"Justícia sense misericòrdia és crueltat"
Sant Tomàs d'Aquino

No hi ha cap necessitat que Jordi Pujol, a punt de fer 96 anys, es traslladi a Madrid, matini per ser a Alcalá de Henares a dos quarts de deu del matí, i sigui així sotmès a un nou reconeixement per part d'un forense de l'Audiència Nacional que determini si està en condicions cognitives de declarar com a processat per dos delictes d'associació il·lícita i blanqueig de capitals pels quals se li demanen nou anys de presó. No n'hi ha cap perquè pot ser reconegut de nou pels forenses catalans, perquè estableixin si el seu estat cognitiu li permet declarar amb totes les garanties i si el seu estat físic aguanta un viatge d'aquesta mena. De tot això, potser el més notori sigui l'establiment d'un estadi de credibilitat superior per als professionals mèdics del fòrum destacats a l'Audiència Nacional que als jutjats de Catalunya.

Fa l'efecte que el tribunal no hi confia o pensa que són pujolistes o que estan pressionats o acovardits per l'ambient de Barcelona, i els seus dictàmens, asseverant que Jordi Pujol no està en condicions de ser jutjat, no són gaire fiables a Madrid. No se m'acut cap altra cosa. I és que el normal és que s'hagués practicat un nou examen forense abans de desplaçar-lo fins a Madrid o, si voleu, que s'hagués desplaçat un forense de l'AN, si és que, en efecte, no donen crèdit a l'examen dels d'allà. Això últim em sembla molt emprenyador per als que han actuat i per a tots els altres. Qualsevol dels dos facultatius pertany al Cuerpo Nacional de Médicos Forenses i llurs informes haurien de tenir la mateixa validesa.

La qüestió que ha de sospesar el tribunal no és només la de l'edat, sinó la de la capacitat cognitiva de l'individu. Els jutges no es poden arriscar a posar en risc els drets fonamentals d'un processat que no sigui capaç de distingir en la seva declaració si en les seves respostes s'està incriminant. No pot sotmetre el reu a un espectacle que afronti la seva dignitat ni fer perillar el seu dret a no declarar contra si mateix. D'altra banda, Pujol té dret a no declarar; és a dir, que podria desplaçar-se a Madrid, ser reconegut de nou, per acabar assegut a la sala de vistes dient que no contestarà les preguntes. En aquest cas, el que quedarà serà el paseíllo.

No se sap gaire bé com la qüestió ha esdevingut de nou un parapet ideològic. Veig els mitjans progressistes molt obstinats a demostrar que no és un cas únic i que tampoc batrà el rècord d'edat per asseure's davant dels jutges. És veritat, un home de 97 anys ja va ser jutjat a Conca per clavar-li un cop de martell al cap a la seva dona. Fins i tot estava en presó preventiva i, amb molta visió de futur, va ser condemnat a onze anys de presó i a onze més de llibertat vigilada, la qual cosa, en cas d'haver-se complert, l'hauria portat a ser un dels espanyols més longeus. El fet és que era un crim de sang comès ja a aquesta edat avançada, cosa que ho canvia tot. Primer, perquè si l'agressor era imputable, era perquè estava bé del cap; i segon, perquè no es pot enviar el missatge social que a partir de determinada edat pots fer tot el que et vingui de gust —igual matar que torturar o jo què sé— perquè en surts impune. Ningú no vol hordes de nonagenaris amb martells o destrals buscant els seus enemics reals o suposats.

El normal és que s'hagués practicat un nou examen forense abans de desplaçar-lo fins a Madrid o, si voleu, que s'hagués desplaçat un forense de l'AN

Això de Pujol no és el cas. Álvaro Lapuerta, tresorer del PP, va ser eximit per demència sobrevinguda de ser sotmès a judici per l'Audiència Nacional en el cas Gürtel. Per molt repulsius que siguin els delictes que afecten el fisc, no hi ha cap comparació possible amb els de sang. O sigui que la clau és l'estat mental de Jordi Pujol i la seva capacitat física per sotmetre's a un viatge fins a Madrid. Fins ara, el tribunal ha assumit que tenia limitacions funcionals severes i li ha permès seguir el procediment des del seu domicili. Què ha canviat ara? Per què no sol·licitar auxili judicial perquè declari des d'un jutjat català?, o, si volen, per què no desplaçar-se el tribunal? Que no serà la primera vegada que un tribunal de l'Audiència Nacional es constitueixi fins i tot a França per prendre declaració. Certament, el fet de treure'l a votar a les eleccions del Barça no va ser la millor idea, que els jutges poden pensar que si està per posar paperetes en urnes, també ho està per al banc dels acusats.

Moltes vegades els ciutadans es demanen si tots som iguals davant la llei i gairebé sempre es responen que no, que no ho som. Normalment, pensen que és la gent del carrer la discriminada, la que obté pitjor tracte, però no deixa de ser cert que de vegades els que han tingut poder deixen de ser-ho perquè són utilitzats de manera exemplaritzant. És molt probable que si Pujol hagués estat un acusat de frau fiscal d'aquesta edat, amb aquests informes i totalment desconegut, s'hauria arbitrat alguna fórmula per evitar-li el que molts veuen com una humiliació i jo veig com un risc. El mateix tribunal ha d'encreuar els dits amb força perquè no li passi res mentre estigui complint les seves ordres. No en va, i sense que s'hagi explicat, s'ha instruït el forense perquè, si s'arriba a produir aquesta declaració, romangui en tot moment al seu costat. Que declarar amb advocat és el normal, però amb metge és molt més estrany. 

Pujol, fins i tot si és condemnat, encara té dos recursos al davant. En cas d'arribar a veure la sentència ferma, tampoc no ingressaria a la presó, perquè a Espanya no s'ingressa les persones perquè morin a presó; encara més, normalment se les excarcera arribat el moment perquè morin en llibertat, ja que es considera més humanitari i d'acord amb les premisses de drets i dignitat que regeixen el nostre sistema.

No hi ha veritable necessitat d'aquest viatge més enllà del paseíllo o més enllà de reafirmar que la justícia avança, que és igual per a tothom i no es deixa enganyar per ningú. El tribunal pot acordar-ho, com va acordar Peinado anar a la Moncloa, i això no va ser obstacle perquè a molta gent li semblés una passada. Aquí torno a allò de no confiar en els forenses catalans, perquè això sí que és molt lleig.