"No sé amb quines armes es lluitarà a la Tercera Guerra Mundial, però la quarta serà amb pals i pedres", va dir Albert Einstein. La primavera no és la millor època per a la pau. Malgrat que la Segona Guerra Mundial va començar el setembre, moltes van començar a la primavera, que, amb l'arribada de la calor, va anar forjant el 1914 la Primera Guerra Mundial, el 1968 la Primavera de Praga i el 2022 la guerra d'Ucraïna. Per què? El clima permet moure exèrcits, i per això moltes ofensives s’inicien passat el mes de març, amb l’esperança que s’acabin a la tardor, com ja passava a les guerres medievals o napoleòniques. Precisament aquesta última és la que es dibuixa com a protagonista a Guerra i pau, de Lev Tolstoi, que descriu la vida de la societat russa del segle XIX i, sobretot, la diferència entre la vida normal en temps de guerra i en temps de pau.

"D’indiferència global a la violència generalitzada", va acusar la humanitat Lleó XIV el dia de Pasqua. I la veritat és que ens hem acostumat a viure, més o menys, amb una certa tranquil·litat (que no pas pau) en temps de guerra. Cada dia veiem algun reel protagonitzat per Trump que t'has de mirar dues vegades per entendre si és una catxa o una broma de molt mal gust. TACO (Trump Always Chickens Out), en diuen d'aquestes amenaces de pati d’escola o de parachulomipirulo. Què hauria passat si haguessin votat la Kamala o si aquella bala hagués anat en una altra direcció? No paro de preguntar-m’ho. El que volia guanyar el Premi Nobel de la Pau és, per a més inri, el primer a moure la mà esquerra perquè ningú no vegi la dreta. I així pensem més en l’alto el foc que no pas en les proves d’abusos a adolescents del cas Epstein.

Com deia Napoleó Bonaparte: “Mai interrompis al teu enemic quan està cometent un error”. Si alguna cosa tenen en comú els narcisistes és no reconèixer mai que s’han equivocat. La guerra entre els EUA, Israel i l’Iran. La de Rússia i Ucraïna. El conflicte a Gaza i a l’Orient Mitjà, amb extensió al Líban, Síria i el mar Roig. La guerra civil al Sudan. Però també a Myanmar, el Sahel africà, el Iemen i Haití. Es troben entre les 36 emergències humanitàries globals prioritàries, segons l’OMS, aquest 2026. Com deia John F. Kennedy: "La humanitat ha de posar fi a la guerra, o la guerra posarà fi a la humanitat". Davant d’això, els conflictes armats que cadascú té a l'interior —i que revisa abans d’anar a dormir en la comoditat del seu llit— semblen més banals, en comparació amb els orfes que dormen sobre les pedres enmig de les gelades primaverals.

Aquesta primavera també altera la sang? Potser sí. Malgrat que la llum ens hauria de posar de més bon humor, també estem crispats. "Urbi et orbi", va beneir el papa de Roma des de la plaça de Sant Pere. Com si l’alta tensió i els conflictes armats s’evaporessin per art de màgia de la vida quotidiana amb una pregària. "Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra", va dir Jesucrist. Com si cadascú no tingués prou combats i confrontacions en el seu dia a dia. Com si no tingués fantasmes als quals disparar i hostilitats a abatre. El preu de la benzina sembla que no és l’únic tir que ens arriba dels conflictes a l'Orient, com no paren de repetir als informatius. O el fet de no poder anar de vacances ni aquí ni allà, ni per Setmana Santa ni pensant ja en les vacances d’estiu. "Als Estats Units segur que no hi passa res, però potser no t'hi deixen entrar pel que has dit del seu president i per la inestabilitat de no saber com se li girarà la xaveta”, em diu una amiga. “Tampoc no s’ho esperaven els instagramers, que passés alguna cosa a Dubai i que haguessin de continuar fent veure com si res”, penso jo.

Com deia John F. Kennedy: "La humanitat ha de posar fi a la guerra, o la guerra posarà fi a la humanitat"

Tinc clar que sempre vull ser de l’equip dels bons i que en una guerra hi perdem tots, però els executats més. A qui més mal fa l’odi és a qui el sent. Però quan algú no compleix el que diuen les lleis, crea molta impotència. Quan no hi ha regles morals, és molt difícil pactar. També és superficial, enmig de les nostres misèries, recomanar allò de “fes com si res, que la ignorància és el millor menyspreu”. De vegades, l’autoestima —o l’ego— també ha d’acceptar que, malgrat tenir raó, s’ha de fer el que toca i deixar-te abatre.

Personalment, les meves ferides tenen la bala de la maleïda síndrome de la bona nena, que em fa acontentar els altres i ser amable, malgrat que ells no ho siguin. Aquesta educació encara m’oprimeix i m’ofega, i em fa creure, en el subconscient, que només soc vàlida en funció de quant cuido i de quant callo. Per intentar ser i estar perfectes, encara que ens faci mal i acabem malaltes. Però la nena bona, quan està perimenopàusica, també pot explotar i deixar de romantitzar certa violència. Tinc clar que el que ha de guanyar sempre és el millor per als meus fills, però també que no pots deixar que et continuïn torturant. La pau no és tan fàcil, ni amb tu mateix ni amb els altres. És naïf dir que s’aturin tots els conflictes: voldria dir deixar de posar límits a la maldat i donar el sí al sotmetiment i a la injustícia perenne. Els qui viuen en aversió ho fan en un camp de mines. Sobreviure a la ràbia —com acaba La casa de los espíritus, d’Isabel Allende— no és fàcil. Quan el rancor se’t menja i entres en bucle a la part fosca de tu mateix, ets una bomba de rellotgeria. És un estat emocional que ens mobilitza per respondre a una situació que percebem com a injusta. Però, on és la justícia avui? En la venjança? En el ressentiment? En el menyspreu? En voler fer mal a qui t’ha ferit per baixar el cortisol? Destruir coses que tant han costat de construir: ciutats, famílies, amistats, negocis. És com una infecció viral mortal evitable amb vacunació. Però el contacte zero no sempre és possible.

És fàcil ser coherent quan tot et va bé. El que és difícil és no tenir mala llet i un rebuig visceral quan no. Escriure cartes de la ràbia, parlar amb algú, denunciar, actuar, defensar-te, lluitar pel que és teu. El teu silenci tampoc et protegirà. “Queda com una senyora i calla”, et diuen els més conservadors. “La gent no hi ha de fer res”, et recomanen. Morir matant també és un absurd. Quan no pots aturar totes les guerres, només queda l’acceptació de la profunda antipatia… O podríem canviar entre tots el que decideixen aquells quatre senyors? Estem tan absorts pels seus enfrontaments que només tenim la perspectiva de la pantalla en els conflictes bèl·lics i el filtre de les nostres creences.

Ares —déu grec associat al caos dels combats brutals— no era, ni de bon tros, el més estimat, i representava la part més destructiva de la guerra. Fill de Zeus i Hera, els reis dels déus, també era criticat pel seu esperit violent, furiós i impulsiu. A Roma era Mart i protegia els exèrcits. Va tenir un afer amb Afrodita; potser d’aquí ve aquella frase tan suada de “qui es baralla es desitja”, que no sempre encaixa. L'únic que sé és que Athena també era deessa de la guerra, però d’una manera intel·ligent i estratègica. Com deia Sun Tzu: "L’art de la guerra és sotmetre l’enemic sense combatre". Qui serà el que continuï prement el gallet?