El PSC s’encarrega de projectar una capital subjugada a l’espanyolitat, sense ànima i, sobretot, sense conflicte. I els macroesdeveniments són el vehicle per projectar una grandesa buida, una ciutat desnacionalitzada, sense caràcter, sense història i sense cap lligam amb la resta del país. Al cap de la gent del PSC, Barcelona és poca cosa més que una imatge comercialitzable, un escenari per fer quatre xavos a disposició del sector turístic que els cobrarà. El problema de validar el discurs que a la capital del país li calen aquesta mena de saraus és que parteix d’un complex d’inferioritat que mai la fa estar plenament a mercè de si mateixa. Si el valor que donem a la capital depèn de qui la compra, la condemnem a estar perpètuament en venda.
El discurs de la grandesa afaiçona Barcelona per convertir-la en un producte comercialitzable en què la pertinença, la catalanitat o la capitalitat no surten a compte. No sé ni si cal escriure, doncs, fins a quin punt aquesta retòrica del regateig i aquesta política del mercadeig interessen a l’espanyolisme. Quan Collboni assegura que el Tour és "l’esdeveniment més important que ha viscut Barcelona des dels Jocs Olímpics del 92", el que fa és categoritzar tot el que ha passat entremig d’un esdeveniment i l’altre —sobretot, allò que ha tingut a veure amb la política i, per tant, amb els autòctons— de molèstia, de brutícia, de llast. Confon deliberadament atenció mediàtica amb admiració i virtut per justificar un govern de portes enfora —un govern que afavoreixi sempre el model socioeconòmic que, projectant una Barcelona buida, la buidi encara més. Així, pretén alimentar un fals orgull que ens serveixi de placebo mentre la ciutat se’ns desfà a les mans.
Els macroesdeveniments són el vehicle per projectar una grandesa buida, una ciutat desnacionalitzada, sense caràcter, sense història i sense cap lligam amb la resta del país
Tot aquell que no entengui que allò que ens defineix i ens definirà a la llarga no és el grau de projecció vers el món, ans la sobirania amb què puguem decidir com ens hi projectem —i quin volem que hi sigui el nostre lloc—, fa el joc a la provincialització. La Barcelona pacificada de Collboni és una Barcelona despresa de totes i cadascuna de les lluites polítiques que l’han feta i de la violència que ha suportat. És una ciutat que ja no recorda el primer d’octubre ni les protestes del dinou, però també és una ciutat empobrida, on les perspectives dels barcelonins de llaurar-hi un futur es tornen cada dia més borroses. La que hauria d’afirmar-se desacomplexadament com a capital del país va pel camí de convertir-se en un parc d’atraccions hostil per a qualsevol català que pretengui formar-hi una família o, més agosaradament encara, sentir-se part de la mateixa comunitat que l’ha habitada durant segles.
La Barcelona dels macroesdeveniments nega la identitat que ha fet Barcelona veritablement gran. El provincianisme provincialitza i el sucursalisme sucursalitza. Extirpar la ciutat de la llengua, de la nació, de la història, de la tradició i de la naturalitat amb què, considerant les anteriors, hauria d’exercir de capital del país, és una acció interessada que corre en paral·lel al revestiment artificial que es fa de Madrid per convertir la capital dels espanyols en el dipòsit legítim del poder polític sobre els catalans. Si venim d’enlloc, no tenim dret a res. Si Barcelona és poca cosa més que una ciutat que existeix per casualitat, amb independència de qui i què l’ha feta, si només és una marca, si només és una idea superficial elogiable, en tant que turistificable, la justa i fundada aspiració de projectar-nos al món com un estat lliure i independent no pot ser vista més que com una absurditat.