Per si no havia quedat prou clar amb el què portem consumit de segle XXI, ara s’està comprovant que només hi ha un motor polític tant o més poderós que l’econòmic: la identitat. I l’autèntica igualtat entre ciutadans arribarà el dia que tothom tingui els mateixos drets de sentiment de pertinença que el veí del costat. I, actualment, hi ha uns veïns que se senten identificats amb una selecció esportiva concreta mentre que n’hi ha uns quants que no tenim aquest dret. Ja sé que al món, i a Catalunya, hi ha problemes molt més importants, com l’habitatge, els salaris baixos o les infraestructures. Però aquests mateixos problemes hi són per als seguidors de La Roja i no per això renuncien al seu dret a lluir samarreta, ni tampoc ho troben incompatible. A més, per acabar de rematar la possible acusació de demagògia, l'oficialitat de les diferents seleccions esportives catalanes no és una decisió econòmica sinó política. El reconeixement internacional no costa diners, costa una cosa molt més cara: que Espanya admeti el dret dels catalans a tenir la seva selecció i que, fins i tot un dia, es pugui disputar un partit d’uns contra altres igual que Anglaterra es pot enfrontar a Escòcia.

L’existència d’una selecció nacional en qualsevol competició internacional provocaria un sentiment d’arrelament a Catalunya com pocs factors ho farien. Sé que pot sonar a lleugeresa però no ho serà tant si mai s’ha permès ni tan sols la possibilitat de contemplar aquesta oficialitat. La prova més evident que una selecció catalana jugant un Mundial de futbol és un element poderosíssim és que Espanya ho veta a la UEFA i a la FIFA. I vet és una paraula tan administrativa com suau comparada amb la posició de combat polític que sempre ha tingut amb aquesta qüestió. Dit d’una altra manera: el debat sobre l’oficialitat de les seleccions catalanes pot ser frívol, però els catalans també tenim el mateix dret a ser igual de frívols que els espanyols, que tenen plaça al Mundial (i a Eurovisió; una altra palanca de pertinença nacional que se li nega a Catalunya).

Després de l'oficialitat del català a Europa, el finançament i les competències en immigració, la següent batalla serà per aconseguir les seleccions esportives nacionals

La reivindicació de les seleccions esportives nacionals és quasi tan antiga com l’existència de cada esport però si ara ho trec a relluir i titulo l’article amb el pronòstic de “Pròxima estació” és perquè molt probablement s’aprofitarà aquesta legislatura de minoria absoluta del PSOE per provocar moviments tectònics en aquest sentit. L'oficialitat del català a Europa trigarà més o trigarà menys, però s’acabarà aconseguint. S’acabarà trobant una fórmula perquè, igual que els Mossos, l’educació o la sanitat, la Generalitat també tingui les competències en immigració. I serà més tard o serà més d’hora però el replantejament del model de finançament de Catalunya també formarà part de l’agenda. I en aquesta fase s’hi acabarà afegint el conflicte, perquè ho serà, de les seleccions esportives nacionals. És una font d’arrelament tan poderosa (especialment entre els joves i els nouvinguts) com ho serà l’oposició que generarà en la mateixa estructura profunda de l’estat, que es resistirà tant com podrà a aquesta fita.

Serà una batalla política més fonda que la simple brega per un canvi en el color de l’equipació. El nacionalisme espanyol, particularment el del PSOE, té detectat, après i executat que és molt més hàbil generar un sentiment d’adhesió nacional des de la seducció a través de quelcom atractiu i guanyador (sigui un Òscar per a Pedro Almodóvar, sigui un Mundial amb Iniesta) que no pas des de la imposició aznariana. És més, tot el marc intel·lectual que embolcalla aquest nacionalisme sibil·lí arriba fins i tot a simular que això sigui nacionalisme, quan -en realitat- és el més afectiu i efectiu. És des d’aquesta visió que Espanya cedirà abans una part de l’Agència Tributària que no pas la icona de Lamine Yamal vestit amb la Roja. I és, justament aquest valor incalculable, el què demostra la importància de plantejar, i guanyar, aquest pròxim embat polític.