Aquest dijous s’estrena a HBO un documental sobre la família Pujol, La sagrada família, en minúscules, dirigit per David Trueba i Jordi Ferrerons. No cal ser gaire llest per intuir que si hi apareixen Susanna Griso i Jordi Évole tot plegat serà explicat a l’espanyola. També hi apareix Josep Pujol Ferrusola, el tercer fill, a qui, pel que he pogut esbrinar, Trueba mateix va dir que podria haver omplert els quatre episodis ell tot sol, malgrat que ni ell ni ningú de la família ha pogut veure encara el documental. El país vol sentir parlar a la família Pujol i la família Pujol té ganes d’explicar-se, però no es vol perjudicar. Durant els anys del pujolisme, el president va fer créixer l’aurèola del seu personatge nodrint-se del sentiment de familiaritat que ell, la seva dona i els seus fills despertaven en la societat catalana. M’atreviria a dir, fins i tot, que un gruix considerable dels catalans que el votaven a ulls clucs ho feien guiats per un fortíssim sentiment d’identificació, perquè ells podíem ser nosaltres. La confessió de la deixa va esguerrar aquest pacte. Des de llavors res no ha pogut restaurar la trencadissa i crec que no m’erro si dic que tampoc no ho aconseguirà un documental que, fet per fer, tindrà per objectiu final entretenir el seu públic.
L'ictus de Pujol va despullar les ganes del país de parlar-ne, perquè a Catalunya tenim el mal costum –o la covardia– de combregar la gent quan és morta
Mai havia vist tanta gent posar-se el nom de Jordi Pujol a la boca com el dia en què va patir un ictus. No ho havia vist des del dia de Sant Jaume del 2014, és clar, quan vam conèixer l’existència de la deixa de l’avi Florenci. El 12 de setembre passat, el país va despullar les seves ganes de parlar de Pujol, per fi, perquè a Catalunya tenim el mal costum —o la covardia— de combregar la gent quan és morta. I ens vam pensar que es moria. Parlar del president és un terreny que molts no volen trepitjar perquè qualsevol lloança a la seva obra de govern és sospitosa d’encobrir una justificació maldestra al fantasma de corrupció que encara plana sobre la seva família.
Catalunya no ha trobat la manera d’encaixar la figura de Pujol. El temps que triguem a fer-ho és l’espai que guanya Espanya per caricaturitzar-lo i caricaturitzar-nos
Catalunya no ha trobat la manera d’encaixar la figura del president Pujol en la història del país. El temps que hem trigat i trigarem a fer-ho és l’espai que guanya Espanya per caricaturitzar-lo. Per caricaturitzar-nos, perquè aprofiten la identificació de Pujol amb el país que ell mateix emprà per fer-nos de menys. Vosaltres éreu com ell i ara ell no és res; el procés va ser una estratègia per tapar la corrupció; el catalanisme és essencialment corrupte; el nacionalisme català és per a curts de gambals que es deixen ensarronar amb la senyera mentre els escuren les butxaques; la família Pujol Ferrusola sou tots. Encara no ens hem sabut defensar. O no hem sabut explicar perquè no cal que ens defensem.
El país ha silenciat aquesta part de la seva història per tirar endavant però no pot avançar mai del tot perquè negant-se els 23 anys de pujolisme no pot entendre’s
Que Espanya no desisteixi en el seu art deformatiu ens obliga a parlar-ne i això ens fa bé perquè ens empeny a accelerar la construcció del relat que fins ara ens hem negat a trenar. Catalunya espera la mort de Pujol per poder fer servir la perspectiva d’excusa i parlar del seu llegat en pau, però Espanya no ha de tenir aquesta paciència perquè no s’enfronta a cap trauma. El mateix Trueba ha explicat en una entrevista a El Confidencial que "la serie va a ser interesante para el español medio porque hay muchas cosas que ignoraba o que no le han contado". Aquí això no cal perquè entenem què va passar i per això molts callen o fan el joc a la narrativa espanyola. La família Pujol Ferrusola va ser l’esquer perfecte, perquè durant molt de temps Catalunya i Espanya es van lligar l’una a l’altra a través de la corrupció. El procés va desballestar aquesta l’aliança i l’única manera que la Catalunya més acomplexada va trobar de protegir-se va ser fent veure que aquesta aliança mai no havia existit i els Pujol Ferrusola, tampoc. El país ha silenciat aquesta part de la seva història per poder tirar endavant, però no pot avançar mai del tot perquè negant-se els vint-i-tres anys de pujolisme no pot entendre’s. Que avui molts comparin la relació d’Aragonès amb Espanya amb la que hi tenia Pujol n’és una de les mostres més clares. Pujol no és i no va ser Catalunya, però durant molt de temps va representar una catalanitat que la majoria de catalans va sentir seva. El buit ideològic que deixa privar-lo a ells i als seus d’aquest significat ens arrenca la possibilitat de tenir d’una visió sòlida del país que ens queda o, almenys, de tenir-hi una relació amb els comptes arreglats.