Prohibir el vel

Cada dia em fa més l'efecte que la Sílvia Orriols és l’única diputada del Parlament que encara té el cap a lloc. La seva posició política em recorda molt el discurs antiimperialista que va donar la base popular al catalanisme quan es va oposar a la guerra de Cuba contra l’opinió majoritària del país. La força disruptiva d’Orriols no ve de les propostes concretes —que es poden discutir més o menys sobre el paper. Ve de la seva actitud descarnadament realista davant d’un món putrefacte que s’enfonsa. Mentre la resta de polítics semblen resignats a pensar dins dels marcs establerts, encara que no hi trobin solucions, Orriols sembla immune al fatalisme. 

La proposta de prohibir el vel islàmic és un bon exemple per explicar fins a quin punt Orriols toca os cada cop que obre la boca. Alguns amics em diuen que si tingués collons atacaria els castellans que no s’han integrat, en comptes de ficar-se amb els immigrants musulmans. Però la immigració que va arribar durant el franquisme va tenir una actitud respectuosa amb la història del país durant el procés d’independència. El fracàs del procés no es pot atribuir als votants de Ciutadans, del PSC o del PP. Més aviat van ser els polítics nostrats els que van alimentar els enganys o els van permetre. No cal que tothom balli sardanes per poder viure en un país lliure. 

Orriols invoca tot sovint els valors d’Occident, però del que parla sempre realment és de la llibertat dels catalans, i dels seus límits. Si fóssim infinitament forts podríem ser infinitament tolerants i generosos. Podríem utilitzar la llibertat per corrompre o per debilitar les civilitzacions veïnes com ha fet el món occidental durant molt temps. Els mateixos èxits del catalanisme no es poden deslligar de la seva cultura liberal. Si el país va absorbir fins a cert punt les onades migratòries del franquisme, va ser perquè va oferir als nouvinguts una llibertat que no coneixien i que no podien gestionar només amb la seva cultura d’origen. 

La situació actual no és gaire diferent. El problema és que estem desorientats perquè Occident ha perdut l'hegemonia i no podem donar per descomptades tantes coses com abans. Si el catalanisme no hagués fet força contra el món de Franco, si no hagués aprofitat els valors democràtics europeus per estigmatitzar les actituds africanistes dels castellans que van arribar aquí, el país no se n’hauria sortit. Va ser la força de Catalunya com a país, la seva famosa voluntat de ser, la que va donar esperit i gruix a la lluita antifranquista —i la que va imposar els valors democràtics i capitalistes a la resta de l’Estat, fins allà on va ser possible.  

Perquè els immigrants es puguin integrar a una societat, primer ha d’existir un país disposat a defensar el seu estil de vida i els seus símbols

Si els polítics catalans de fa 50 o 70 anys haguessin decidit que tot era relatiu, i que no es podia imposar res als immigrants, seríem un país tercermundista. De fet, les esquerres van considerar que no es podia imposar el català als obrers i sort en vam tenir que Trias Fargas i uns quants socialistes es van adonar que portar la llibertat tan lluny seria contraproduent. Sense l’escola catalana, el país hauria esdevingut, com avui corre el perill de ser, una terra de ningú, una societat invertebrada i caòtica, sense cap capacitat per defensar els seus interessos. A Catalunya li hauria anat molt pitjor si els immigrants haguessin tingut tota la barra lliure que Franco i els seus seguidors volien.

Ara la situació és més confusa perquè no tenim l’excusa del franquisme ni una Europa que amplifiqui els ideals democràtics del país. Però la política espanyola no té gaire marge davant del Marroc, que té una aliança preferent amb els Estats Units. A més, com a bon país africanista, Espanya tendirà a bascular entre el món occidental i el món àrab, a mesura que Europa entri en crisi i tingui menys recursos a oferir. No és casualitat que Madrid perdi protagonisme davant de Polònia, que havia estat tan criticada per Brussel·les i que avui és un baluard per a la sobirania de la unió. Als països de l'est, els discursos d’Orriols són moneda d’ús corrent perquè allà el segle XX no va donar cap treva i la gent no es va poder adormir als llorers.

A mi em costa d'imaginar-me que cap immigrant que s’aferri al vel islàmic pugui empatitzar amb la història del país o aportar-hi alguna cosa positiva. Igual que no tenia sentit que el castellà s'aprofités de l'herència del franquisme sense límits perquè els immigrants del sud no se sentissin violentats, no entenc per què hauríem de tolerar la normalització del vel islàmic. Evidentment, no el podrem erradicar del tot, igual que no hem pogut evitar que el castellà s’estengués pel país després de tants segles de lluitar contra la seva imposició. Però una cosa és la força de la història i l’altra són els valors polítics que vertebren un país. Els problemes que França té amb l'islamisme haurien de servir d’advertiment.

Perquè els immigrants es puguin integrar a una societat, primer ha d’existir un país disposat a defensar el seu estil de vida i els seus símbols. La identitat nacional pot tenir graus, però sense un nucli innegociable, els nouvinguts no es poden integrar enlloc. Quan no hi ha un pal de paller que orienti, que discrimini i que margini, el que queda és una convivència fictícia, un garbuix d’individus que comparteixen l’espai sense sentit. Seria una tragèdia que la dissolució de Catalunya que Espanya no va aconseguir amb la imposició del castellà l'acabés aconseguint aquest relativisme que vol normalitzar el vel, però que, en canvi, no té força per combatre tot allò que simbolitza en societats que volen destruir els valors individualistes d'Occident.