Catalunya és un país on un matí surts de casa sent alcalde de Girona i a la nit tornes com a president de la Generalitat. I és el mateix país on un matí vas al Parlament a presentar uns pressupostos i a mitja tarda surts del Parlament sense pressupostos i havent presentat una qüestió de confiança. Una cosa, per cert, que ja va oferir Artur Mas per obtenir el suport de la CUP a la investidura i que la CUP va enviar a la paperera de la història.

Però, passem el concepte “qüestió de confiança” per la traductora matemàtica.

Si al setembre hi ha més diputats (i diputades) que no li donen la confiança a Carles Puigdemont que diputats (i diputades) que sí que li donen la confiança, anem a eleccions. Com que el grup que dóna suport al president té 62 diputats i els contraris en sumen 73, el president no té la confiança de la cambra. Per tant, ara com ara, a la tardor tornarem a tenir eleccions. Apassionant.

Però si al setembre, el president suma més “sís” que “nos” o prou abstencions perquè no sigui possible cap suma de “nos” superior a 62, el president continua i no hi ha eleccions. O sigui, Carles Puigdemont té poc menys de tres mesos per convèncer prou diputats contraris com per salvar la legislatura.

I ara és quan passem la qüestió de confiança per la traductora política.

Aquest dimecres, Carles Puigdemont ha fet de president. Aquest dimecres, el president s’ha tret del damunt l’ombra d’Artur Mas i ha començat la seva pròpia aventura. A partir d’avui Carles Puigdemont ja no és la persona a qui Mas va situar on és sinó el president que es jugarà el càrrec pels seus mèrits i amb els seus recursos.

Carles Puigdemont ha fet el que en llenguatge pujolista és un “mecaguncony” que les bases convergents i algunes d’Esquerra tenien ganes de fer-li fa temps a la CUP. Hi havia ràbia acumulada. Molta. També en llenguatge pujolista ha estat un “qui s’han cregut que som?”. Puigdemont ha fotut un cop de puny a la taula, ha dit prou, ha llançat la pilota al camp cupero i els ha dit: “Voleu jugar? Doncs juguem”. I les bases convergents, que encara no han superat el pas al costat de Mas, han revifat com una planta assedegada el dia que els cau un bon raig d’aigua.

Ara mateix, avui, la CUP és a ulls del món “indepe” que surt al carrer cada 11 de setembre (i també a ulls d’importants sectors cuperos), la culpable que en aquest moment el procés vagi pel camí del pedregar. Insisteixo, això és avui. Demà ja ho veurem, perquè el dia que va marxar Mas, jo el primer, vaig creure que l’expresident havia passat per sobre de la CUP, i no va ser així. I li diré més, va ser exactament al revés.

La inesperada jugada de Puigdemont, doncs, li dóna autoritat i personalitat pròpia, el presenta com algú disposat a jugar fort si cal, fa un pressingcup, dóna prou moral a la tropa convergent com per capgirar les enquestes que no els eren bones, obliga Esquerra a tancar files amb ell (almenys en públic) i obre un nou escenari de negociació que ens farà mirar la CUP, però qui sap si a altres grups de la cambra.

Però la inesperada jugada de Puigdemont també ens situa davant d’un dia de la marmota d’assemblees de la CUP, reassemblees, votacions amb possibles empats, reunions secretes que deixen de ser-ho... I tot això amb aquesta calor. Només de pensar-ho, ja estic suant...