"Mai no és tard per al penediment i la reparació"
Charles Dickens
"Londres. Fa poc que ha acabat la temporada de Sant Miquel, i el Lord Canceller és a la seva sala de Lincoln’s Inn. Un temps implacable de novembre". Així arrenquen les nou-centes pàgines de l'inacabable plet de Jarndyce contra Jarndyce en què Dickens ateny la seva novel·la més complexa i madura. Just en aquest temps boirós i fangós en què la història del Casalot comença a ser relatada, està previst que acabi el torcebraç de Puigdemont contra Llarena. Igual que l'inacabable plet de Jarndyce contra Jarndyce, el temps ha esborrat, en molts casos, fins i tot el motiu jurídic de la discussió, que, avui dia, pocs poden explicar ja en què se substancia. El temps és bàlsam que tot ho cura. El temps i les circumstàncies.
Que ahir quedés inutilitzada per votació la ponència de Macías sobre el recurs d'empara de Turull al Tribunal Constitucional —cosa que es donava per descomptada— deixa el camí expedit perquè el pròxim dia 6 d'octubre s'aprovi una nova ponència que, aquest cop sí, assumeixi les tesis proclius a l'empara i permeti dictar sentència a favor d'aplicar-li l'amnistia. Sabem, perquè en petit comitè la mateixa Sala Segona ho ha deixat clar, que una vegada que aquesta sentència es publiqui, el tribunal procedirà a aplicar-la a tots. Els magistrats del Tribunal Suprem esmenten la data del 26 d'octubre com la més probable perquè aquest procés s'iniciï i tant Puigdemont com Comín i Puig es vegin a continuació amnistiats i, per tant, puguin tornar lliurement. Novembre és, doncs, el mes; malgrat que l'escalfament global potser no en farà el clima tan implacable ni dickensià.
A partir d'aquesta previsió jurídica, la decisió del retorn dependrà d'ells. Certament, com escrivia Boye, quan els jutges han de baixar del burro, ho van fent a poc a poc i subtilment, com perquè no es noti. D'aquí la interlocutòria anterior de Llarena, que no pretenia sinó baixar subtilment l'esglaó. La resta es dona per descomptat. Tan per descomptat que en els cercles de poder i mediàtics madrilenys ja no se'n fa qüestió. No es posa el crit al cel. No es treuen banderes als balcons i no es tracta que, com vaig sentir l'altre dia en una tertúlia catalana, la M30 estigui apostant per fer oposició amb Ceuta, o no només. Es tracta, en efecte, que el tema està amortitzat i que, estant-ho, probablement és al PP a qui més beneficia que s'acabi l'anomalia permanent que suposa que Puigdemont continuï a Waterloo. Ja ningú no nega que hi ha hagut contactes. Ja tothom veu que les lleis més destructives previstes per Sánchez per avançar cap a un sistema molt semblant als il·liberals han estat aturades amb el suport de Junts. Encara més, els dic, fins i tot jutges molt bel·ligerants amb l'amnistia reconeixen en privat i en públic, potser fent una mica de conya, que al final caldrà agrair a Puigdemont la barrera de defensa democràtica enfront de la deriva de Sánchez.
Que Puigdemont torni sense trepitjar una presó és el seu triomf; que altres estiguin en risc de trepitjar-la ara, el que se'n diu justícia poètica
El que no sabem és com anirà a les acaballes del govern espanyol el retorn. Si bé és cert que els socialistes semblen tenir certa esperança de poder esgarrapar els vots de Junts per a alguna coseta encara. Cap de bona. D'aquí aquest últim envit a Europa en què afirmaven que vetarien l'entrada d'Albània o Montenegro perquè no permetrien l'admissió de més llengües oficials si no s'accepta el català. No s'esdevindrà. Els socis comunitaris parlen d'"amenaça buida" i d'intent d'incloure "polèmiques internes" en afers clau comunitaris. Els ha durat un pensament i era sabut. Com gairebé tot el que el govern espanyol intenta en aquests darrers i escleròtics mesos, era un brindis al sol.
O sigui que Puigdemont serà lliure en el temps en què Dickens comença a relatar-nos el plet etern de Jarndyce contra Jarndyce i Feijóo tindrà un maldecap menys i les mans més lliures per a establir aliances en temes comuns, com, d'altra banda, ja han estat fent fins ara al congrés. A Madrid, així en general, la curiositat té més a veure amb quin serà el paper del retornat a Junts i si al final acabarà menant una plàcida vida d'ex-MHP o si continuarà implicat en el partit i sent candidat. Diria que alguna d'aquestes preguntes també assalta membres del seu partit i altres polítics catalans. També es pregunta el gran Madrid, no creguin, si, quan perdi les eleccions, Sánchez pensa quedar-se de líder de l'oposició o si se n'anirà d'una vegada per a permetre al PSOE treure's de sobre el fang i intentar tornar a ser un partit decent. Sobre això hi ha moltes discussions; algun dia els les explico.
Saben que sempre vaig defensar que el procés no hauria d'haver acabat mai en la via penal i que Rajoy, amagant-se rere la toga de Mazas, la va fer molt grossa. Saben que no em vaig oposar a l'amnistia —per molt que així ho digui el fitxer d'Interior, que ja he denunciat davant l'AEPD—, tot i que vaig criticar i criticaré la barra d'un Sánchez que va acabar la campanya electoral prometent als seus votants que portaria com fos Puigdemont per a asseure'l al banc dels acusats i va acabar negociant-hi una amnistia no per les seves conviccions, sinó perquè li calien set vots.
Tot arriba a la vida, també el final de la lectura del llarguíssim El casalot. Que torni sense trepitjar una presó és el seu triomf; que altres estiguin en risc de trepitjar-la ara, el que se'n diu justícia poètica.