destruir els qui qüestionen el poder. L'independentisme català ha estat un dels blancs preferits, però no l'únic. Avui assistim a una versió més descarnada d'aquest mateix model, que ha començat fins i tot a devorar els seus propis operadors.

Durant anys, les clavegueres van ser identificades com una maquinària al servei del Partit Popular. Noms com Villarejo, Fernández Díaz o els seus entorns van quedar gravats en l'imaginari col·lectiu com a símbol d'aquesta estructura parapolicial i il·legal que operava des de l'ombra. Però des de 2018, després del canvi de govern, el PSOE no va desmantellar aquest sistema: el va heretar, el va adaptar i el va perfeccionar. No hi va haver depuració, sinó relleu. I el que abans operava amb toscos mecanismes ara actua amb una sofisticació preocupant.

Ni les clavegueres del PP van ser desmantellades, ni les del PSOE són una excepció. Simplement, assistim a la persistència d'una lògica de poder que no distingeix de sigles. Una estructura funcional que s'adapta al partit que governa, però manté la seva essència: operar en la foscor, manipular des de l'Estat i blindar els qui retenen el poder real. Ho fan a través de figures opaques, operadors sense càrrec públic visible, però amb influència transversal sobre ministeris, fiscals, policies i mitjans. Ho fan amb testimonis falsos, dossiers fabricats, filtracions interessades i campanyes de difamació orquestrades. I tot això finançat amb diners públics o, com veurem ara, fins i tot privats, quan convé diluir les empremtes dels autors de tan perversa manera d'operar.

Aquesta dinàmica s'ha convertit en una cultura de poder. Una manera de fer política per altres mitjans (Lawfare): no amb arguments, sinó amb xantatges; no amb reformes, sinó amb expedients; no amb debats, sinó amb muntatges. No existeixen clavegueres bones o dolentes, només clavegueres. I callar davant aquestes ens fa còmplices.

La detenció i ingrés a presó de Francisco Martínez —peça essencial de les clavegueres del PP— no és més que una maniobra de distracció. La seva caiguda no representa una catarsi democràtica, sinó una cortina de fum per desviar l'atenció de l'escàndol estructural que suposa el funcionament de les clavegueres sota el PSOE. Martínez no ha estat víctima d'una justícia purificadora, sinó de la mateixa maquinària que va ajudar a crear. Aquesta classe d'aparells repressius, depenent de qui els gestioni, produeixen unes o altres víctimes. La lògica és la mateixa: silenciament, càstig selectiu i simulacre de neteja institucional.

Aquesta dinàmica s'ha convertit en una cultura de poder. Una manera de fer política per altres mitjans (Lawfare): no amb arguments, sinó amb xantatges; no amb reformes, sinó amb expedients; no amb debats, sinó amb muntatges

Francisco Martínez, sens dubte, ha fet de tot en la seva trajectòria política. Ha estat protagonista actiu de molts dels excessos del passat. Tanmateix, la seva actual imputació presenta totes les característiques de ser un moviment calculat: una cortina de fum per tapar l'escàndol que ara esquitxa de ple el PSOE, o la reedició del gastat argument de "i tu més", com si una infàmia en pogués compensar una altra. Aquest tipus de dinàmiques no estan orientades a la justícia, sinó a la preservació del sistema mitjançant la neutralització simbòlica dels qui van ser, en el seu moment, peces clau de l'engranatge.

No existeixen excuses vàlides per a aquest tipus de pràctiques. Ni el passat polític de l'imputat ni la gravetat dels delictes que s'investiguen no poden justificar una instrumentalització de l'aparell judicial i mediàtic per a finalitats espúries. Moralment i democràticament, aquestes estratègies són reprovables. No hi ha causa superior que legitimi la vulneració sistemàtica de drets ni l'ús de l'Estat com a eina de manipulació i revenja. Permetre-ho, emparar-ho o callar és participar, encara que sigui per omissió, en la degradació de la democràcia.

En aquest context, les reformes legals que s'estan proposant no només no ofereixen una solució, sinó que probablement contribuiran a consolidar aquesta perversa manera de fer política. Es pretén instaurar un sistema d'accés a la judicatura sense cap control sobre la formació ni les capacitats reals dels qui l'integrin; es busca deixar la instrucció penal en mans d'una Fiscalia jeràrquicament subordinada al poder executiu; s'impulsa la supressió fàctica de l'acusació popular, un dels pocs mecanismes de control ciutadà en els procediments penals i, com si aquests canvis legislatius no fossin prou, es pretén un control mediàtic absolut, control sustentat, entre altres coses, en la coacció editorial. Totes aquestes reformes, sota aparença tècnica i regeneradora, suposen en realitat un blindatge del poder i un buidament de l'estat de dret.

