Del que ha fet Trueba per HBO se'n poden dir moltes coses —com de Jordi Pujol— i la setmana passada en vaig escriure alguna. Amb la docusèrie La sagrada familia vista i digerida, en puc escriure algunes més. D’entrada, que és exigu enclaustrar l’actiu polític de Pujol com una encarnació del dolor de moltes generacions, com explica Pilar Rahola al primer episodi. Pujol neix d’aquest dolor però es guanya la confiança de les generacions presents perquè els fa una promesa de futur, sobretot els primers anys de la seva trajectòria política: es presenta amb la força per guanyar allò que creu que la seva nació mereix i transforma el dolor i el ressentiment en una esperança pròpia de qui albira horitzons per conquerir. És erràtic presentar Pujol tan sols com un producte de la història perquè això el converteix conceptualment en una figura política encarcarada, incapaç de crear més lligams sentimentals amb el país que els llegats per les circumstàncies. Els productes del ressentiment, a la llarga, sempre es queden despullats. És impossible explicar els vint-i-tres anys al Govern des d’aquest punt de partida.

Pujol es guanya la confiança de les generacions presents perquè els fa una promesa de futur i transforma el dolor i el ressentiment en l'esperança de qui albira horitzons per conquerir

Una part del misteri que envolta el lideratge de Pujol, sobretot a l’arrencada de la seva activitat pública, és el misticisme. No és cap secret que Pujol creu en Déu i que ja era un creient quan formava part de Crist Catalunya. Va ser precisament el seu catolicisme que el va convertir en un antifranquista difícil de llegir per als franquistes. Al seu primer llibre, Des dels turons a l’altra banda del riu, escrit mentre complia pena de presó pels Fets del Palau, l’espiritualitat de Pujol es fa evident en tot allò polític que prova d’exposar gairebé com si no en fos conscient.

La mirada política de Pujol sobre Catalunya pot explicar-se sense entrar en el terreny de la fe però s’explica millor si un decideix enfangar-s’hi, perquè Pujol es basteix sobre el sentit de transcendència après de la seva pràctica religiosa i que trasllada al seu llenguatge polític. Promet la supervivència de la nació de la mateixa manera que el catolicisme promet la vida eterna. Per això no n’hi ha prou d’etiquetar-lo de conclusió de la repressió franquista. Pujol no és la solidificació estàtica d’una nostàlgia històrica perquè, precisament ell, fa servir l’esperança com a vehicle després de molt de temps de set. És per mitjà d’aquesta esperança que aconsegueix casar-se sentimentalment amb els seus votants i, per això mateix, qui provi d’explicar-lo anorreant la seva vida espiritual es quedarà sempre a mitges.

'La sagrada família' topa constantment amb la impossibilitat d’explicar l'èxit i fins i tot l’eufòria que van suposar per a molts catalans els primers triomfs de Jordi Pujol

Servir-se de la mística per a la política és fecund perquè eleva el votant en permetre-li sentir-se participant d’una cosa que el sobremunta. No és cap casualitat que Convergència es fundi a Montserrat. Aquesta feina la completa la retòrica i la sensació de tenir alguna cosa per assaltar, i Pujol ho sabia. La sagrada família, però, topa constantment amb la impossibilitat d’explicar l'èxit i fins i tot l’eufòria que van suposar per a molts catalans els primers triomfs de Jordi Pujol. De fet, sembla que es presenti la seva primera victòria electoral com un enigma. Potser no es pot fer de cap altra manera, perquè teixir un únic relat més o menys objectiu d’allò que per a molts va ser elevar l’experiència personal, subjectiva, que els lligava emocionalment a la nació, a un projecte de país comú, fa de mal teixir. Encara fa de més mal teixir, és clar, quan el destinatari del relat és el públic espanyol. Pujol va fer valdre les experiències personals dels catalans amb la nació perquè els va donar a entendre que servirien per alguna cosa, que tindrien un sentit.

Pujol va fer valdre les experiències personals dels catalans amb la nació perquè els va donar a entendre que servirien per alguna cosa, que tindrien un sentit

A Cartes a Màrius Torres, escriu Joan Sales: “Em parleu del vostre fons de melangia i de pessimisme, vós, que teniu la sort de ser creient; si mai haguéssiu passat la pitjor de les desgràcies, que és l’ateisme, i haguéssiu llegit com si el descobríssiu de nou aquest petit llibre que és l’Evangeli, quina impressió us hauria fet!”. El moment polític actual ens fa sentir melangia i pessimisme, ens fa sentir desgraciats, perquè ens impedeix de creure en res. Pel que fa al futur que li espera al país, almenys. També ens fa més crítics, més pragmàtics i més frívols, que potser no és una mala estratègia si comptem fins a quin punt molts s'han sentit la confiança traïda, igual que molts s’ho van sentir quan Pujol confessa la deixa de l’avi Florenci. Sembla que avui a Catalunya no hi ha espai per l'esperança que anys abans se'ns va prometre de tantes maneres i el pitjor punyal és que encara tenim memòria per reviure allò que un dia ens va emocionar. Alguns pensaran que és perillós barrejar política i sentiments però em sembla que quan et prens alguna cosa seriosament no hi ha cap altra manera de fer-ho. Evidentment, això Pujol també ho sabia.