Carles Puigdemont ha plantejat les eleccions del 12-M com un plebiscit de la seva figura política dins l’independentisme. Per això ha configurat una llista electoral mitjançant el mètode estalinista de tota la vida (a saber; anotar una sèrie de noms i de números per després passar-los a un partit que es limiti a dir “amén”) i s’ha dedicat a arraconar l’espai d’Esquerra amb una eficàcia prou digna. Cal dir que Oriol Junqueras li ho ha posat ben fàcil, perquè el fitxatge de Tomàs Molina ha funcionat fins que el nostre exmeteoròleg nacional ha gosat obrir la boca –bàsicament, per cagar-la a cada frase– i les llistes dels republicans no dissimulen l’exili massiu de quasi tots els consellers de l’actual Govern en funcions, la majoria dels quals, també cal dir-ho, havien tingut la gràcia de passar del tot desapercebuts fins als resultats de l’informe PISA i un terrible assassinat a Mas d’Enric.

Aquests darrers dies, hem vist el pobrissó Pere Aragonès fent el que pot per treure el cap en la confrontació electoral, fins al punt de suplicar un debat a tres, a dos o al-que-sigui, contra Puigdemont, si cal pagant-se un taxi a la Catalunya Nord. Actualment, la dissortada realitat de l’independentisme s’escenifica en una lluita aferrissada per no acabar en segon lloc (encara que sigui entre els perdedors), tot i que el president 130 encara faci l’esforç de situar el votant davant el dilema “o Puigdemont o Sánchez”. La cosa té certa gràcia, sobretot si hom repassa amb atenció el discurs del president a l’exili d’ahir mateix a Elna, un speech triomfant que és tot un homenatge a la retòrica pujolista de tota la vida; de fet, si jo fos el president Pujol trucaria urgentment al nou palau presidencial de Vallespir per exigir pasta en drets d’autor. Perquè això sí que és “trolejar”, que diria en Pere.

Val la pena repassar la intervenció, insisteixo, perquè és un autèntic homenatge als gloriosos anys noranta. Ho té tot: la necessitat de fer país i no pas de fer partit, l’obligació de continuar la feina que van fer els ciutadans i que la majoria independentista va incomplir (Puigdemont devia oblidar qui va suspendre unilateralment la DUI al Parlament; that is to say, ell mateix), va tornar a reclamar que a la cambra catalana es pugui parlar de república o d’independència i –d’entre tots els membres de la seva llista– va destacar-hi la presència d’Isaac Padrós (el primer invident ocular que va fer la volta sencera a Menorca en Caiac), l’escriptora racialitzada Ennatu Domingo (l’equivalent pujolista del Mohammed de tota la vida) i, evidentment, l’empresària Anna Navarro –abans Anna Schlegel–, que és la reencarnació moderna del caçador de talents que fou Andreu Mas-Colell.

Actualment, la dissortada realitat de l’independentisme s’escenifica en una lluita aferrissada per no acabar en segon lloc (encara que sigui entre els perdedors), tot i que el president 130 encara faci l’esforç de situar el votant davant el dilema “o Puigdemont o Sánchez”

La llista de pujolismes resulta inacabable. Servidor fins i tot va emocionar-se –perquè recordar la joventut sempre fa patxoca– mentre Puigdemont recalcava que, quan un president de Catalunya va pel món, és important que digui a tothom que no és el representant d’una comarca o regió de l’estat, sinó d’una nació mil·lenària (traduït al llenguatge de l’avi: jo quan parlo amb líders internacionals no els dic que presideixo la Generalitat, perquè no saben què coi és; els recordo que soc el president de Catalunya!). El pujolòmetre de Puigdemont devia saltar pels aires en finalitzar l’arenga, quan recordava a la tropa d’Elna que això de la nació no és una entitat abstracta, sinó el govern responsable d’un indret on valgui la pena viure, treballar i criar els fills. Carles, si el discurs arriba a durar un quart d’hora més, t’hauria faltat poc per acabar cridant: “qui s’han pensat que som, nosaltres?”

En plena èpica de la tercera via, Puigdemont fins i tot va recordar que, fet i fet, fins i tot als no independentistes (vaja, als espanyols) els interessa molt més un Govern presidit per ell, que els garanteix un poder judicial una mica menys fatxa. El que m’ha colpit de tot plegat –posats a treballar pels damnificats que superen els obstacles de la vida– és que Puigdemont i Junts hagin obviat de les llistes electorals les diputades de la formació que van denunciar conductes abusives d’alguns dels seus mascles. De fet, em va estranyar que el president 130 no fes cap mena de referència a la denúncia que el seu –en teoria– partit ha emès contra els advocats de l’associació Arrels (especialitzada en violències masclistes en l’àmbit laboral) i algunes de les treballadores de la Comissió d’Investigació de situacions d’assetjament del Parlament. Però suposo que d’això se n’ocupa en Dalmases.

Resumint la cosa, Junts ha decidit perllongar una mica l’època de la resurrecció de Jesucrist (en això ha fet com Puigdemont, que va retornant al territori en etapes ciclistes, de Waterloo al Vallespir), però aplicat al seu etern fundador. Jo d’en Pujol respiraria ben tranquil: finalment, estimat Molt Honorable, ha arribat la teva restitució i el teu llegat està en bones mans. Pots respirar tranquil. Tites, tites.