El primer dia de juny del 2018, es va dur a terme la moció de censura contra Mariano Rajoy. Va ser la primera, i de moment l’única, que ha prosperat mai a Espanya des del final de la dictadura. Només uns dies abans, s’havia fet pública la sentència de l’Audiència Nacional relativa al “cas Gürtel”, que certificava la corrupció estructural del PP des de la seva fundació al voltant d’una estructura paral·lela i secreta de finançament del partit. La cirereta havia estat la declaració del mateix Rajoy al judici en qualitat de testimoni, que la mateixa sentència va deixar clar que no havia estat fiable ni creïble. És a dir, tot un president del govern espanyol hauria mentit en un judici, on els testimonis tenen l’obligació de dir tota la veritat. La votació que va desallotjar Rajoy de la Moncloa i va investir Pedro Sánchez va aglutinar tots els partits que, set anys després, formen l’anomenada majoria de la investidura del líder socialista, és a dir, tota l’esquerra espanyola i tots els partits nacionalistes, a excepció de l’únic diputat d’UPN.

Confesso que no vaig ser mai cap entusiasta d’aquella moció de censura, i no pas per cap simpatia envers Mariano Rajoy ni el seu partit. Els meus recels tenien l’origen en dos factors: la motivació de la moció de censura i les perspectives de futur en relació amb allò que a mi m’interessa, que és Catalunya. En primer lloc, la majoria que va elegir Pedro Sánchez a la moció de censura ja existia prèviament. Si Rajoy havia estat investit el 2016 va ser perquè 68 diputats del PSOE es van abstenir per facilitar-li l’accés a la Moncloa. Per tant, dos anys després, la moció de censura va ser un gest reactiu, emocional, davant la sentència del “cas Gürtel”. Va ser una barreja d’eufòria i d’histèria, amb altes dosis de voluntat de revenja entre els catalans per l’aplicació de l’article 155 per part de Rajoy. Va ser una moció visceral, impulsada també per la voluntat d’alguns personatges de creure’s estadistes. Però quan el confeti i la purpurina van caure a terra, ja es va veure que no hi havia cap programa polític al darrere, cap intenció estratègica, cap full de ruta. L’objectiu de la moció era treure Rajoy a qualsevol preu, no pas investir un president nou. No hi havia cap pla per a Catalunya, més enllà de la retòrica i el to més amable del socialisme espanyol.

Crec que si el mateix Sánchez vol arribar fins al 2027, cal exigir-li noves condicions, perquè la situació ha canviat

A principis del segle XIX, el patriota irlandès Daniel O'Connell va dir una frase que va fer fortuna: “la dificultat d’Anglaterra és l’oportunitat d’Irlanda”. Aquesta idea va esdevenir nuclear en l’estratègia republicana irlandesa, i per això, per exemple, l’Alçament de Pasqua del 1916 es va dur a terme en plena Primera Guerra Mundial, quan el Regne Unit estava enfangat fins als genolls a les trinxeres d’arreu d’Europa. Ho veiem també ara amb el Brexit, quan hi ha remor a les fronteres d’Irlanda del Nord pel lliure pas de persones i mercaderies. D’aquesta idea, els catalans en podríem treure alguna lliçó. Perquè, en general, sempre hem actuat a l’inrevés. Podríem dir, fins i tot, que el nostre lema ha estat “la debilitat d’Espanya és la feblesa de Catalunya”. El cas més evident és la Guerra Civil Espanyola, quan els catalans ens vam fer matar en una guerra entre nacionalistes espanyols en comptes d’aprofitar el conflicte per tocar el dos o per fortificar-nos a Catalunya. Sempre fem el mateix, i per tant sempre obtenim els mateixos resultats. D’alguna manera, caldria recuperar aquella famosa frase de Francesc Cambó, dita en un míting al Teatre Bosc el novembre del 1918: “Monarquia? República? Catalunya!”.

Per això no és bona idea especular ara amb cap moció de censura contra Pedro Sánchez, que, d'altra banda, suposaria l’accés al govern d’una coalició ultra entre el PP i Vox. Però tampoc crec que convingui, simplement, deixar caure el govern del PSOE i provocar l’avançament de les eleccions, que també durien a un govern de PP i Vox. Com a màxim, es podria forçar una qüestió de confiança perquè Pedro Sánchez revalidés el seu suport. Però crec que si el mateix president vol arribar fins al 2027, cal exigir-li noves condicions, perquè la situació ha canviat: el govern espanyol és més dèbil que mai, el seu negociador ha hagut de dimitir, la confrontació a Espanya és insuportable i la imatge internacional de la política espanyola és digna d’una república bananera. La debilitat del govern espanyol és causada pel mateix PSOE i pel desgavell de Sumar, no pas per causa dels socis externs. Per tant, cal que bascos, gallecs i sobretot catalans li apugin el preu. Pedro Sánchez té l’aigua al coll i només els nacionalistes “perifèrics” el poden salvar. Per allargar-li el bastó calen noves condicions. No cal donar-li suport només per aturar el PP; cal fer-li veure que la seva debilitat és extrema, existencial. Els britànics fa temps que van deixar escrit que en política no hi ha amics ni enemics, sinó interessos. És aquesta una altra bona lliçó: quin és l’interès de Catalunya? Una cosa és òbvia: l’interès de Catalunya no és ni el PSOE ni el PP.