Com vaig dir la setmana passada en una piulada a la xarxa social X: crec que el que està pujant no és l’extrema dreta, sinó la indignació. No soc de fer anàlisis polítiques, bàsicament perquè soc filòloga i no politòloga i perquè la política m’avorreix una mica, però avui donaré la meva humil opinió del que crec que està passant al nostre país (Catalunya). Abans que res, disculpeu que em fiqui on no em demanen, però crec que cal que algú de la classe mitjana (una classe en procés d’anihilació) expliqui el seu punt de vista, perquè hi ha gent de les altes esferes que, segons sembla, no té ni idea del que passa als altres estrats socials. La meva humil opinió es basarà en un petit estudi de camp que he fet els darrers anys, que ha consistit a llegir notícies, analitzar el que diu la gent a les xarxes socials, als bars, al carrer…; en definitiva, a escoltar i a observar sense prejudicis i sense jutjar la gent (una mirada el màxim d’objectiva possible, tenint en compte que som humans i que tenim un inconscient que sempre en fa de les seves).

No cal ser gaire intel·ligent ni haver estudiat ciències polítiques per veure que basar la teva estratègia política en ser un mal menor (seria molt pitjor que ens governés l’extrema dreta!), no és la millor manera de fer política. És a dir —que dit així queda molt suau i, de suau, no en té res—, és inacceptable que en una democràcia un partit polític continuï governant després que hagin sortit a la llum no sé quants casos de corrupció i d’assetjaments sexuals entre els cercles personals i dels principals col·laboradors del president del govern espanyol (el cas Begoña Gómez, el cas del germà de Sánchez, el cas de l’ex fiscal general, el cas Ábalos, Koldo, Cerdán…; necessitaria tot un dia per citar-los tots). L’oposició —fins fa poc— més forta en l’àmbit estatal, el PP, tampoc es queda curta (començant per Carlos Mazón amb la DANA, passant pels casos d’assetjament sexual i acabant amb el cas Gürtel, entre d’altres, òbviament). Cada dia que passa apareix un nou cas d’assetjament, de corrupció; xoca algun tren de la nostra estimada Renfe; es deteriora més i més la infraestructura ferroviària d’Adif sense que ningú hi faci res, o hi ha alguna nova incidència a Rodalies.

Això sí, acollim més gent, sobrecarreguem encara més el sistema, que, si no, no podrem cobrar les pensions

A Catalunya, a tots aquests casos d’assetjament, de corrupció i de mala gestió, cal afegir-hi el fet que els partits que ens havien promès la independència —Junts i ERC, principlament; deixo de banda la CUP perquè durant el procés es van dedicar a boicotejar qualsevol intent d’independència i perquè són més extremistes que els que ells anomenen d’extrema dreta, parlo per experiència pròpia— i que no pactarien mai amb els partits que van activar el 155 —el PP amb l’ajuda del PSOE, un partit teòricament d’esquerres i tolerant amb les diferències culturals, sobretot si es troben en algun país musulmà a centenars de quilòmetres d’Espanya—, responsables, tots ells, que fotessin cops de porra als catalans —gent gran inclosa— que van anar pacíficament a votar —els familiars dels mateixos juntaires i republicans també hi eren, la qual cosa accentua encara més el patetisme de tot plegat—, van pactar amb el PSOE i no van declarar la independència —més enllà d’un espectacle teatralitzat de trenta segons que ens va fer saltar el cor a tots els catalans. Doncs bé, el coitus interruptus d’aquell 27 d’octubre del 2017 va ser l’inici del descontentament dels catalans, de la sensació d’haver estat estafats, enganyats i maltractats no només per Espanya —que era d’esperar—, sinó —el que és pitjor— pels nostres. Si no pots complir les teves promeses —no pactar mai més amb el PSOE o declarar la independència, per exemple—, no les facis, és molt lleig, sobretot si has tingut tot el suport de centenars de milers de catalans, que cada dos per tres sortien al carrer amb llacets grocs i el que calgués (enriquint així uns quants oportunistes) i que van aguantar un ruixat de cops de porra per fer realitat el seu somni de veure una Catalunya independent. És completament lògic que després d’ensopegar tantes vegades amb la mateixa pedra, no es tornin a creure ni una més de les teves promeses.

Però la història continua: a tot això cal sumar-hi que durant el govern del PSOE —repeteixo, un partit d’esquerres, que teòricament es preocupa pel benestar dels seus ciutadans—, tot i cobrar trinco-trinco tots els impostos, han deixat que la sanitat, l’educació, l’AVE (del qual n’estan tan orgullosos per la llargada de les seves vies) i tot el sistema ferroviari, els serveis socials, la seguretat dels ciutadans… facin aigües. Un parell de puntualitzacions perquè s’entengui millor com actua el PSOE (les diferències entre el que diuen i el que fan). Al seu programa electoral de les eleccions generals del 2023 hi diu: “Apoyo a las empresas y autónomos en su proceso de modernización, impulsando el emprendimiento y el crecimiento empresarial”. Que li preguntin a un autònom si es pot modernitzar gaire amb el que paga de quota d’autònoms i si està content amb la jubilació que li quedarà tot i anar escanyat cada mes. I la segona: en el mateix programa electoral hi diu (llegiu-lo tot perquè ni Berlanga ho superaria): "Avanzamos hacia una España más verde, más digital y cohesionada, un país en el que la movilidad y el transporte serán herramientas decisivas para la igualdad de oportunidades de las personas". Cal que digui què en penso, de la qualitat del transport a Espanya i a Catalunya? Aquestes —ho torno a repetir!— són les esquerres del nostre país, el mal menor, els que ens han de salvar de la terrorífica extrema dreta que treu el cap a tot Europa.

Davant d’aquesta perversitat i d’aquesta clara manipulació discursiva, què pot fer un ciutadà? A qui ha de votar? Ha de votar? On van a parar els diners que tan amablement entrega —conjuntament amb la resta de ciutadans— per tenir una sanitat, una educació, un sistema ferroviari, uns serveis socials —i tantes altres coses— com Déu mana? Qui se’ls queda? Com molt bé va dir un membre de la família Zamorano-Álvarez (la família que va perdre quatre familiars a l’accident ferroviari d’Adamuz —caldrà veure si ha sigut o no un accident, perquè hi ha molts testimonis que diuen tot el contrari—): “¿No se os cae la cara de vergüenza? En vez de arreglar lo nuestro, con nuestros impuestos […] y son responsables de unos asesinatos […] le pido ayuda a todos los ciudadanos, a todos los españoles, para echar de una vez, que se vayan este grupo de Gobierno, que se vayan desde ya”. Això sí, acollim més gent, sobrecarreguem encara més el sistema, que, si no, no podrem cobrar les pensions. Al pas que anem —entre els accidents ferroviaris, les danes, les llistes d’espera als hospitals, els joves que emigren perquè aquí no es poden guanyar bé la vida, la delinqüència que hi ha als carrers (tot i que molta gent de les altes esferes la negui perquè suposo que allà on viuen no n’hi ha), els assassinats per part de les parelles…— potser no ens caldrà pensar en les jubilacions perquè no hi arribarem. Però sobretot voteu-nos, perquè, si no, pujarà l’extrema dreta. Hi ha algú al volant en aquest país?