Se substitueix el principi de responsabilitat pel d'obediència. Es converteix l'Estat en una eina opaca, gestionada des de despatxos que ningú no controla i que responen únicament a interessos de partit. I es desarma la societat civil dels mecanismes necessaris per defensar-se davant aquests abusos.

No hi ha causa superior que legitimi la vulneració sistemàtica de drets ni l'ús de l'Estat com a eina de manipulació i revenja. Permetre-ho, emparar-ho o callar és participar, encara que sigui per omissió, en la degradació de la democràcia

Durant més d'una dècada, l'independentisme català ha estat víctima sistemàtica d'aquestes pràctiques. Es fabriquen proves, s'orquestren campanyes mediàtiques, es pressiona fiscals i jutges, es manipulen informes i es vulneren drets fonamentals. La repressió no és un accident: és una estratègia sostinguda, validada per amplis sectors de l'Estat i del sistema polític espanyol.

El més greu és que aquesta repressió continua, sota altres formes, amb altres protagonistes, però amb les mateixes finalitats. De vegades més basta, de vegades més elegant o sofisticada. De vegades amb l'excusa de la legalitat, d'altres amb l'excusa de la convivència. Però sempre amb la lògica de silenciar, destruir o aïllar l'adversari. Ni el canvi de partit al govern espanyol, ni les promeses de regeneració democràtica no han servit per frenar aquesta dinàmica.

La política no pot convertir-se en una lluita de dossiers. La veritable política és confrontació d'idees, no guerra de clavegueres. Els estàndards ètics que s'estan evidenciant aquests dies —amb el descobriment i validació mediàtica de les clavegueres del PSOE— no permeten augurar un procés de regeneració democràtica, sinó una fase més avançada de putrefacció institucional. Una degradació que ja no és una patologia, sinó el reflex del funcionament normal del sistema.

Estem davant d'un fenomen incompatible amb la democràcia. No és una crisi conjuntural, ni un excés de poder puntual. És la consolidació d'una cultura institucional basada en la mentida, el xantatge i la repressió selectiva.

Davant d'aquesta realitat, no hi ha equidistàncies ni excuses. O s'està del costat dels qui denuncien, resisteixen i defensen principis democràtics —fins i tot quan no coincideixen amb les nostres idees polítiques—, o s'està del costat del sistema que encobreix, manipula i persegueix. No hi ha terme mitjà. La neutralitat davant de la injustícia sempre afavoreix l'opressor.

Es requereix un nou paradigma institucional que repudiï les pràctiques del passat, obri espais reals al pluralisme polític i reconstrueixi la legitimitat des de l'ètica pública, el respecte als drets fonamentals i la veritat

I aquí és on molts han fallat. En el moment en què les clavegueres van canviar de color, algunes consciències crítiques es van silenciar. On abans veien escàndol, ara veuen oportunitat. On abans demanaven responsabilitats, ara callen. Però la coherència democràtica exigeix el contrari: denunciar les clavegueres, vinguin d'on vinguin; exigir justícia, caigui qui caigui; i defensar els drets fonamentals, sempre.

No podrem mirar al futur sense enfrontar-nos a aquest passat que encara és present. Sense depurar responsabilitats. Sense assumir que no hi ha regeneració possible sobre la base de la mentida. Sense comprendre que les clavegueres no són un recurs polític, sinó un càncer institucional.

La confiança ciutadana en les institucions s'ha trencat. I només la veritat, la transparència i una justícia autèntica —no instrumental— permetran començar a reconstruir el que aquest sistema ha destruït.

Però seria un error monumental pensar que aquesta situació pot sostenir-se indefinidament o que n'hi ha prou amb substituir un model viciat per un altre de revestit de novetats retòriques, però sense canvis estructurals reals. Ni el continuisme disfressat ni la teatralització del conflicte polític —com aquestes mocions de censura que s'anuncien amb terrabastall, però sense cap propòsit transformador— no són solucions viables. Més aviat representen la perpetuació del deteriorament mitjançant una gran gesticulació, que alimenta l'embafament social i debilita encara més les bases del sistema democràtic. El que es requereix no és una reconfiguració cosmètica del poder, sinó un nou paradigma institucional que repudiï les pràctiques del passat, obri espais reals al pluralisme polític i reconstrueixi la legitimitat des de l'ètica pública, el respecte als drets fonamentals i la veritat. Sense aquest horitzó, qualsevol reforma serà només una altra manera de consolidar la putrefacció.

Fins aleshores, qualsevol discurs democràtic serà una impostura. I qualsevol silenci, una forma de complicitat.