Què putes és Miami Platja?

Estic astorada; entre atordida i fascinada. He viatjat al futur. Estimats lectors, per motius que m’abstindré d’exposar us escric des de la biblioteca de Miami Platja. Pels qui no n’estigueu al corrent, Miami Platja és una urbanització costanera a Mont-roig del Camp, al Baix Camp, contigua al poble de l’Hospitalet de l’Infant. S’explica que Miami Platja es va urbanitzar i parcel·lar els anys cinquanta sota les directrius d’un tal Juan Zaragoza i que tot de gent de Saragossa va adquirir uns immobles que demanen comentari estètic. Bé, el fet és que Miami Platja és tot un món estètic. I polític. I econòmic. I turístic, és clar. Però anem a pams: l’arquitectura de les cases és a cavall entre l’hotel el Paso de PortAventura i un univers escultòric únic. Escrit així sembla una abstracció que encara deixaria espai a un cert atractiu, per tant, cal comentar-ne alguns detalls: les múltiples —infinites— escultures de nans, i de gossets, i d’elefants i fins i tot de mussols a les baranes d’unes cases que, repeteixo, són d’una homogeneïtat estètica que aborrona. O unes xemeneies empedrades que semblen fora de context. O els noms dels carrers, una mescla de topònims de ciutats espanyoles, pobles catalans a la vora de Miami i l’avinguda de Los Angeles, de cop i volta. O l’avinguda de la Diversitat, antiga avinguda Príncep d'Espanya. És un cosmos hipnòtic amb molts angles per abordar. Una no pot transitar l’espai en qüestió sense deixar de preguntar-se: què putes és Miami Platja?

És un tros de país venut a un model econòmic, i turístic, i polític que esborra la catalanitat del mapa

Amb alguns blocs de pisos ran de mar i una avinguda Barcelona que era la nacional d’abantes, Miami Platja deu tenir vida, com a molt, durant tres mesos l’any. El poc comerç local que hi ha s’enfoca al turisme de banderetes de països a l’aparador per atraure estrangers. O a botiguetes de souvenirs tronats on res és etiquetat en la nostra llengua. I un Esclat, on la caixera va tenir la bondat de parlar-nos en català. El fet és que, si no fos perquè des de la platja de Mont-roig es veu —efectivament— el perfil urbà de PortAventura, costaria molt ser-hi i intuir que un és a Catalunya. És un tros de país venut a un model econòmic, i turístic, i polític que esborra la catalanitat del mapa. És un tros de país venut, ras i curt, que la resta de l’any és un tros de país fantasma. Tot és fet mirant enfora i fent inviable l’arrelament. És impossible mirar-s’ho i no preguntar-se qui se’n va beneficiar, de permetre tot aquest formigó sobre tot aquell paisatge. I qui se’n beneficiaria, de plantar una guitarra de vidre gegant als confins propers.

Podria semblar que he escollit Miami Platja pel pur plaer de fer escarni de la lletjor i la decadència. Però el fet és que Miami Platja és un paradigma, una metàfora, una rèmora del passat recent que es converteix en una projecció de futur. Miami Platja és un tros de país assolat —un més— sota la cantarella passada i present que el turisme, tot sol, crea riquesa. Que n’hi ha prou amb turisme de qualsevol mena perquè habitar un lloc sigui sinònim d’habitar-lo millor. I que quan això no passa, si el fracàs es constata sobretot en alguna zona inconcreta de la Costa Daurada, el cost moral de la trinxamenta pot tendir a zero, perquè hem convingut que la zona en qüestió sigui l’abocador del país. Miami Platja és la caricatura profètica d’un problema estructural que, en realitat, ara mateix no suposa, malgrat que sembli increïble, una urgència política per a ningú. És l’exemplificació d’un país que es buida per entregar-se esperant un retorn comunitari i palpable que mai no acaba d’arribar del tot. 

De seguida que emergeix algun discurs que pretén atacar aquest model de misèria també emergeixen les veus més llampades a explicar que tots en fem, de “turisme”, com si amb la culpa dels qui en algun moment de l’any sortim de casa n’hi hagués prou per apaivagar totes les contingències del model turístic i econòmic actual. Em sembla, però, que la fallida comença a ser tan evident que cal alguna cosa més que xantatge per dissimular. Estimats lectors, us escric aquest juliol des de Miami Platja per alertar que la pitjor versió que us imagineu de Catalunya —descatalanitzada, pauperitzada, alienada— és possible si el país es gira d'esquena a ell mateix per a continuar abraçant un model econòmic amb un retorn comú que és un acte de fe. També us escric a tall de recordatori: en Pau Cusí va escriure un llibre, La garota entre les dents (Columna), sobre turisme indecent. I en Miquel Bonet havia escrit, abans, El dia de l’escórpora (Segona Perifèria), en un escenari que fa pensar molt en Miami Platja. Des d’aquí, una abraçada a tots dos. A la resta, si mai us pregunteu “què putes és Miami Platja?”, responeu-vos que, si tot va per on sembla que va, Miami Platja serà predicció, oracle i presagi.