Aquesta setmana ha començat el curs polític 2025-2026 i, com sempre que comença un curs polític, es mira de fer previsions sobre quina serà l’agenda dels pròxims deu o onze mesos a partir de dates fixes al calendari i una certa prospectiva. He de reconèixer que m’ha sorprès una mica la manera com una part important de l’opinió pública ha fet les seves previsions, sobretot per la poca importància que han donat a alguns elements que, per a mi, poden ser claus i de gran transcendència.

El primer és la corrupció. Per més estructural que sigui la corrupció a l’Estat espanyol, no es pot donar mai per descomptada, ja que atempta greument contra la qualitat democràtica dels països, la seva economia, la cohesió social i la seguretat. El curs passat va acabar marcat per la corrupció, tant del PP com del PSOE, que, com en una cursa de relleus, es van passant el testimoni de la corrupció, sigui per la Gürtel o el cas Cerdán, sigui per l’entorn de Sánchez o per Montoro. El curs nou començarà marcat per la corrupció, tant del PP com del PSOE, que, com en una cursa de relleus, s’aniran passant el testimoni de la destrucció de l’adversari, sigui pels judicis que han de començar o per nous casos que surtin.

Puigdemont serà la figura clau d’aquest curs

S’ha posat molt l’accent en si Sánchez tindrà la capacitat d’aprovar pressupostos tal com ha anunciat que pretén fer. Certament és un factor important, tot i que cada vegada més governs intenten tirar pel dret amb pressupostos prorrogats en comptes de votats. Però, més enllà del que pugui pactar amb Sumar —que no té cap alternativa—, o de com avanci el finançament a Catalunya —acord amb ERC cada vegada més difícil de complir—, m’ha sorprès que no se subratlli allò clau: Puigdemont. Aquesta legislatura ha arrencat perquè es va acordar la llei d'amnistia. Llei que s’ha aprovat, sí; llei que s’ha aplicat en part, sí; però el principal actor polític de l’acord, el president Puigdemont, continua a l’exili sense poder tornar a casa. Junts per Catalunya va advertir que ens preparem per veure coses que fins ara no s’han vist. Ja ens anunciaran de què es tracta. Però, si la condició —més explícita o menys— és el retorn efectiu del president Puigdemont, em sembla del tot lògica. La política ha d’anar acompanyada de bona gestió. Però, si només es fa gestió i no es fa política, no estem parlant d’institucions, sinó de gestories. I per sobre de mil arguments pressupostaris que molts voldran vendre, hi ha un elefant a l’habitació. Puigdemont serà la figura clau d’aquest curs. El govern de l’Estat depèn dels vots del seu partit i al seu partit no li estan complint els acords. Qui li demanarà responsabilitat —partits, mitjans i opinadors— si els inunda la corrupció?

Si alcem la mirada, veurem que un dels elements que marcarà el curs polític és el que passarà a França. El primer ministre francès, François Bayrou, ha decidit sotmetre’s a una moció de confiança el pròxim 8 de setembre per un pla d’austeritat. El pla consisteix a retallar quaranta-quatre mil milions a partir del 2026 congelant pensions, reduint salaris i suprimint llocs de treball públics; retallades en sanitat, protecció social i serveis; eliminant dos dies festius per millorar la productivitat. França té un deute públic del 114% del PIB, Espanya del 105%; França té un dèficit públic del 5,8% del PIB, Espanya del 3%; França té una taxa d’atur del 8% i Espanya de l’11%, amb un atur juvenil del 26%. Algú s’ho hauria d’anar mirant, sobretot si es tenen en compte algunes de les mesures que s’han aprovat recentment i algunes que es volen aprovar com a condicionant d’un sí als pressupostos de Sánchez: increment de les pensions, edat de jubilació, reducció de la jornada laboral… Sembla que no han acabat d’anar bé a l’economia francesa durant els darrers anys i ara les volen revertir. No els serà fàcil. A cals veïns venen núvols. I a casa els més rics, quina és la previsió? Com encara el futur Alemanya?

Segons el seu canceller Friedrich Merz “l’estat del benestar, tal com existeix avui, ja no és sostenible des del punt de vista financer”. I va anunciar reformes estructurals sense augmentar impostos a les PIMES —això dels impostos a les PIME a Espanya ho haurien d’escoltar bé. Merz debatrà sobre el futur de l’estat del benestar amb els seus socis de govern de coalició, els socialdemòcrates —impensable això a Espanya—, en un país on el deute públic és del 63% del PIB, el dèficit del 2,7 i l’atur del 3,5. Si cap d’aquestes tres qüestions marca el curs polític a Espanya, tindrem problemes. Ja hi ha la corrupció, que és estructural. Però cal defensar l’estat de dret davant d’aquells que volen incomplir la llei perquè el president no torni. I l’estat del benestar davant els qui n’abusen i el faran insostenible.