A Catalunya hi ha entre 200 i 300 ràdios públiques. D’aquestes, n’hi ha una que té registrada com a marca pròpia la frase “La ràdio nacional de Catalunya”. Suposo que ho heu sentit tants cops que no cal que us desveli de quina ràdio es tracta. De fet, al web de 3Cat, a l’apartat Catràdio, aquesta frase es pot llegir a la capçalera. Tot i això, aquesta setmana corria per les xarxes una captura de pantalla d’una notificació que la ràdio enviava als subscriptors de la seva aplicació. Al costat del símbol de la ràdio, hi apareixia com a destacat en lletra majúscula “La pública t’informa” i anunciava un ampli desplegament dels serveis informatius de Catalunya Ràdio per seguir l’última hora de la Flotilla que anava a Gaza.
No vull generar cap molèstia a qui sigui responsable d’aquest fet, ja que és una anècdota. Tot i això, em serveix d’exemple d’una dinàmica que fa temps que dura i que sí que vull subratllar perquè la considero bastant negativa per a Catalunya: la modificació de l’imaginari col·lectiu dels catalans per passar d’un marc mental de nació —nacional— a un marc mental administrativista —públic— que va començar amb força amb el primer tripartit, l’any 2003, que volia esborrar el pujolisme.
No era fàcil d’explicar que, per fer evident un canvi en el govern d’un país, aquest país hagi de deixar de ser tractat com una nació. Perquè si és així, llavors és que no estem parlant d’un canvi de govern, sinó que és un canvi d’una altra cosa. En aquell moment, no se’n van sortir del tot. Dins del tripartit hi havia Esquerra Republicana i per a ells això devia ser complicat, per això es van començar a treballar idees per superar el nacionalisme, com el republicanisme o l’independentisme. Però les llavors estaven posades: renúncia explicita al nacionalisme, com si el nacionalisme no pogués ser d’esquerres. I sobredimensionament d’allò públic confrontant-lo amb allò privat o concertat, quan és ben característic de Catalunya.
No pots exigir ambició nacional als mitjans públics si vas ser el creador de l’independentisme no nacionalista
Vint anys després, i no havent reeixit en assolir la independència, ens trobem que falta la idea de fer país en tots els àmbits públics: escola, mitjans, administració. Tampoc hi ha l’esforç per la qualitat, en tenen prou amb ser, no els cal fer. És una qüestió important, ja que tots els països, fins i tot els que tenen reconeixement d’estat independent, desenvolupen polítiques per enfortir la seva sobirania i protegir la seva identitat nacional, governi la dreta o l’esquerra. A Catalunya, que no és un estat, que no disposa de les eines d’un estat i que té un estat en contra, la idea de fer país hauria de ser prioritària. Però no pots exigir català a l’escola si vas ser l’inventor de l’independentisme en castellà. No pots exigir ambició nacional als mitjans públics si vas ser el creador de l’independentisme no nacionalista. No pots exigir compromís a la societat civil si has perseguit, perjudicat i estigmatitzat tot allò que és privat o concertat.
Les banderes que s’han alçat i alça l’esquerra i bona part del jovent del nostre país contradiuen la tradició històrica que ha permès a Catalunya superar els problemes i avançar: la consciència i voluntat de ser una nació i una societat civil forta. Desconfiada de posar-ho tot en mans dels governs —que gairebé sempre hem tingut en contra nostra. Orgullosa de la seva capacitat de fer la feina ben feta i de crear riquesa. Però ara també incapaç de reivindicar-se davant el canvi mental del país. Hi ha entre 200 i 300 ràdios públiques a Catalunya. Només una és reconeguda com la Ràdio Nacional. En l’era on el que més importa és destacar la característica que et fa diferent, alguns creuen que cal subratllar el seu caràcter públic.