Ens trobem en el revival autonòmic de l'any 2011 i en el moment nacional del 96. Al maig de fa catorze anys, Zapatero estava a punt de convocar eleccions i a les autonòmiques va patir la pèrdua de poder territorial més gran del PSOE. Aleshores va salvar el graner socialista d'Andalusia. Avui només conserva Catalunya com a plaça forta amb Salvador Illa, sense les majories del llavors bastió del sud. Ara aquest cicle electoral autonòmic el marca el PP i la posició de sortida del PSOE no pot ser pitjor. El partit està sumit en el xoc dels casos d'assetjament i corrupció. Mentre que el govern espanyol intenta que siguin un capítol més i puntada de peu cap endavant, la frenada en sec de les seves intencions de girar full i convocar el 2027 la imposen cada vegada més els socis. És probable que a curt termini metabolitzin el ‘cas Salazar’ i la cascada de dimissions per presumptes assetjaments sexuals, però no la corrupció. Aquest camí serà llarg, dolorós i anirà in crescendo
La implicació de la SEPI a través del seu expresident ha desbordat la càpsula on pretenien acotar el trio tòxic Cerdán-Ábalos-Koldo. Els contractes públics afecten tres ministeris amb els seus departaments implicats, per molt que fossin contractes d'urgència. L'entrada en el cercle de corrupció de la SEPI com a màxima plataforma de contractació pública de l'Estat implica càrrecs nomenats per la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, a més del rescat de Plus Ultra i, per extensió, Air Europa, i les ramificacions a Transició Ecològica i Transports, amb la influència des del partit (Leire Díaz), el govern espanyol (la SEPI) i Servinabar, propietat de Santos Cerdán segons l'UCO. La militant que pretenien deixar en un satèl·lit aliè al partit tenia més pes del que han reconegut fins ara. Els seus càrrecs públics a ENUSA i Correus traeixen la idea de l'afiliada freak. Són càrrecs a dit en forma de premi acordats pel partit. Tampoc no serveix dir que el PSOE eren els ja exsecretaris d'Organització. En definitiva, encara que Santos Cerdán i Ábalos siguin la imatge de la corrupció a ulls de l'opinió pública, els escorcolls, les testificals i les noves imputacions per venir que derivaran del ‘cas SEPI’ contaminen i atrapen tot el govern espanyol.
El revulsiu dels casos d'assetjament sexual ha agitat internament el PSOE com mai d'ençà que Sánchez va guanyar les primàries. La pregunta ara, des de moltes federacions, és si Pedro Sánchez té legitimitat per ser president del govern espanyol sense assumir responsabilitats, amb una cúpula orgànica que ha dirigit el partit durant set anys i ha mutat en banda criminal.
Hi ha veus del PSOE preguntant-se internament, qui queda per demanar a Sánchez que convoqui?
Mentre responen a la gran pregunta, la debilitat davant el cicle electoral és màxima a tots els territoris. Estan cremats el candidat d'Extremadura, Miguel Ángel Gallardo, la ministra portaveu Pilar Alegría a l'Aragó i María Jesús Montero a Andalusia. Tots tres amb moltes opcions de compartir el mateix titular del pitjor resultat electoral a cadascuna de les places.
Gallardo, a més del processament pel cas del germà de Sánchez, no ha sabut fer oposició a l'executiu de María Guardiola ni se li coneix cap intervenció com a diputat de l'Assemblea, després de carregar-se mitja llista per entrar-hi. Pilar Alegría no només arrossega la mala gestió del destituït Paco Salazar. No ha trepitjat l'Aragó durant aquesta legislatura i té el partit desmembrat per fer campanya, dessagnat internament després d'un procés post-Lambán traumàtic. Costa més de preveure com arribarà Montero a Andalusia —si hi arriba. L'operació contra els anys a la SEPI de Vicente Fernández desgastarà Montero per la mateixa naturalesa de la causa judicial. D'aquí al juny, caldrà sumar la guerra oberta en el si de la federació andalusa moguda pels defenestrats des de les primàries Sánchez-Susana Díaz.
El PSOE entra en el seu pitjor cicle electoral de la història recent. El previsible és la seva caiguda a Andalusia, l'Aragó, Extremadura i Castella i Lleó. No hi ha cita salvable en un camí lent que anirà obrint les fractures que acabaran per assenyalar Sánchez com a artífex d'un partit que acumula derrotes. Hi ha veus del PSOE preguntant-se internament, qui queda per demanar a Sánchez que convoqui? No serveixen els ja amortitzats Felipe González o Emiliano García Page. Tots dos escenificaran aviat aquesta ruptura, però caldrà un moviment com el del 'Me too' de les dones del PSOE per moure Ferraz i la Moncloa. Ara per ara, els socis no giren full. Se'ls assenyala per la falta de contundència en llurs accions. No hi haurà revolució de canvi de govern espanyol ni grans girs de guió a Presidència. Mentre el malestar serà un degoteig continuat que, més que buidar-se, s'acumula. El desbordament és més a prop que les ganes de Pedro Sánchez per aclarir les múltiples crisis.