La fal·lera que els articulistes de Vichy han agafat amb Xavier Trias em fa pensar que Espanya no sap viure sense Jordi Pujol. Es recorda poc que Trias és el col·laborador més antic de Pujol que queda viu —si exceptuem el meu amic Lluís Prenafeta, que fa anys que es va retirar de la política—. Macià Alavedra i Ramon Trias Fargas ja fa temps que toquen l'arpa amb els angelets i dubto que s'haguessin avingut a disfressar tan grollerament les llagues de la Barcelona franquista. De fet, quan van voler manar no van congriar orquestres tan entusiastes, potser perquè darrere seu tenien una història massa catalana i massa desmarcada de la dictadura.
Aquest diumenge, Sergi Sol recordava el "foc amic" que va caure contra Pujol en els temps gloriosos del 9-N, quan ell i jo parlàvem quasi cada dia i alguns canvis de camisa semblaven impossibles. A mi m'agradaria aprofitar per recordar que vaig ser un dels pocs columnistes i tertulians que es va desmarcar sense cap ambigüitat de la cacera de bruixes que es va desencadenar contra el president. Vull recordar-ho perquè ningú no oblidi que els sectors que van entregar el poder simbòlic de Pujol als espanyols són els mateixos que ara busquen com uns desesperats la manera de tapar el forat negre que el president va deixar, astutament, amb la seva confessió.
Pujol és un gran polític perquè domina l'art del conjunt buit i el forat negre que va crear amb la seva immolació es podia aprofitar de moltes maneres. Amb la confessió, Pujol va dinamitar el seu món i va deixar via lliure perquè els partits poguessin superar l'autonomia de fet i de pensament. Com és sabut va passar tot el contrari. Sense el patriarca, tothom que comptava una mica en el país va agafar por. El processisme podria haver utilitzat Pujol per explicar com s'havia fet la Transició i per què el fill del president tenia més problemes que Miquel Roca per finançar el seu partit. Però tothom va preferir treure's la corbata i reivindicar un país de feminazis on es mengés gelat de postres cada dia.
Després d'haver denigrat Pujol, els espanyols descobreixen que la seva democràcia es desinfla com un globus, mentre els països de parla catalana es tornen a acostar entre ells ni que sigui a través de la misèria
Potser val més així perquè els primers d'intentar aprofitar el forat negre que va crear la immolació de Pujol van ser els nois de Podemos. Espanya va saltar al coll del president com un gos famolenc sobre una salsitxa enverinada i durant uns anys va semblar que l'estratègia funcionaria. Podemos va servir per distorsionar els debats sobre la independència durant molt temps. Però a poc a poc els nois de Pablo Iglesias i d'Ada Colau s'han convertit en un problema per a Espanya, que no acaba d'integrar-los al PSOE ni tampoc d'eliminar-los. Ciutadans, que també es va alimentar d'aquell gest enverinat i es va escampar per tot l'Estat fins a arribar a Madrid, va preparar el terreny a Vox.
Ara es veu que, sense l'anomenat seny de la Catalunya pujolista, la democràcia espanyola perd la força espiritual i queda en mans de discursos guerracivilistes. És el que l'Enric Juliana va preveure el 2014 quan va dir que Pujol havia deixat un cràter radioactiu de llarga durada. Junqueras no és un líder prou transversal perquè ve d'un partit contrari a la Constitució i ha de fer massa demagògia per poder ampliar l'electorat sense perdre la seva base. Després d'haver denigrat Pujol, els espanyols descobreixen que la seva democràcia es desinfla com un globus, mentre els països de parla catalana es tornen a acostar entre ells ni que sigui a través de la misèria.
En la candidatura de Trias, doncs, s'hi troben la fam i la gana. D'una banda, els espanyols tenen ganes de compactar una mica Catalunya perquè el conflicte nacional no polaritzi tant la seva vida democràtica. No és el mateix que la identitat política de Catalunya giri al voltant del pactisme que al voltant de l'independentisme, sobretot si el millor aliat que tens a Barcelona és un Junqueras en precari, que insisteix en la necessitat de fer un referèndum com el de Montenegro. De l'altra, hi ha el neguit dels convergents. És colpidor de veure com els mateixos que van abandonar Pujol i fins i tot van mirar de prendre-li el partit, ara volen ressuscitar el seu llegat a través de Trias.
Sense el pujolisme, la democràcia espanyola no té prou gruix perquè tota democràcia necessita el consentiment dels perdedors i dels abstencionistes. Pujol va socialitzar aquest consentiment després de 40 anys de dictadura, a través del moralisme, la comicitat i l'autodegradació. Trias és un intent d'ajudar Junqueras a socialitzar de franc aquell conformisme. Junqueras deixa fer, perquè sap que si Pujol treia força de la unitat i de la institucionalització, ell la treu de la divisió i del descontent. Sap que els morts no ressusciten encara que te'ls mengis, i que cada vegada que els independentistes contraris a la taula de diàleg l'insulten perquè parla amb Madrid, l'autonomisme es debilita i els convergents ho tenen més difícil per poder tornar enrere.