El Primer d’Octubre és una data que a la classe política d’aleshores li fa certa nosa. El calendari obliga a fer-hi alguna referència pública, unes declaracions, una piulada un xic més llarga del normal. Però referir-s’hi sense referir-se, també, als motius que van convertir aquell acte de resistència col·lectiva en un mer record, en una data folklòrica, es fa difícil per als qui el disset ostentaven responsabilitats polítiques. Tothom fa veure que només passava per aquí. O per allà. La classe política independentista d’aleshores —que no dista gaire de la d’ara, malauradament— se serveix d’eufemismes, de mitges veritats i de giragonses discursives per acordonar l’elefant a l’habitació sense tocar-lo. Nou anys després, però, la seva eufòria impostada i calculada i el seu afany d’apropiació no aconsegueixen silenciar la pregunta que els acusa: si el Primer d’Octubre vam guanyar, per què Catalunya no és un estat independent?
La resposta no és gaire difícil de trobar per als qui mirem de pensar al marge dels argumentaris mastegats: perquè allò que la gent va guanyar, els partits ho van diluir. Alguns us deveu preguntar: "I què vam guanyar, exactament?". El Primer d’Octubre és el dia en què els catalans van entendre fins on està disposat a arribar l’Estat espanyol per garantir la seva unitat i, així i tot, no van renunciar a si mateixos. Quan Carles Puigdemont diu "és orgull de país sencer, exemple de democràcia, responsabilitat, civisme, confrontat a l’exemple d’autoritarisme, irresponsabilitat i barbàrie que va donar l’Estat espanyol", el que fa és fondre’s amb l’electorat que representava aleshores i desprendre’s de la responsabilitat política de fer efectiu el resultat del referèndum.
El Primer d’Octubre és el dia en què els catalans van entendre fins on està disposat a arribar l’Estat espanyol per garantir la seva unitat i, així i tot, no van renunciar a si mateixos
Si avui hi ha catalans estovats aquell Primer d’Octubre que no poden commemorar la data amb orgull, és, precisament, perquè la reculada de la classe política va convertir la carnisseria en no res. Hi ha catalans per als qui és impossible viure el Primer d’Octubre amb l’orgull a què apel·la el president perquè és una data que els remet a un engany. I al xantatge emocional de la repressió que el va succeir. Quan Oriol Junqueras diu: "L’orgull d’aquell dia continua intacte. I el compromís, també: amnistia plena i llibertat per decidir el nostre futur", confon desig amb realitat deliberadament per deslliurar-se de la contradicció. Així, eixampla la distància —encara una mica més— amb la part de l’electorat que des del disset reclama autocrítica per retrobar la confiança amb la política institucional. Quan Carme Forcadell escriu que el Primer d’Octubre va ser "una gran victòria que no vam saber aprofitar", obvia referir-se en nom de qui parla i, apropiant-se la victòria, obre la porta a col·lectivitzar, també, la derrota. Quan Raül Romeva culpa "les veus que van triar el discurs fàcil mediàticament" de la frustració del postprocés, s’espolsa, cínicament, les puces de sobre.
En aquesta columna només n’hi apareixen una mostra, però convido els lectors a fer l’anàlisi ells mateixos. Veuran que allò que tenen en comú les declaracions de la classe política sobre el Primer d’Octubre és que fan dependre el buidatge de la seva legitimitat de l’atzar. Han quedat encallats entre el deler de reivindicar i l’afany de control perquè la reivindicació, i l’orgull, i l’eufòria no se’ls girin en contra. Per als lectors que no estiguin familiaritzats amb el terme, fer "llum de gas" és un abús psicològic consistent a manipular l’altre per a fer-lo dubtar de la seva memòria i de la seva percepció de la realitat. Cada vegada que un polític independentista amb responsabilitats el Primer d’Octubre s’enorgulleix d’aquella diada sense fer-se càrrec, també, de les decisions que n’han convertit el resultat en paper mullat, cada vegada que un polític independentista fa una mica l'orni, ens empeny a pensar que els bojos som nosaltres. Nou anys després, però, alguns tenim la memòria intacta.