Punt i a part

Que avui no hi ha “reconciliació” real, material, és una obvietat que no mereix comentari. Que una llei parli de reconciliació és una formalitat, evidentment, però una formalitat útil en un context de repressió i d’abús. Som molts els que no ens sentim reconciliats, no només per les agressions existents durant el procés, sinó perquè per començar a reconciliar-nos necessitaríem situar-nos en un pla similar al de fa més de 300 anys. A l’altra banda, com es pot veure, també hi ha una gran massa espanyolista impossible de reconciliar: l’ànim de revenja i l’odi és tan notori (des de l’àmbit de Vox fins a l’àmbit de Podemos) que els pactes només compten amb la meitat de l’espectre polític espanyol, i només per pura necessitat aritmètica. Per tant no siguem ingenus: aquí no es tracta de predeterminar el futur, ni de fer cap llei de punt final, ni de donar cap conflicte per resolt, ni de rendir-se. El que es pacta no és un aplanament del futur, sinó un aplanament del passat i del present: s’agafa la bèstia, se li lliguen les urpes i se l’obliga a afrontar d’ara endavant el conflicte sense posicions abusives. Encarant-lo, dialogant i mirant què poden oferir a banda d’hòsties i de Codi Penal. Per tant no ens equivoquem: aquesta amnistia no és cap punt final sinó, com a màxim, un punt i a part.

Un conflicte de vegades té episodis més violents (o, si els molesta la paraula, més intensos), i altres vegades té episodis més dialogants: el conflicte, però, roman. Sempre. Desaprofitar els moments més elèctrics és un error, com hem comprovat (tot i que menystenir allò que s’ha aprofitat bé també és un error); i, d’altra banda, desaprofitar allò que puguis treure de l’adversari (o de l’enemic) en temps de diàleg, forçat o no, més oportú o menys, i amb intermediadors si pot ser, també és un error. Com a mínim, crec que és bo aprofitar-ho per poder afrontar el conflicte en les mateixes condicions i sense abusos. En ocasions fent servir el marc estatal, en ocasions fent servir la legislació i la justícia europea: a poc a poc ja comença només a quedar-los una surrealista interpretació de la malversació i un entossudiment il·legal del Tribunal Suprem a no aplicar la llei. Per tant, en aquest àmbit de la repressió, els queda francament molt poca cosa. Veurem com acaba, però no es pot descartar gens que aviat les ordres de detenció quedin aixecades a dretcient o a gratcient, pel civil o pel penal. I llavors s’obre tota una nova etapa. Un començament.

Que ens governi Salvador Illa diu molt poc del que nosaltres sabem oferir

Que els partits independentistes no puguin aprofitar aquesta pista d’enlairament perquè han perdut bona part de la connexió amb el seu públic no és culpa de la repressió soferta: és també fruit de múltiples errors, de les divisions, d’alguns perfils inadequats, de missatges massa ambigus o sovint de silencis incomprensibles i excessius. Per dir-ho clar, que ens governi Salvador Illa diu molt poc del que nosaltres sabem oferir. Per tant no sé si el futur passa per un sacseig en el tauler polític, en la renovació dels partits actuals o en l’aparició de nous, tot i que em temo que un alt grau de disrupció, dins o fora dels partits (i començant per la batalla a Barcelona), serà no només desitjable sinó també inevitable. Com ja ho va ser, per cert, en el seu moment. Seria l’eventual retorn del president Puigdemont un fet prou disruptiu? Ho deixo a la consideració del lector, però no seria l’única disrupció possible. Tot i així els perdonavides de sempre han de saber (o ja saben) que si no hi ha formacions fortes, i amb poder institucional, i amb múscul electoral, i a poder ser amb homologació als mínims estàndards europeus, qualsevol següent fase serà impossible d’afrontar. No estic disculpant cap error, que en són molts, potser massa, però sí que dic que qualsevol independentisme que aconseguís conformar, de nou, una majoria absoluta al Parlament de Catalunya ja no hauria de témer aplicar el seu programa electoral sense les retorçades amenaces penals sofertes. N’hi hauria de noves? Potser sí, però nosaltres també hem après a avançar-nos quan cal. Per tant es torna a posar el conflicte en l’àmbit polític, es guanya clarament, s’aplica el programa, es negocia el que calgui i es converteix en llei. Punt. Això, si es fa bé i si s’alineen un parell o tres d’astres, sí que seria més semblant a un punt final.